vinc de veure “Drive“, dirigida per Nicolas Winding Refs, del qual coneixia sense saber-ho “Bronson”, que la vaig descobrir fa poc al +

m’he quedat una mica amb una sensació estranya, una història que es va desenvolupant, senzilla, sense complicacions, tots els personatges estan clars (quis és bo i qui no), molt ben explicada, uns tocs d’acció molt versemblants i amb un aspecte visual brutal…

…però el conjunt pse, poc consistent, poc arriscat, una mica previsible fins i tot…

jo per exemple, haguès deixat al personatge principal sense parlar en tota la pel·lícula, només assentint i amb els ulls ja podria desenvolupar-se tot solet… ella, en canvi, està força bé excepte en una escena típica i tòpica que no desvetllaré, però que hom es pot imaginar…

sigui com sigui, recomanable!

ahir vaig veure “A dangerous method“, dirigida per David Cronenberg, un director dels meus favorits però que amb aquesta pel·lícula no acaba d’encertar-la, al meu parer… a estones se’m va fer avorrida, vaig trobar que anava a salts, li mancava una mica de ritme sostingut

de totes formes és una pel·lícula interessant, molt bé el trio actoral, especialment Jung (Michael Fassbender) i Sabina Spielrein (Keira Knightley), amb un Freud (Viggo Mortensen) una mica menys creïble

un detall: la veig veure al Verdi Park HD, amb una nitidesa brutal, però que li donava un aspecte de cine TV, amb tots els respectes

recomanable!

…que el cineforum sigui només un cop a la setmana!!! ahir vàrem veure “Fong juk” (“Exiled”) de Johnie To, una pel·lícula on tot té un sentit i un lloc, fins i tot una simple llauna de refresc…

boníssima i refrescant!!!

ahir vaig tancar un any de cine no massa espectacular amb una bona pel·lícula, “Le Havre“, dirigida per Aki Kaurismaki del qual ja havia vist algunes pelis anteriors i m’havia agradat sempre

aquesta d’ahir segueix en la mateixa línia, una hitòria senzilla, explicada amb un humor molt particular, en un context casi irreal, idealitzat; la combinació de drama (poc) i comèdia (amb tocs surrealistes com la reconciliació de Little Bob amb la seva senyora) crea un clima on pot passar qualsevol cosa, com de fet passa…

molt recomanable!!!

ahir vaig veure “Restless“, d’en Gus Van Sant, una pel·lícula que pateix d’excès de sucre en algunes escenes però que té un toc d’humor una mica àcid que la fa més que passable

un noi friqui, amb una afició morbosa, coneix una noia no menys rara i, clar, connecten ràpidament; a partir d’aquí el primer petó dispara les meves temors però això no és lo pitjor; em va agradar molt poc lo forçat per introduir en la conversa certes coses, fent servir els ocells com excusa…

críptic? aneu-la a veure!!!

ahir al cineforum vàrem veure “The saddest music in the world“, dirigida per en Guy Maddin

genial l’escena final on s’enfrenten els dos germans, l’un contra l’altre i la seva banda d’arreplegats

la definiré amb adjectius: experimental, hilarant, desconcertant, estupenda, recomanable!!!

fa un parell de dies vaig veure “Les aventures de Tintin” (sí, en català, i a més en 3D!!!), dirigida per Steven Spielberg i que reprodueix més o menys (com falla la memòria) el títol “El secret de l’Unicorn”, la primera part (que en són de llestos!) d’una història escrita per Hergé

poca a cosa a dir, un 3D brutal, mareja a estones, acció in crescendo, especialment l’escena a la ciutat portuària, Indiana Jones a tope, divertida i entretinguda

jo el que vull veure és “Les set boles de cristall” i “El temple del Sol”, probablement la meva història favorita de Tintín, les acabaran fent totes? aquesta ha costat 135 millions de $ (em sembla poc) i ha recaptat ja 207 millions, no gaire més

no diré recomanable, però no cal fer massa esforç (excepte visual, millor si el seient no està prop de la pantalla) per gaudir-ne

ahir al cineforum vàrem veure “La Chinoise“, de Jean-Luc Godard, del qual ja vàrem parlar rajar amb anterioritat

un exercici interessant, una crítica ferotge a una societat acomodada i alhora revolucionària, un exemple de visió de futur, en uns pocs mesos va arribar el Maig del 68…

fa un parell de dies vaig veure “Melancholia“, de Lars von Trier, una pel·lícula sobre l’incertesa i la por

comença amb un pròleg que ja ens avança moltes coses, estètica pura, la pel·lícula té dues parts, centrades en cadascuna de les dues germanes, una que es casa i l’altra que l’acull a la seva casa; una germana que ho sap tot, i està de tornada, l’altre que no sap res, i es deixa arrastrar, vivint la vida

la primera part recorda massa a “Festen”, però a trocets, no té la continuitat ni la força d’aquella; la segona part és més irregular, però té els millors moments per mi, trobo que en Lars ha fet una pel·lícula estupenda però si els personatges haguessin parlat menys i els plans haguessin estat més llargs, haguès quedat quelcom més potent… em va semblar que usava els diàlegs per omplir, de forma intel·ligent, això sí, escenes complicades; Lars, et feia més valent!!!

i quin bonic final, sabent que estem sols i que ningú no ens trobarà a faltar…

i per cert, l’ús repetitiu de fragments de Tristan & Isolde (que vaig reconèixer però no identificar) és excel·lent

molt recomanable, tot i que no pas per a tots els gustos…

se m’acumula la feina!!! fa uns dies vàrem veure al cineforum “Pat Garrett & Billy the Kid”, de Sam Peckinpah, un altre dels noms clau en les pelis on va morint gent constantment

l’edició en DVD porta dues versions amb dos muntatges diferents, el que dóna per discusions que només es poden resoldre a trets!!!

i la sang, ai la sang…