procsilas' universe

Mafalda (no es su nombre real, claro, pero la llamaban así por razones evidentes) era una chica moderna, como muchas otras, pero con sus cosas, como todas. Mafalda quería un pene, hermoso, “puestos a escoger, prefiero…” canturreaba ella, contenta en uno de sus sueños que tenía estando despierta… Pero no lo quería para ella, que horror, ni pensarlo! Tan solo lo quería para verlo, tocarlo, acariciarlo, abrazarlo, cuidar de él, darle todo el cariño que necesitara, tenerlo, definitivamente, poseerlo…

(siguiente)

llegeixo en diagonal “City of Glass”, d’en Douglas Coupland, un llibre que un colega canadenc m’ha regalat sobre Vancouver, amb una visió absolutament personal, construït com un recull de fotografies i textos al voltant de conceptes cent per cent propis de la ciutat, molt interessant!!! si l’objectiu era despertar l’interès per la ciutat, ho ha aconseguit completament

últimament, però, sempre que començo un llibre deixo de banda els altres que estic llegint, potser sis o set actualment, no aconsegueixo acabar-ne cap i això que m’agraden gairebé tots ells, és una mostra més del meu estat mental actual; us deixo la llista dels que m’agradaria acabar per si teniu interès:

• “Bartleby y compañía”, Enrique Vila-Matas.
• “La niña del pelo raro”, David Foster Wallace.
• “Pnin”, Vladimir Nabokov.
• “Error humano”, Chuck Palahniuk.
• “A scanner darkly”, Philip K. Dick.

he acabat jo el llibre abans que ell la meva paciència, he de dir que tampoc n’hi ha per tant, en cap sentit; es tracta de “El juego del ángel”, d’en Carlos Ruiz Zafón, llibre estrella del passat Sant Jordi 2008, molt esperat després del superboom que va ser “La sombra del viento”

no faré cap crítica, no en sé, tan sols em limitaré a reproduir un paràgraf del llibre que el trobo metaexplicatiu, qui vulgui una crítica de veritat la té aquí:

A veces me detenía a releer lo escrito hasta el momento y me embargaba la vanidad ciega de sentir que la maquinaria que estaba armando funcionaba con una precisión impecable.

la negreta és meva, la resta de l’autor…

els llibres són petits bocinets de cultura, fruit del nostre esforç per posar-ho tot per escrit; avui, diada de Sant Jordi, he anat a la caça i captura (alguna premeditada i d’altra impulsiva) dels següents exemplars:

El juego del ángel, Carlos Ruiz Zafón (si, si, ho sé, però ja veureu que bé ho dissimulo amb la resta)
La tercera cultura, John Brockman (Ed.)
Vitaminas matemáticas, Claudi Alsina
La carretera, Cormac McCarthy
Nocilla dream, Agustín Fernández Mallo
El asombroso viaje de Pomponio Flato, Eduardo Mendoza

començaré per l’últim, shortest job first

PS: notareu que no hi ha cap títol en català, no ha estat intencionat, alguna recomanació?

hi ha 10 classes de persones, les que llegeixen binari i les que són anumèriques; acabo de veure un anunci de Caja Madrid fet per un publicista membre de la segona classe

un fotograma es un fotograma, siete millones, una película

siete millones? a 24fps vol dir 291666.666 segons, o el que és el mateix, aproximadament 81 hores, sí, sí, 81 hores de pel·lícula!!! de fet no és gaire lluny de la realitat, una cerca a google i imdb revela que hi ha una encara més llarga: “The Cure for Insomnia“, d’un tal John Henry Timmis IV, dura exactament 87 hores!!!

un altre exemple que no recordo de memòria és el de les hamburgueses de Burger King, que prometen un 99,99999999…9% de carn de vaca, no sé quants nous hi ha però superen amb escreix la precisió de la millor homeopatia!!!

