ahir al Liceu vaig veure dues coses: una, “El llac dels cignes”, per la companyia Corella Ballet; què puc dir, el ballet clàssic no m’agrada gens, zero, puc intuir la perfecció tècnica i el gran esforç que realitzen els ballarins, però no m’emociona, no hi entro… si en lloc de Txaikovski la música fos nyigonyigo, no m’hi veuríen el pèl… el meu problema és que veig ballet i abans tenia una visualització i ara en tinc dues: “Top secret”, per a coneixedors, i ara “Black swan”, com diu un amic entés, fina, fina…

la crítica, com sempre, encara no la teniu aqui

la segona cosa que vaig veure, i escoltar, la protesta dels treballadors per l’ERO causat, segons ells, per la mala gestió dels directius; no entraré en valoracions perquè no tinc tota la informació (tot i que per defecte simaptitzo amb els treballadors), només em quedo amb un dels eslogan que em va agradar molt:

MARCO, EL ERO!

TE LO PONES TÚ PRIMERO!

ahir vaig veure “Pina“, un pal·lícula/documental/flipada rodada en 3D per en Wim Wenders, un homenatge a Pina Bausch fet pels seus ballarins, els quals ella llegeix i els fa crèixer…

visualment molt poderosa, la dança contemporània mai ha estat un dels meus interessos però ara tinc la necessitat de ballar!!! tot i que com a pel·lícula no hi ha un argument real, la combinació d’imatges d’actuacions de la companyia amb entrevistes amb personatges muts és realment impactant

no cal ser guapo per ser ballarí, cal tenir presència i saber desenvolupar-la, més enllà del que llegia Pina; els diferents ballarins que hi participen ho fant creant un concepte com a homenatge: lleugeresa, alegria, … especialment brutal l’escena quan una ballarina s’arrastra pel terra i l’altra li va llençant paletades de sorra que la van cobrint poc a poc…

i el 3D que em feia dubtar una mica realment li dóna el cop d’efecte final, en algunes escenes un pensa que els ballarins el rodejaran

la meva sort és haver vist ja fa uns anys el Café Müller i adonar-me’n ara de lo impactant que era…

molt recomanable!!!

ahir vaig anar al Liceu a veure la companyia de la Pina Bausch, en un programa doble però variat i curtet; una primera part amb l’obra titulada “Café Müller” amb música de Henry Pucell i una segona representant “La consagració de la primavera” amb la música del gran Igor Stravinsky

la primera part transcorre en un escenari gris, quatre parets que delimiten una estança amb quatre portes, una d’elles giratòria, plena de taules i cadires, com un annex al hall d’un hotel o una estació on hom pot prendre alguna cosa, tot i que despoblada de cap element que indiqui la seva funció real; sis personatges (no tots alhora) segueixen uns patrons inconnexos al principi que es van coordinant conforme avança la peça; la música, a vegades inexistent, no sembla especialment lligada a cap esdeveniment de l’escena, senzillament “passa”, com tot el conjunt en general, tot i que poc a poc un pot fer-se una idea (pròpia, cadascú la seva) del que se’ns està dient, tot i que com sempre en tot el que porti l’adjectiu “contemporani”, potser l’autor no vol dir res i nosaltres ens empesquem a que tingui un significat, per sentir-nos més tranquils

en la segona part, molt més clàssica, trenta-dos ballarins representen de forma molt dinàmica les corredisses per capturar la jove (entre les setze) que haurà de ser sacrificada, en un escenari nu amb una capa de sorra marron que poc a poc va enganxant-se als cossos dels ballarins, afegint una capa de realisme a l’acció, segons el meu parer; impossible no deixar-se captivar per una música de gran força i una coreografia que fa treballar als ballarins de valent

el que no entenc és la mala qualitat de l’audio, enllaunat, que sonava de tal manera que els amants del vinil haguessin tingut un orgasme; i els amants del so digital què? no podem tenir una sonoritat en condicions al Liceu ni tan sols quan no hi ha orquestra?

acabo de veure al Gran Teatre del Liceu un ballet de la companyia de l’Opéra National de Bordeaux, amb tres peces, “Parade”, “El sombrero de tres picos” i “Icare”, amb teló, escenografia i vestuari dissenyats per Pablo Picasso, que torna a demostrar que a més de ser un geni, era molt llest

Només comentaré la primera peça, que és la que m’ha agradat més per la musica d’Erik Satie, la presència absurda d’un cavall que m’ha recordat a l’encara més absurda vaca de Top Secret, i pels caminars dels mánagers d’estètica cubista, dignes tots dos de ser membres del Ministry of Silly Walks