procsilas

ahir vaig veure “You will meet a tall dark stranger” (aquí meravellosament titolada “Conocerás al hombre de tus sueños”), escrita i dirigida per en Woody Allen que no “falla” a la seva cita anual (2009, 2008 i 2007), tot i que per mi sí que “falla”…

és la mateixa pel·lícula de sempre, personatges que van i venen i es van muntant o desmuntant en funció dels designis de l’amor i el desamor, alguna trampa petiteta i algun gir de guió per donar una sorpresa i sortir del cine dient “és un gran guionista”, tot i que la veu en off i els finals del tipus “no tengo ganas de rodar más, ya tengo una hora y media” deixen clar que aquest senyor ja no fa pel·lícules, fa episodis d’un col·leccionable

si no fos per l’excel·lent treball dels actors seria insufrible; tots excepte en Banderas, ho sento, és el personatge menys creible de tota la pel·lícula… genial la mare esotèrica (Gemma Jones) i divertida el putón verbenero (Lucy Punch) que es casa amb el pare; la protagonista seria la filla (també molt bé Naomi Watts) que és la gran perdedora, tots perden (els diners, el cap, la dignitat, la puresa, …) però és que ella ho perd tot!

ahir vaig veure “Mr. Nobody” (aquí estúpidament subtitulada “Las posibles vidas de Mr. Nobody”, quina barra!!!), dirigida per Jaco van Dormael, que també és el guionista, el que delata que té el cap una mica ple de coses…

em va recordar a l’escena final 2001 (clarament, massa i tot), surt l’arquitecte de Matrix, la cosa rara “What the #$*! do we (k)now!?”, el efecto mariposa (res a veure amb decolorar-se el cabell i lluir arracades amb diamants estil Guti), la fulleta de Forrest Gump, les ciutats de les pelis dolentes de la saga Star Wars, referències clares a Borges (“El jardín de los senderos que se bifurcan”), etc… és a dir, un turmix gegant que tritura tot allò que consumeix i genera un pastisset de dues hores llargues molt interessant, sota la premisa de que cada decisió que prenem implica una cascada de pèrdues posterior irreversible…

recomanable, per freaks, friquis i curiosos!!!

ahir vaig veure “درباره الی” (en cristiano com diria aquell “A propósito de Elly”), dirigida per en Asghar Farhadi; una pel·lícula iraní que despertà el meu interès perquè fa temps que vull anar a l’Iran i voldria veure alguna realitat més enllà de les notícies de la tele

la veritat és que molt Iran no surt, a la pel·lícula, pel que fa a monuments, paissatges, etc. Tota la pel·lícula transcorre en una casa atrotinada al costat d’una platja al mar Caspi i en un parell d’escenes dins el cotxe, només a estones des de la finestreta s’endevina com els iranís gaudeixen del seu temps lliure

la història és senzilla: un grup d’amics (parelles joves amb nens petits) on hi ha un divorciat prepara un cap de setmana llarg per gaudir menjant, bebent i ballant; una de les noies (que fa de Celestina) convida la professora de la seva filla per veure si connecta amb l’amic divorciat, però aquesta professora amaga moltes coses (començant per ella mateixa) i, després d’un incident que canvia el registre de la pel·lícula completament, tot comença a trontollar i el que eren uns dies de relax es converteixen en una espiral de discusions, mentides i situacions incòmodes

recomanable, per entendre una mica més la societat d’un pais que intenta ser modern però encara té por de ser-ho, una altra mostra de com l’educació pot sobre la genètica

ahir vaig veure “Koolhaas houselife“, un documental dirigit per Ila Bêka i Louise Lemoîne que ni tan sols està a l’imdb (encara), dintre de la 18a Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona (la mostra, no les dones)

es tracta d’un documental amb la visió que té la dona de fer feines de la casa on treballa (un artefacte d’un arquitecte anomenat Rem Koolhaas), una casa que sembla més dissenyada per guanyar premis que no pas per viure-hi, més art que no pas casa, com apunta el marit de la Guadalupe Acedo, la senyora en qüestió, espanyola resident a Bordeaux, lloc on es troba la casa, no tan famosa com la del títol d’aquesta entrada però gairebé

el documental mostra lo senzilla que pot ser una persona i lo complicada que pot arribar a ser una casa, prenent més partit per la persona però deixant-la també en evidència…

interessant, divertida a estones i poca cosa més…

fa un parell de dies vaig veure “Two lovers“, dirigida per en James Gray, amb un Joaquin Phoenix que està que-se-sale, chapeau!

