aquesta entrada estiuenca no té més objectiu que resumir d’una sola vegada tot el que ha succeit en un estiu tranquilet…

pel·lícules: al cine he vist dues, la primera “El origen del planeta de los simios” (en castellà i cine palomitero), dirigida per Rupert Wyatt (que mai em farà cridar “Rupert, te necesito!!!”) i de la qual només puc dir que distreta… la segona “Bridesmaids” (aquí amb el títol per a idiotes profunds “La boda de mi mejor amiga”), dirigida per Paul Feig però, el que és més important, escrita (en part) per Kristen Wiig, de Saturday Night Life, on gags com aquest ja em feien pensar que riuria força, com va passar a la sala, té unes quantes escenes que gairebé vaig plorar de riure; amb certa discreció segons la vostra reputació, recomanable!

música: pocs descobriments, no voldria deixar de recomanar “The suicide of western culture” (que recentment van ser teloners dels Animal Collective) i que m’han enganxat a un disc de cançons amb titols grandiloquents (p.e. “Children shouldn’t been playing beside the railways” -i sé del què parlo-), instrumental, electrònic, repetitiu (però en el bon sentit), és a dir, excelent!!!

llibres: uff, aquí si que han caigut grans noms en petites píndoles… sense pretendre ser pesadet, he llegit contes excel·lents de John Cheever, Marguerite Yourcenar i Raymond Carver, entre d’altres, una cosa rara-rara de Junichiro Tanizaki anomenada “El elogio de la sombra” (només apte per a estetes), he rellegit a David Foster Wallace que no falla mai i ara estic acabant de descobrir a Philip Roth (una mica tard, si, ho sé) del qual estic llegint “El profesor del deseo” i estic completament enganxat!!!

…
Summer moved on
And the way it goes
You can’t tag along
…

Summer moved on, A-HA

avui, aprofitant que estic passant una època lectora, he passat per l’Abacus i han caigut quatre cosetes, les tres primeres les tenia ja clitxades i la quarta ha estat recomanació del noi de la botiga, això és un venedor!!!

Arthur Nersesian: Staten Island
Bret Easton Ellis: Suites imperiales
Kingsley Amis: Lucky Jim
Miqui Otero: Hilo musical

començaré per aquest darrer i ja us aniré explicant què tal…

fa uns dies va morir Benoît Mandelbrot, culpable de que milers de persones quedessin enganxades a imatges hipnòtiques sense ajuda de cap tipus de droga excepte un ordinador amb més o menys colorins…

ens deixa, entre altres coses, un llibre fascinant:

The Fractal Geometry of Nature, by Benoît Mandelbrot; W H Freeman & Co, 1982; ISBN 0-7167-1186-9. Hi ha traducció en castellà: La geometria fractal de la naturaleza. Editorial Tusquets. Barcelona.

que el tot i la part l’acullin

en un plis-plas, per curt i per rotundament bo, m’he llegit “Submáquina”, escrit per Esther García Llovet, quin descobriment!!!

aquests dies de sol i platja els he passat llegint “Entrevistas breves con hombres repulsivos”, un llibre de relats de David Foster Wallace que per mi ha quedat ja lligat de forma inexorable a una setmana tranquila en una illa grega

temes recurrents que apareixen en els relats com “hiperenllaços” que els relacionen entre sí i els connecten com un tot, la sensació que queda després de llegir el llibre és que aquest tio era un campeón!!!

genials “La persona deprimida”, “El suicidio como una especie de regalo”, “En su lecho de muerte, cogiéndote la mano, el padre del aclamado nuevo dramaturgo joven y alternativo pide un favor” i la millor de totes, “Iglesia no construida por manos”:

‹‹En esa forma de proyectarse las ventanas en los interiores se han resuelto todos los conflictos››

ahir vaig veure “Le hérisson” (aquí a l’altra banda dels Pirineus “El erizo”), primer llargmetratge de Mona Achache, basat en la novela “La elegancia del erizo” de Muriel Barbery que, ves per on, vaig llegir aquesty estiu i del qual ja vaig parlar en aquest blog

no em passa sovint això de llegir un llibre i al poc temps veure la pel·lícula, de fet conèixer tota la història, incloent-hi el final, no em va perjudicar gaire, ans el contrari, vaig poder-me fixar en els detalls i deixar de banda una mica el ritme narratiu

he de dir que la pel·lícula segueix força fidelment el llibre, tot i que evidentment perd part dels detalls que apareixen en el mateix, però ho compensa afegint-ne d’altres força interessants; l’habitació de la Paloma és tot un món en si mateixa, les filigranes que fa la nena amb un retolador negre són genials, visualment senzilles però molt ben trobades; com a contraposició, el pis de la portera és d’un estoicisme absolut, excepte el que s’amaga darrera de les portes, tant de la nevera com de l’habitació secreta que amaga el món on viu realment l’eriçó…

hi ha un detall “màgic” que la directora inclou, relacionat amb un peixet vermell, que no sé què realment pinta, suposo que quelcom poètic, però que crec que és una llicència innecessària, per molt metafòrica que pretengui ser…

sigui com sigui, llegiu el llibre i veieu la pel·lícula!!!

…con Miyuki Hatoyama, de profesión “futura primera dama” y gran viajera, como relata en “Cosas muy extrañas con las que me he encontrado”, menuda joyita!!!

déjalo ya
sabes que nunca has ido a Venus en un barco

Barco a Venus
Mecano
¿Dónde está el país de las hadas?, 1983

…álbum que, por cierto, tiene arreglos de Luis Cobos, todo encaja perfectamente!!!

el que tenen les vacances, acabo de començar i acabar “La elegancia del erizo”, de Muriel Barbery, un llibre sobre les vides dels veins d’una escala de famílies benestants de París, especialment de la portera Renée i la nena de nom Paloma, dues persones que amaguen el que són en un món que els envolta amb persones preocupades per mostrar el que no són

l’aparició d’un nou personatge cap al final del llibre provoca un canvi radical en les seves vides, la llàstima és que l’autora ho finalitza de forma brusca, m’hagués agradat llegir més d’aquesta “segona” part i fins i tot de la “tercera” després del final encara més brusc…

recomanable

(anterior)

El principal problema de los penes es que no se encontraban así como así, iban pegados a sus propietarios que no se separaban de ellos ni un momento, al contrario, la mayoría de ellos se sentían orgullosísimos de semejante parte de su cuerpo y la reverenciaban más que a cualquier otra cosa en el mundo. El amor a los penes es algo muy extendido, pensaba Mafalda, ella lo entendía perfectamente aunque no iba por ahí predicándolo, le parecía innecesario y le daba un poco de miedo que se disparara la competencia. Una de sus amigas, que ya iba por su cuarta tupper-sex party (Mafalda pensaba que deberían llamarse sex-ware, aunque esto pudiera confundir a alguna estudiante de informática despistada), le dijo que si quería un pene se lo comprara de plástico o, mejor aún, de silicona, con un tacto suave, insuperable, que podía ser del tamaño que ella quisiera y hasta en ocho colores diferentes, del blanco más nordico al negro más senegalés.

(siguiente)

Mafalda (no es su nombre real, claro, pero la llamaban así por razones evidentes) era una chica moderna, como muchas otras, pero con sus cosas, como todas. Mafalda quería un pene, hermoso, “puestos a escoger, prefiero…” canturreaba ella, contenta en uno de sus sueños que tenía estando despierta… Pero no lo quería para ella, que horror, ni pensarlo! Tan solo lo quería para verlo, tocarlo, acariciarlo, abrazarlo, cuidar de él, darle todo el cariño que necesitara, tenerlo, definitivamente, poseerlo…

(siguiente)