procsilas

començo dient que Rosa Díez, UPyD ella soleta, no m’agrada gens ni mica, la trobo una “chuleta”, literalment, en plan “os vais a enterar” y “yo soy más lista que nadie”, la voz de la conciencia (socialista), etc., una resentida fraticida, vamos

però no deixar-la parlar en una universitat i boicotejar l’acte és fascista, per molt d’esquerres i/o catalanistes que se sigui o es pretengui ser; si l’única manera que tenim a aquest pais és rebatre les paraules amb pintura i la força bruta, no tenim futur, penso, perquè alimentem la foguera que han encés i acabem justificant els seus excessos…

ara aviam quin és el primer polític d’aquí que diu “ella s’ho va buscar” per acabar-ho de rematar…

“¿que la violaron?, ¿pero tú viste que minifalda llevaba, la guarra?”

tocho nuestro, que estás por los suelos
santificado sea tu recuerdo
vuelva a nosotros tu reino
hágase tu voluntad
así en la ciudad como en el campo
el trabajo nuestro de cada día, danoslo hoy
y perdona nuestras hipotecas
así como nosotros no pagamos a nuestros acreedores
no nos dejes caer en el subsidio
más libranos del paro

A-men

ahir vaig veure “Un prophète“, dirigida per Jacques Audiard que també és coguionista, una pel·lícula sobre un jove (en Malik, un Tahar Rahim excel·lent!!!) tot just considerat adult pel sistema judicial i tancat en una presó on haurà d’aprendre a sobreviure, literalment

molt bona, especialment la part inicial (ben bé la primera hora, potser hora i mitja) on el director ens explica perfectament el drama que suposa per un nouvingut entrar en un recinte on tothom té amics i enemics, on tot té un preu i la vida d’un mateix pot ser l’única moneda de canvi; després comencen a aparèixer un munt d’històries i detalls que allarguen la pel·lícula una mica excessivament, tot i que en cap cas es fa pesada; les quatre escenes violentes o d’acció són espectaculars i esgarrifoses…

el que més m’ha agradat és la relació de submisió entre en Malik i el seu “protector” Luciani, com el primer l’accepta i no la discuteix; fins i tot quan ja té cert poder el primer li diu clarament, “lo hago porque me lo has pedido” sabent que podria situar allà mateix el principi de la fi, tot i que en realitat aquesta ja fa temps que s’havia iniciat…

l’escena final al patí de la presó resumeix perfectament el canvi de posició que aconsegueix el nouvingut al llarg del temps; ni tan sols el càstic de l’anteriorment protector pot ser exemplar, seria donar-li massa importància a quelcom que ja clarament és patètic

jo m’atreveixo a proposar un remake d’una escena de la pel·lícula, precísament la final: jo hauria mostrat el personatge d’en Malik amb barba de quaranta dies, com a mostra de poder

molt recomanable!!!

ahir vaig veure “Tristan und Isolde” al Liceu, obra de Richard Wagner el que vol dir que dura 4 hores, més dos descansos de mitja hora, total 5 hores, des de les 7 de la tarda fins mitjanit, ni Family Guy, ni sopar, ni APM, ni Lost, ni Olimpique de Lyon – Real Madrid, ni dormir aviat ni res de res…

directament la crítica de veritat la trobareu com sempre aquí, a més amb el mateix repartiment, tot i que entenc que dies diferents els cantants i l’orquestra poden funcionar de forma diferent; he de dir que va haver molts més aplaudiments i “bravos” i “bravas” que no pas xiulets, però començo a pensar que aquest torn A és molt A-comodatici… també diré que l’orquesta va sonar millor que altres cops, però sempre penso en endur-me un micro i gravar uns passatges per després analitzar-los amb calma, ja que aquesta sala no crea un so brillant, penso…

jo em dedico com sempre a lo fàcil, que és criticar; no em va agradar el decorat d’en Hockney, un senyor que per altra banda té coses que m’agraden MOLT però que penso que no l’encerta per a decorar a un Wagner, m’hagués agradat quelcom més fosc, més gòtic i més romàntic; igualment, el vestuari el vaig trobar trivial, gens espectacular

i a Wagner també el criticaré, no us penseu pas que quedarà sense rebre; tot i ser una obra molt bona, li podríem retallar mitja horeta del primer acte, uns deu minuts del segon i uns vint del tercer, i fer-ho tot una mica més curtet i àgil, hi ha estones on l’acumulació repetitiva de pensaments creuats dels personatges esdevé, al meu parer, excessiva…

encara queden un parell de dies, penso, pels més agosarats o realment entesos!!!

