procsilas' universe

repetimos

bé, abandonaré la tercera persona flamenca per relatar l’experiència en primera persona: vinc del primer espectacle de la temporada 2007/2008 del Gran Teatre del Liceu, de veure a Sara Baras amb la seva versió particular i molt personal de Carmen, una actitud de dona, un bizarre love triangle, definitivament un espectacle flamenc que tria i combina elements de l’obra original d’en Georges Bizet de forma molt encertada

la veritat és que les experiències prèvies amb el flamenc ara resulten anecdòtiques, quasi risibles, un cop vist aquest espectacle en vermell i negre; es tracta dels dos colors del flamenc, coincidint amb el que va escriure aquell que va donar nom a una síndrome molt coneguda, que també resulta d’aplicació aquí; tot impecable: el repartiment (sara Baras, José Serrano i Luis Ortega), el cos de ballarins, els músics flamencs, l’orquestra i l’escenografia, simple però molt efectiva, combinada amb una il·luminació molt encertada

suposo que el no ser expert gens enterat en la matèria fa que encara estigui sota la’esmentada síndrome i no pugui ser massa objectiu, però la sensació (a això es resumeix tot) és d’haver vist quelcom excepcional, com qui tasta un Vega Sicilia o un pernil ibèric de bellota gla i descobreix un trocet del paradís

quin poderio!!!

uff, aquesta entrada serà un rollete, ja us ho avanço; fa dies que no en feia cap i se m’ha acumulat la feina

començaré per lo fàcil, les pel·lícules, en aquest cas dos ben diferents però que no tenen cap punt de contacte, excepte potser que les he vist en el mateix cine a Granada on he pagat 3.50€ per l’entrada i 2.10€ per una cocacola gegant!!! quanta injustícia hi ha al mon!!! bé, la primera que vaig veure va ser “300“, de Zack Snyder que intenta reproduir fil per randa el còmic d’en Frank Miller, que no he llegit ja que la meva experiència còmica és molt reduïda i es limita a superherois llampants que volen; no sé que dir de 300 per no aixecar polseguera, bàsicament que no em va agradar massa, se’m va fer llarga i repetitiva, semblava un video d’ensinistrament sobre l’ús de la llança i l’escut, no tant l’espasa, que queda una mica desfavorida; i visualment també cansa, tot i que si aquesta era la intenció del director aquí no puc dir res, ho fa perfectament; no tot és negatiu, però, la representació del dolent, en Jerjes, una mica amariconat, per entendre’ns, és especialment divertida quan s’apropa per darrera a en Leonidas, tot viril i mascle ell, i li posa les mans al coll i li diu suaument “no es mi espada lo que debes temer…” jajaja, només li faltava dir “se te ha caido el jabón, por qué no lo coges?” jajajaja; i a l’escena final, quan un Leonidas tot viril i mascle ell llança la llança (valgui la redundància) i falla, i només li talla el llavi a Jerjes, la mirada i el gest d’en Jerjes semblen dir “maldita perra, me has estropeado el pintalabios y casi me rompes una uña”; l’altre dia escoltava en una tertúlia radiofònica que es tracta d’una pel·lícula homòfoba, sempre hi ha gent per trobar-li tres peus al gat, o 28 dies a tots els mesos, suposo… i jo que no vaig poder deixar de pensar en el programa infame de la meva infància “300 millones” que em torturava cada dilluns per la nit, uff, quins records!!!

l’altre pel·lícula va ser triada per eliminació, el que no és bon senyal habitualment; tot i que de fet és un bon senyal, si no la vaig triar per eliminar-la; es tracta de “Pudor“, dels germans David i Tristán Ulloa, més conegut aquest segon per haver actuat en moltes pel·lícules d’èxit; no està mal, però pretén tocar massa tecles i clar, queda coixa en algunes d’elles, a més de ser previsible en alguna de les històries (pista: “Un ramito de violetas” però no us ho creieu tot) i fins i tot infantil; recomanable però amb precaució, una de les meves paraules favorites

i ara aprofito per inaugurar una nova categoria, que ja aniré desenvolupant en un futur, la crítica gastronòmica (ja se sap, es comença criticant qualsevol detall i al final un es converteix en crític de tot allò que l’envolta); per no fer-me més pesat només esmentaré els restaurants descobriment d’aquest viatge, per ordre de visita:

La Borrachería. Almería, C/ Real cantonada amb Séneca, un lloc de tapes de veritat, tu demanes una beguda i et demanen quina tapa vols, de qualitat i quantitat considerables

Mariquilla. Granada, C/ Lope de Vega 2

La Ermita. Granada, Av/ Doctor Olóriz 25 (Plaza de Toros)

Chikito. Granada, P. Campillo 9

per altra banda, aprofitant que a Granà hi ha un clima especial (ha plogut cada dia), en procsilas va decidir tenir una nova experiència en tercera persona i anar a veure un espectacle de flamenc, concretament el de María la Canastera, al Sacromonte; un espectacle pensat per a turistes (al cap i a la fi en procsilas estava fent el turista, tot i que no el guiri), mil·limetrat, i una mica pobre, tot i que en procsilas no pot comparar massa donat que les seves experiències en tercera persona són molt limitades

i ara sí, acabo recomanant un descobriment musical de primera fila que estic escoltant mentre escric això, es tracta de “Grab that gun” de The Organ, un grup que han decidit partir peres després d’aquest primer disc seu, potser no podien soportar la idea de que han fet un disc amb 10 cançons idèntiques i no veien clara la idea de fer 10 discos idèntics; de totes formes a mi m’agrada molt i crec necessari recomanar al menys escoltar-lo un parell de cops

i ja n’hi ha prou!!!

avui inaugurem una nova secció, la dels espectacles de flamenc!!! deixeu-me que us expliqui quelcom d’en procsilas; si, en procsilas, uso la tercera persona perque ha estat una experiència extra-corpòrea!, un desdoblament!!, un viatge alucinant!!!

per raons que no venen al cas, en procsilas ha anat al “Tablao de Carmen“, i ha vist el seu primer espectacle per a turistes de flamenc; la sensació? estranya: era autèntic? ballaven bé? cantaven o cridaven? els zapateaos i els palmeos anaven sincronitzats? tot i dubtar de tot, hi ha hagut quelcom positiu, difícil de definir, potser en procsilas s’ha divertit? sacrilegi?? heretgia???