procsilas

feia temps que no m’enganxava a un disc així…

si teniu Spotify feu click aquí

aquests dies de sol i platja els he passat llegint “Entrevistas breves con hombres repulsivos”, un llibre de relats de David Foster Wallace que per mi ha quedat ja lligat de forma inexorable a una setmana tranquila en una illa grega

temes recurrents que apareixen en els relats com “hiperenllaços” que els relacionen entre sí i els connecten com un tot, la sensació que queda després de llegir el llibre és que aquest tio era un campeón!!!

genials “La persona deprimida”, “El suicidio como una especie de regalo”, “En su lecho de muerte, cogiéndote la mano, el padre del aclamado nuevo dramaturgo joven y alternativo pide un favor” i la millor de totes, “Iglesia no construida por manos”:

‹‹En esa forma de proyectarse las ventanas en los interiores se han resuelto todos los conflictos››

finalment en aquest pais nostre ens hem atrevit amb un dels pesos pesats, hem prohibit els toros!!!

me-con-gra-tu-lo!!!

ahir vaig veure “Mr. Nobody” (aquí estúpidament subtitulada “Las posibles vidas de Mr. Nobody”, quina barra!!!), dirigida per Jaco van Dormael, que també és el guionista, el que delata que té el cap una mica ple de coses…

em va recordar a l’escena final 2001 (clarament, massa i tot), surt l’arquitecte de Matrix, la cosa rara “What the #$*! do we (k)now!?”, el efecto mariposa (res a veure amb decolorar-se el cabell i lluir arracades amb diamants estil Guti), la fulleta de Forrest Gump, les ciutats de les pelis dolentes de la saga Star Wars, referències clares a Borges (“El jardín de los senderos que se bifurcan”), etc… és a dir, un turmix gegant que tritura tot allò que consumeix i genera un pastisset de dues hores llargues molt interessant, sota la premisa de que cada decisió que prenem implica una cascada de pèrdues posterior irreversible…

recomanable, per freaks, friquis i curiosos!!!

ahir vaig veure “درباره الی” (en cristiano com diria aquell “A propósito de Elly”), dirigida per en Asghar Farhadi; una pel·lícula iraní que despertà el meu interès perquè fa temps que vull anar a l’Iran i voldria veure alguna realitat més enllà de les notícies de la tele

la veritat és que molt Iran no surt, a la pel·lícula, pel que fa a monuments, paissatges, etc. Tota la pel·lícula transcorre en una casa atrotinada al costat d’una platja al mar Caspi i en un parell d’escenes dins el cotxe, només a estones des de la finestreta s’endevina com els iranís gaudeixen del seu temps lliure

la història és senzilla: un grup d’amics (parelles joves amb nens petits) on hi ha un divorciat prepara un cap de setmana llarg per gaudir menjant, bebent i ballant; una de les noies (que fa de Celestina) convida la professora de la seva filla per veure si connecta amb l’amic divorciat, però aquesta professora amaga moltes coses (començant per ella mateixa) i, després d’un incident que canvia el registre de la pel·lícula completament, tot comença a trontollar i el que eren uns dies de relax es converteixen en una espiral de discusions, mentides i situacions incòmodes

recomanable, per entendre una mica més la societat d’un pais que intenta ser modern però encara té por de ser-ho, una altra mostra de com l’educació pot sobre la genètica

nota mental, ja no espero que ningú valori això una setmana tard: vaig veure “War requiem” al Liceu, d’en Benjamin (Scotch) Britten, sorprenent a estones (el cor, l’orquestra), avorridota d’altres (el bariton i el tenor); he de dir que l’he comprat en CD i m’han cascat 21€, perquè després diguin que ningú compra discos!!!

la crítica de veritat aquí, com sempre

ahir mani, avui la roja, esquizos!!!

ja fa uns dies (aquest blog està moribund) vaig veure “La dama de piques”, al Liceu, música de Tchaikovsky, molt bona en alguns passatges, amb llibret del seu germà, de renom molt més Modest Ilyich…

el que té el joc, et despistes i te la claven!!!

com sempre, la crítica de veritat la teniu aquí