abans d’ahir vaig veure “Precious“, dirigida per en Lee Daniels i basada en la novela Push d’un(a) tal Sapphire…

la veritat és que no sé perquè tenia ganes de veure-la, la identificació amb el personatge és nul·la, a priori; curiositat, suposo, al trailer els pocs segons de la parella protagonista (Gabourey Sibide, la noia, espectacular, i la mare Mo’Nique, excel·lent!!!) em semblaven suficients; la veritat és que la pel·lícula està força bé, té algun detall que grinyola i algun altre element superflu (especialment el fet d’haver comptat amb uns Mariah Carey i Lenny Kravitz “desconeguts”) però en general relata molt bé els sentiments d’una noia negra, gorda, inculta i pobra, mare d’una filla amb síndrome de Down i prenyada del segon, un drama de primera fila, vamos…

l’altre dia parlàvem del mal i de l’horror en forma d’uns habitants d’un poble embogits per la seva misèria diària; fer una traslació temporal i espacial és perfectament possible, tot i que en aquesta pel·lícula hi ha un petit espai per l’esperança, una mica distorsionada i polsosa però com a mínim una possible sortida per al seu infern diari, el propi sistema que l’aparta i la manté apartada li dóna una oportunitat en forma de persones que dediquen part del seu temps a ajudar als altres, molt americà… fins i tot la imaginació de la noia que li permet eliminar el dolor està completament mediatitzat

i a mi que m’agrada menjar, les escenes de la pel·lícula són tremendes, donen ganes de sortir corrent, literalment!!!

molt recomanable!!!

ahir vaig veure “A serious man” (aquí “Un tipo serio”), dirigida i escrita pels germans Coen, que són realment els motors de la seva pròpia decada prodigiosa, im-presionante!!!

la pel·lícula explica la història d’un senyor recte, un tipus seriós, que actua sempre d’acord al que està bé, especialment segons l’òptica jueva del bé i del mal; quan tot comença a torçar-se, ell demana ajuda als més rectes, però no sembla que li vagi massa bé… al final la gravetat (dels fets) s’imposa i tot es torça (o és ell?)…

la simetria de les situacions (el fill a classe, ell com a profe) i el clash culture (el veí white trash, l’estudiant coreà) són detalls d’aquells ben lligats que fan que un sàpiga que està veient una història ben trenada

per cert, genials els personatges del fill, especialment a l’escena del bar mitzvah i la final amb el dimoni agafant forma i ell sent pragmàtic; i la veïna picarona és la millor, dues escenes (tres si contem quan apareix per primer cop) i es posa tot el públic (i els personatges de la pel·lícula) a la butxaca… tots els personatges, però, tenen la seva particular història: el professor company de departament, la secretària, els rabins, la dona i el seu amant, etc., donarien per fer una pel·lícula cadascun d’ells…

…i el que queda clar és que canviar una F per una C desencadena l’armageddon, quins follons!!!

molt recomanable!!!

Todos los humanos compartimos -y los esquizofrénicos y los deprimidos bipolares en mayor grado- un rasgo biologico cognitivo de nuestra personalidad que es la desinhibición. Bernard Riemann, que introdujo esta idea, fue uno de los más grandes matemáticos, y en su corta vida (1826-1866) propuso muchísimas ideas matemáticas que cambiaron profundamente el curso del pensamiento matemático en este planeta. A mayor desinhibición, mayor creatividad y, por lo tanto, más expédito queda el camino para la creatividad artística y musical. Más adelante encontraremos algunas contribuciones más de él, tal como la que subyace en la teoría de la relatividad general de Einstein (y una contribución muy importante de Riemann, de un tipo diferente, se ha mencionado al final del capítulo 7). Las artes plásticas y la música generan, como la buena comida, el sexo y las drogas, un sentimiento de bienestar. Antes de que Riemann introdujera la idea de lo que ahora se denomina una “superficie de Riemann”, los matemáticos estaban divididos acerca de la forma de tratar las denominadas “funciones multivaluadas”, de las que el logaritmo es uno de los ejemplos más sencillos. Escuchar buena música y componerla forma parte, igualmente, del sistema motivacional y de recompensa que garantiza la supervivencia mediante la búsqueda del bienestar. Para ser rigurosos, muchos habían sentido la necesidad de considerar estas funciones de una forma que personalmente me resultaría bastante desagradable.

El viaje a la felicidad, Eduardo Punset.
El camino a la realidad, Roger Penrose.