procsilas

ahir vaig veure “A serious man” (aquí “Un tipo serio”), dirigida i escrita pels germans Coen, que són realment els motors de la seva pròpia decada prodigiosa, im-presionante!!!

la pel·lícula explica la història d’un senyor recte, un tipus seriós, que actua sempre d’acord al que està bé, especialment segons l’òptica jueva del bé i del mal; quan tot comença a torçar-se, ell demana ajuda als més rectes, però no sembla que li vagi massa bé… al final la gravetat (dels fets) s’imposa i tot es torça (o és ell?)…

la simetria de les situacions (el fill a classe, ell com a profe) i el clash culture (el veí white trash, l’estudiant coreà) són detalls d’aquells ben lligats que fan que un sàpiga que està veient una història ben trenada

per cert, genials els personatges del fill, especialment a l’escena del bar mitzvah i la final amb el dimoni agafant forma i ell sent pragmàtic; i la veïna picarona és la millor, dues escenes (tres si contem quan apareix per primer cop) i es posa tot el públic (i els personatges de la pel·lícula) a la butxaca… tots els personatges, però, tenen la seva particular història: el professor company de departament, la secretària, els rabins, la dona i el seu amant, etc., donarien per fer una pel·lícula cadascun d’ells…

…i el que queda clar és que canviar una F per una C desencadena l’armageddon, quins follons!!!

molt recomanable!!!

Todos los humanos compartimos -y los esquizofrénicos y los deprimidos bipolares en mayor grado- un rasgo biologico cognitivo de nuestra personalidad que es la desinhibición. Bernard Riemann, que introdujo esta idea, fue uno de los más grandes matemáticos, y en su corta vida (1826-1866) propuso muchísimas ideas matemáticas que cambiaron profundamente el curso del pensamiento matemático en este planeta. A mayor desinhibición, mayor creatividad y, por lo tanto, más expédito queda el camino para la creatividad artística y musical. Más adelante encontraremos algunas contribuciones más de él, tal como la que subyace en la teoría de la relatividad general de Einstein (y una contribución muy importante de Riemann, de un tipo diferente, se ha mencionado al final del capítulo 7). Las artes plásticas y la música generan, como la buena comida, el sexo y las drogas, un sentimiento de bienestar. Antes de que Riemann introdujera la idea de lo que ahora se denomina una “superficie de Riemann”, los matemáticos estaban divididos acerca de la forma de tratar las denominadas “funciones multivaluadas”, de las que el logaritmo es uno de los ejemplos más sencillos. Escuchar buena música y componerla forma parte, igualmente, del sistema motivacional y de recompensa que garantiza la supervivencia mediante la búsqueda del bienestar. Para ser rigurosos, muchos habían sentido la necesidad de considerar estas funciones de una forma que personalmente me resultaría bastante desagradable.

El viaje a la felicidad, Eduardo Punset.
El camino a la realidad, Roger Penrose.

tía, espabila, que a Giuseppe lo han vendido por 74340000 €

ahir vaig veure “Das weisse band“, dirigida i escrita per en Michael Haneke, el qual ens té molt ben acostumats darrerament…

tot i que no vaig sortir del cine amb la sensació d’haver vist quelcom insuperable, també penso que això és obra i gràcia del director; la pel·lícula no pretèn crear un estat de shock, sino que incita a la reflexió posterior per a poder pair totes les escenes de les dues hores i mitja que dura (no en sobra ni una sola)

tot en la pel·lícula és excelent: els actors, especialment els nens, impecables; el blanc i negre brutal, alguns fotogrames (com el de la dona netejant el cadàver de la dona morta en una habitació petita, asfixiant) són veritables testimonis del panorama de tristor que flota per tot arreu; l’ambientació és també acollonant, absolutament creible…

i la història, narrada pel professor del poble, va presentant les misèries d’una comunitat en forma d’actes salvatges, perpetrats per uns (des)coneguts, instal·lant un clima de temor general, deixant només entreveure certes actituds sospitoses però, com passa en la realitat, el que esté libre de pecado que tire la primera piedra

la pel·lícula em va fer pensar molt en la dualitat educació-represió; quan la primera no funciona o no s’utilitza, la segona no arregla res, tan sols posposa la situació fins extrems ja insostenibles, llençant els individus contra murs irreversiblement; i l’altre tema, la religió i el pecat, el sometiment a estructures creades pels humans, socials o divines, per tal de situar a cada individu en l’esglaó que li correspon, sense miraments; tu no ets tu ni les teves circumstàncies, ets el que queda després d’eliminar l’espai ocupat pels teus superiors, ja sigui per sang o per vasallatge

només les persones “educades”, com ara el mateix professor i la baronesa són una mica impermeables a tota la bogeria soterrada imperant; el primer com observador curiós des de dintre, la segona com a observadora externa que decideix que aquell ambient malsà no és el més adequat per a desenvolupar-se com a persona humana; la resta de personatges, torturats, esclaten de tant en tant; el director, sense mostrar res, ho mostra tot, difícilment la sensació de repugnància que ho empapa tot podria haver-se transmés de cap altra manera…

es-pez-luz-nan-te

ahir vaig veure “Up in the air“, dirigida per en Jason Reitman per a la major glòria d’en George Clooney, que apareix el 82.6% del temps en pantalla per a gran deliri dels seus fans…

en plena crisi econòmica, fer una pel·lícula “cómica” sobre l’acomiadament és una mica arriscat, especialment si s’adopta una visió superficial, centrant-ho tot en la forma de viure i de fer del personatge principal, un descregut amb un únic objectiu, ser el número 7 d’una llista exclusiva; és una llàstima perquè la idea bàsica de la pel·lícula és interessant, però acaba sent molt irregular, amb quatre situacions tòpiques i a punt de tenir un final feliz que ni les perruqueries xineses!!!

no diré prescindible, però la cartellera té altres cintes més interessants ara per ara!!!

ha mort en Salinger…

ahir vaig veure “Yuki & Nina“, codirigida i escrita per Hippolyte Girardot i Nobuhiro Suwa

és una pel·lícula que es pot resumir en un parell de línies, gairebé describint tot el que passa en la mateixa, excepte l’única part diguem-ne màgica: dues nenes molt amiguetes reben la notícia de que una d’elles, la Yuki, anirà a viure al Japó perquè els seus pares es separen i la mare, Japonesa, torna al seu pais d’origen; a partir d’aleshores les nenes neguen el fet i inventen una història per a impedir-ho; i ja està, no hi ha més, és un curt preciós que dura 90 minuts…

el millor, però, és la part diguem-ne màgica que no explicaré, excepte destacar un plànol general del llindar del bosc amb els camps, amb la Yuki allà al mig, ocupant una part minúscula al mig de la pantalla

maca, però sense massa substància, massa infantil diria