procsilas' universe

ahir vaig començar el curs de fotografia sobre la llum i el color, amb quatre coneixements teòrics bàsics i una mica de culturilla visual sobre el tema, a partir del treball dels bons, entre d’altres Martin Parr, Franco Fontana o el més conegut Steve McCurry, més “postalero” però indudablement un mestre

a mi el concepte de color sempre m’ha fascinat; dels llibres d’Oliver Sacks he aprés que el color és totalment subjectiu, el construeix el nostre cervell en un mòdul de nivell superior al de reconstrucció de l’escena, de forma que cada persona té un algorisme de creació de sensació de color suposadament igual però segurament amb matisos; res impedeix que una persona intercanviï les bases (faci una rotació de l’espai, dirien els entesos) per a generar els colors a partir dels impulsos que es reben des de l’ull, i ho vegi tot diferent, però perfectament coherent amb el seu esquema mental; en plan Aviador Dro a “Nuclear Sí”…

Volcanes rugientes escupiendo lava,
y bosques violetas con cesped naranja,
cavernas ocultas en playas profundas,
y valles cubiertos de flores saladas.

A qui li interessi el tema del color, a més dels llibres d’en Sacks, tots genials, no només els que parlen sobre el color, li recomano un llibret d’Alianza Editorial, la col·lecció de llibre de butxaca anomenat “El libro del color“, d’en Juan Carlos Sanz, molt complet i entenedor

uns dies de viatge i se t’acumula la feina!!! quin estrés!!!

en el llaaaaaaarg viatge d’anada vaig aprofitar per llegir un llibre que feia temps que havia comprat i que encara no havia pogut llegir; es tracta de “Pedro Páramo”, de Juan Rulfo, un escriptor mexicà amb una producció literària curtíssima

us reprodueixo un fragment que em va emocionar especialment:

…

-¿Cuántos pájaros has matado en tu vida, Justina?

-Muchos, Susana.

-¿Y no has sentido tristeza?

-Sí, Susana.

-Entonces ¿qué esperas para morirte?

-La muerte, Susana.

-Si es nada más eso, ya vendrá. No te preocupes.

…

La resta del llibre, encara millor, un text que s’hagués pogut titular perfectament “Crónicas mexicanas” en honor del gran Ray Bradbury; absolutament un must!!!

aprofitant l’aïllament que suposa un viatge en avió, he aprofitat per tornar a llegir “El guardián entre el centeno”, del super-freako J.D. Salinger, un dels llibres de culte que tothom en parla, potser ara ja no tant

quan el vaig llegir ja fa molt anys, no vaig entendre res, em va semblar molt estrany; ara m’ha quedat una mica distant, tot i que si el tingués a prop, escanyaria amb les meves mans al protagonista adolescent descerebrat, en Holden Caufield, quin tanoca!

però clar, són les hormones, que són la mar de cabrones!!!

no sé si és pitjor no saber per què es fan les coses, o no donar importància als resultats

acabo de veure “Perfume: the story of a murderer“, d’en Tom Tykwer, basada en el llibre de Patrick Süskind, que va causar furor allà pels 80, quina época!!!

la pel·lícula està força bé, no es fa llarga tot i les quasi dues hores i mitja, com m’havien dit algunes persones, i això que l’he vista a primera fila perquè hem arribat tard al cine, quin desastre! he acabat amb el coll adolorit i els ulls cansats, mai més!

les capacitats del personatge principal, en Grenouille, em fan pensar en l’astrologia i l’homeopatia, per la capacitat de poder esbrinar un entre un ú seguit d’un munt de zeros, quina sort tenen alguns!

per altra banda, la llegenda dels 12+1 components, en tres grups de quatre, cap, cos i base, amb un tretzè que predomina i domina els altres, no la recordo del llibre, però ja fa molts anys que el vaig llegir i no m’estranya gens no recordar-ho

i l’escena final, amb l’orgia a la plaça del poble, m’ha fet pensar en els montatges de Spencer Tunick, tot de cossos despullats aprentant-se els uns contra els altres, quina impudicícia!

resumint, que la Barcelona actual té carrers que oloren pitjor que el Paris de 1744…

estic llegint “La creatividad”, de (agafa’t que va fort) Mihaly Csikszentmihalyi, que parla, com no, de la creativitat i de com l’entenen persones que han destacat en diferents àmbits, arts, humanitats, ciències, etc.

no diu res de com tenir un blog creatiu, jeje, així que aplicaré la regla coneguda de que qualsevol obra necessita “one per cent inspiration, ninety-nine per cent transpiration” atribuïda a Thomas Alva Edison

el llibre no és res de l’altre mon, inclou unes quantes anècdotes divertides dels diferents entrevistats, i reconeix que no es pot aprendre a ser creatiu, però si a rodejar-se d’un entorn que afavoreixi la creativitat

no puc estar-me d’acabar dient “be water, my friend”, encara no t’has fet una samarreta amb aquest motto?

acabo de veure “Elementarteilchen” (Les partícules elementals), del director Oskar Roehler, basada en la novel·la homònima de Michel Houellebecq, l’enfant terrible (ho diu Arrabal, el meu ídol, la meva icona televisiva) que ara és més aviat un proto-dinosauri no tan terrible, una mica cansat

la pel·lícula està força bé, tot i que sortint del cine he escoltat comentaris sobre una durada excesiva o un ritme una mica lent a la seva part final, però he de dir que no estic d’acord, trobo que no li sobra res, i que tampoc ensenya tant, un dels reclams publicitaris mig insinuats donada la polèmica que va tenir el llibre en el seu moment

l’escena al club liberal d’intercanvi de parelles, amb una llum blava iluminant la cara de Christiane, la nova amiga de Bruno, just abans de patir el col·lapse, impagable

i el punt divertit, l’experiència surrealista del mateix Bruno al camp nudista/naturista/bakuki, on l’únic que treu de profit és conèixer a la pròpia Christiane, i adonar-se’n de que el mon està ple de gent que té molt de temps a perdre… (com jo mateix escribint això)

m’he comprat (ja fa uns dies) el llibre d’en Roger Penrose que es va presentar al Cosmocaixa (veure post), i és una veritable debauchery…

…pels entesos, clar, per la majoria de mortals queda per fer costat a “Ulises” d’en James Joyce i a “The Silmarillion” d’en J.R.R. Tolkien

tal i com diu semadavidor, és un llibre per llegir-lo en diagonal: s’obre a l’atzar, es miren les figures i les equacions, es llegeixen alguns paràgrafs, i es torna a tancar

però no m’enganyo pas, aquest exabrupte és producte de l’enveja!!!

acabo de tornar de la conferència que ha donat en Roger Penrose al Cosmocaixa, per a presentar el seu nou llibre “El camino de la realidad. Una guía completa de las leyes del universo” (en castellà), massa complicat per resumir-lo aquí en quatre línies

estic rellegint “Un mundo feliz” (en castellà) d’Aldous Huxley i no puc estar-me de dir que m’encanta, una societat programada, jeràrquica, basada en l’auto-engany i el despreci absolut cap a l’individu, i l’evasió social a través de l’ús d’una droga (anomenada soma)

m’encanta el llibre, no el model de societat, evidentment! tot i que crec que podríem trobar força paral·lelismes amb la nostra societat actual:

alfa = classe política
beta = professionals “lliberals”
gamma = tècnics
delta = currantes
epsilon = esclaus
soma = televisió
Ford = ???

aquí ve el problema, som uns descreguts!!!