Sandra. Why are you crying?
Leonard. Because I’m happy

ejem, impagable!!!

aquest cap de setmana sessió doble; ahir dissabte “Kaze no tani no Naushika” (aquí “Nausicaä del valle del viento”), d’en Hayao Miyazaki i avui “Io sono l’amore“, dirigida per en Luca Guadagnino

de la primera no cal dir gaire, Miyazaki en estat de gràcia i punt, l’escena final dels tentacles ja paga; de la segona poc més, una mica més barroca, exagerada, com si fos una òpera, un final dramàtic i quatre excessos ben lligats, molt interessant

recomanables!!!

ahir vaig veure “Kynodontas” (aquí “Canino”, referent a la dent), dirigida per Giorgos Lanthimos, la sorpresa del passat festival de Cannes ben lluny del “típic” cinema grec

difícil de parlar d’aquesta pel·lícula sense donar detalls que és millor descobrir veient-la; una pel·lícula de situacions absurdes amb diàlegs absurds on el director ens clava literalment uns clatellots de tant en tant perquè no ens pensem que tot és jajaja jijiji…

em va recordar, sense tenir res a veure, a “Home”, de la qual ja en vaig parlar en el seu moment

tot i tenir un final impossible, recomanable, per extrema i diferent!!!

el cap de setmana anterior (si, ho sé, vaig fatal…) vaig tenir sessió doble; dissabte vaig veure “The ghost writer“, dirigida pel gran Roman Polanski sobre un llibre de Robert Harris (i potser algú més? jeje); diumenge en un gir radical de registre vaig veure “Fish tank“, escrita i dirigida per Andrea Arnold

com ara estic minimalista (per no dir sota mínims gràcies a ya.com), només diré que són com un ou i una castanya però m’agraden molt els ous i les castanyes!!!

totes dues recomanables, la primera per correcta i eficaç manera d’explicar una història i la segona per mostrar-nos una realitat que Little Britain només ens deixa riure’ns, però no fer glups…

ahir vaig anar al cine a veure “Fantastic Mr. Fox“, una pel·lícula d’animació (stop-motion amb look casolà) dirigida per en Wes Anderson, autor de la sobrevalorada al meu parer “Aquatic life”, basada en un llibre de Roald Dahl “allargat” per necessitats cinematogràfiques pel mateix Wes; només en Wes té els pebrots per fer quelcom així…

divertida, però sense exagerar; el meu problema (perquè la resta de companys de sala van sortir tots encantats) és que vaig trobar la història molt infantil, no m’agrada com presenta el fet del costat salvatge (o fosc) que tots els animals (que es comporten com humans) tenen i que han de lluitar per no deixar-se anar per la barbàrie; l’excepció és el personatge de la rata, insuperable

perdoneu la brevetat però és el jet-lag

diré recomanable perquè si no patiré el ataque de los cienmilgafapastas!!!

ahir vaig veure “Un prophète“, dirigida per Jacques Audiard que també és coguionista, una pel·lícula sobre un jove (en Malik, un Tahar Rahim excel·lent!!!) tot just considerat adult pel sistema judicial i tancat en una presó on haurà d’aprendre a sobreviure, literalment

molt bona, especialment la part inicial (ben bé la primera hora, potser hora i mitja) on el director ens explica perfectament el drama que suposa per un nouvingut entrar en un recinte on tothom té amics i enemics, on tot té un preu i la vida d’un mateix pot ser l’única moneda de canvi; després comencen a aparèixer un munt d’històries i detalls que allarguen la pel·lícula una mica excessivament, tot i que en cap cas es fa pesada; les quatre escenes violentes o d’acció són espectaculars i esgarrifoses…

el que més m’ha agradat és la relació de submisió entre en Malik i el seu “protector” Luciani, com el primer l’accepta i no la discuteix; fins i tot quan ja té cert poder el primer li diu clarament, “lo hago porque me lo has pedido” sabent que podria situar allà mateix el principi de la fi, tot i que en realitat aquesta ja fa temps que s’havia iniciat…

l’escena final al patí de la presó resumeix perfectament el canvi de posició que aconsegueix el nouvingut al llarg del temps; ni tan sols el càstic de l’anteriorment protector pot ser exemplar, seria donar-li massa importància a quelcom que ja clarament és patètic

jo m’atreveixo a proposar un remake d’una escena de la pel·lícula, precísament la final: jo hauria mostrat el personatge d’en Malik amb barba de quaranta dies, com a mostra de poder

molt recomanable!!!