procsilas

ahir vaig veure “Das weisse band“, dirigida i escrita per en Michael Haneke, el qual ens té molt ben acostumats darrerament…

tot i que no vaig sortir del cine amb la sensació d’haver vist quelcom insuperable, també penso que això és obra i gràcia del director; la pel·lícula no pretèn crear un estat de shock, sino que incita a la reflexió posterior per a poder pair totes les escenes de les dues hores i mitja que dura (no en sobra ni una sola)

tot en la pel·lícula és excelent: els actors, especialment els nens, impecables; el blanc i negre brutal, alguns fotogrames (com el de la dona netejant el cadàver de la dona morta en una habitació petita, asfixiant) són veritables testimonis del panorama de tristor que flota per tot arreu; l’ambientació és també acollonant, absolutament creible…

i la història, narrada pel professor del poble, va presentant les misèries d’una comunitat en forma d’actes salvatges, perpetrats per uns (des)coneguts, instal·lant un clima de temor general, deixant només entreveure certes actituds sospitoses però, com passa en la realitat, el que esté libre de pecado que tire la primera piedra

la pel·lícula em va fer pensar molt en la dualitat educació-represió; quan la primera no funciona o no s’utilitza, la segona no arregla res, tan sols posposa la situació fins extrems ja insostenibles, llençant els individus contra murs irreversiblement; i l’altre tema, la religió i el pecat, el sometiment a estructures creades pels humans, socials o divines, per tal de situar a cada individu en l’esglaó que li correspon, sense miraments; tu no ets tu ni les teves circumstàncies, ets el que queda després d’eliminar l’espai ocupat pels teus superiors, ja sigui per sang o per vasallatge

només les persones “educades”, com ara el mateix professor i la baronesa són una mica impermeables a tota la bogeria soterrada imperant; el primer com observador curiós des de dintre, la segona com a observadora externa que decideix que aquell ambient malsà no és el més adequat per a desenvolupar-se com a persona humana; la resta de personatges, torturats, esclaten de tant en tant; el director, sense mostrar res, ho mostra tot, difícilment la sensació de repugnància que ho empapa tot podria haver-se transmés de cap altra manera…

es-pez-luz-nan-te

This entry was posted on Monday, February 1st, 2010 at 4:35 pm and is filed under movies, pensaments / thoughts. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.