aprofito per recomendar-vos un llibre divertit, “El hombre anumérico”, de John Allen Paulos, que a més de contenir una paraula pentavocàlica, ens mostra la incultura matemàtica de l’home (i de la dona) en tota la seva magnitud

llegeixo àvidament “Helicòpter”, de silvie rothkovic, i no puc ni tan sols esperar a acabar-lo per a fer aquesta entrada; una recomanació descoberta al blog d’un amic que amb només quatre paraules té la capacitat d’encisar; com a Botó de mostra:

tu també t’amagues
darrera el color més histèric

tot i que m’ha costat (mea culpa, no pas del llibre, estic passant una època poc lectora), he acabat “El nadador del Lower East Side”, d’Arthur Nersesian, un llibre tremebundo sobre un artista “de medio pelo” agobiat per les multes de tràfic que sobreviu a NY amb la venda ambulant de llibres i amb la venda ocasional d’alguna obra, i que accepta un encàrrec estrany que el permetra sobreviure una temporada, a la vegada que té una relació destructiva amb una yonkie a la qual s’enganxa, evidentment

el protagonista, obsesionat amb capturar el gest d’un nadador que creua el riu que voreja Manhattan, reforça la imatge de que s’ha de patir, psíquica i físicament, per a crear quelcom realment perdurable, i tan se val si aquest patiment ve donat per l’atzar o per la necessitat, si és endogen o exogen, o si porta a la mort o a l’alliberació; és una altra versió de “per lluir s’ha de patir”, però en clau intel·lectual

molt recomanable

parlant d’innovació: m’he trobat a la bústia un paperet fotocopiat, tallat a mà i doblegat que anuncia un llibre, “A propósito de la vida”, d’en Sergio Farrás, on l’autor en unes poques paraules justifica aquest marketing agressiu per manca de mitjans, superada aquesta per una capacitat de creure en si mateix admirable

jo no sé si compraré el llibre, però no puc negar-me a fer “addcrossing“

qui en vulgui saber mes: demarcoliteratura@hotmail.com

sort!!!

suposo que ser sentir-me català em fa propens a la literatura polonesa, i grans autors com Stanislaw Lem (més que un autor) o Slawomir Mrozek són, salvant les distàncies, com _________ (fill the gap) i Quim Monzó respectivament; el cert és que després de llegir “La mosca”, d’en Mrozek publicat per l’editorial Acantilado (que té una col·lecció de narrativa boníssima), queden ganes de llegir-ne més, tot i que els contes d’aquest recull no són tan genials com els d’altres títols del mateix autor, però molt recomanables tots ells

aquest polonesos, però, són estranys (no més que els catalans, però); només el fet de tenir bessons al capdavant del govern (siamesos hagués estat la reòstia i un veritable maldecap) i haver generat l’anterior papa, tot sota la dictadura d’en Jaruzelsky (ben retratat per en Laibach) i la lluita d’en Lech Walesa, els fan companys de viatge nostres, almenys a mi m’ho sembla per la meva memòria audiovisual; per tant, el que necessita el poble català és un dictador (ja el vàrem tenir), un sindicalista (tot i que jo prefereixo la Sindy patinadora) i uns bessons, millor dos que no pas tres, que ja es veu que tot i estar sempre els tres en un mateix pla, sempre hi ha algú que explora la dimensió desconeguda…

acabo de llegir “La chica sobre la nevera y otros relatos” de Etgar Keret, publicat per Siruela (n. 89), un llibre ideal per llegir quan no es tenen ganes de llegir, cap relat va més enllà de les dues o tres pàgines; us reprodueixo un fragment que trobo directament divertit d’un relat anomenat “Gotas”:

Mi novia dice que alguien en Estados Unidos ha inventado un medicamento que hace que no te sientas solo. [...] Viene en dos presentaciones: en gotas o en aerosol. Mi novia lo ha pedido en gotas, porque puede que no se quiera sentir sola, pero lo que definitivamente no quiere es dañar el ozono.

Molt divertit, tot i que alguns cops estrany. Però no m’estranya, l’absurd és l’única via d’escapament per no caure en la bogeria si vius a Israel (is real).