alemanya, rússia, frança
vinc del Liceu de veure d’escoltar un recital amb en Simon Keenlyside cantant i en Julius Drake al piano, acompanyat per una senyora/senyoreta que li anava passant els fulls de la partitura de tant en tant; el pianista molt bé, amb els tics típics de tot pianista, i el cantant també força bé; tots dos força aplaudits i “vitorejats”
no us faré la crítica del recital, no puc, no en sé; a més, en Roger Alier era unes files més endavant i segur que la seva crítica serà la bona de llegir; només diré que jo anava una mica amb por i tot el contrari, he quedat gratament sorprés
la por venia perquè sempre recordo l’escena de “Small Time Crooks” on en Hugh Grant porta a la dona d’en Woody Allen, la Tracey ullman, a una espècie d’òpera post-modernista, on tothom sembla abduït per l’obra excepte ella que és com la nena que descobreix que l’emperador va despullat
l’anècdota: un impresentable ha deixat que el seu mòbil soni durant la interpretació d’una peça; que et soni el mòbil a l’òpera és patètic, però que et soni en un recital és tan cutre com pixar-se a la piscina… …des del trampolí
January 31st, 2007 at 15:33
Jo també hi vaig ser-hi i tampoc faré la crítica del recital. Només dir-te que m’agrada el titol que has escollit. Alemanya, Russia, França. Malgrat es diu que la música no té fronteres em va sorprendre veure les diferències entre els compositors dels tres països (tot i que no estan massa allunyats en el temps). Serà que la cultura d’un poble ens marca mes del que pensem?
February 1st, 2007 at 22:14
Jo no hi vaig ser, però de la teva entrada, m’ha sorgit un dubte: si el que toca el piano es diu pianista, el que passa els fulls de la partitura a qui toca el piano, com es diu? I el que és més, com es diu el que es deixa el mòbil encès? Ah!, perdó, aquest ja se com es diu (o més aviat, el que és!).
February 2nd, 2007 at 09:09
deu ser la parturienta, o partiturista, ja ho preguntaré
m’agrada, però, party-turista, tots els guiris anglesos borratxos de cap de setmana per Barcelona