procsilas' universe

ahir vaig veure “Restless“, d’en Gus Van Sant, una pel·lícula que pateix d’excès de sucre en algunes escenes però que té un toc d’humor una mica àcid que la fa més que passable

un noi friqui, amb una afició morbosa, coneix una noia no menys rara i, clar, connecten ràpidament; a partir d’aquí el primer petó dispara les meves temors però això no és lo pitjor; em va agradar molt poc lo forçat per introduir en la conversa certes coses, fent servir els ocells com excusa…

críptic? aneu-la a veure!!!

ahir al cineforum vàrem veure “The saddest music in the world“, dirigida per en Guy Maddin

genial l’escena final on s’enfrenten els dos germans, l’un contra l’altre i la seva banda d’arreplegats

la definiré amb adjectius: experimental, hilarant, desconcertant, estupenda, recomanable!!!

fa un parell de dies vaig veure “Les aventures de Tintin” (sí, en català, i a més en 3D!!!), dirigida per Steven Spielberg i que reprodueix més o menys (com falla la memòria) el títol “El secret de l’Unicorn”, la primera part (que en són de llestos!) d’una història escrita per Hergé

poca a cosa a dir, un 3D brutal, mareja a estones, acció in crescendo, especialment l’escena a la ciutat portuària, Indiana Jones a tope, divertida i entretinguda

jo el que vull veure és “Les set boles de cristall” i “El temple del Sol”, probablement la meva història favorita de Tintín, les acabaran fent totes? aquesta ha costat 135 millions de $ (em sembla poc) i ha recaptat ja 207 millions, no gaire més

no diré recomanable, però no cal fer massa esforç (excepte visual, millor si el seient no està prop de la pantalla) per gaudir-ne

ahir al cineforum vàrem veure “La Chinoise“, de Jean-Luc Godard, del qual ja vàrem parlar rajar amb anterioritat

un exercici interessant, una crítica ferotge a una societat acomodada i alhora revolucionària, un exemple de visió de futur, en uns pocs mesos va arribar el Maig del 68…

fa un parell de dies vaig veure “Melancholia“, de Lars von Trier, una pel·lícula sobre l’incertesa i la por

comença amb un pròleg que ja ens avança moltes coses, estètica pura, la pel·lícula té dues parts, centrades en cadascuna de les dues germanes, una que es casa i l’altra que l’acull a la seva casa; una germana que ho sap tot, i està de tornada, l’altre que no sap res, i es deixa arrastrar, vivint la vida

la primera part recorda massa a “Festen”, però a trocets, no té la continuitat ni la força d’aquella; la segona part és més irregular, però té els millors moments per mi, trobo que en Lars ha fet una pel·lícula estupenda però si els personatges haguessin parlat menys i els plans haguessin estat més llargs, haguès quedat quelcom més potent… em va semblar que usava els diàlegs per omplir, de forma intel·ligent, això sí, escenes complicades; Lars, et feia més valent!!!

i quin bonic final, sabent que estem sols i que ningú no ens trobarà a faltar…

i per cert, l’ús repetitiu de fragments de Tristan & Isolde (que vaig reconèixer però no identificar) és excel·lent

molt recomanable, tot i que no pas per a tots els gustos…

se m’acumula la feina!!! fa uns dies vàrem veure al cineforum “Pat Garrett & Billy the Kid”, de Sam Peckinpah, un altre dels noms clau en les pelis on va morint gent constantment

l’edició en DVD porta dues versions amb dos muntatges diferents, el que dóna per discusions que només es poden resoldre a trets!!!

i la sang, ai la sang…

ahir vaig veure “جدایی نادر از سیمین” que si ho he escrit bé és “Nader y Simín, una separación”, dirigida per Asghar Farhadi del qual ja havia vist una petita joia

amb un arranc brutal, la pel·lícula repeteix una mica l’esquema de l’antre, un incident comença a complicar-se en una xarxa de mentides, discusions, etc. (jo també em repeteixo), camí d’unes conseqüències devastadores

ara, si tu pots jurar pel Corà i quedar-te tan ample, tens la meitat de la teva llibertat i reputació assegurades; la pel·lícula mostra excelentment el xoc dels dos mons, la religió i la justícia, la fe en un mateix contra la fe en Déu

molt recomanable!!!

amb les primeres freds de la tardor les fulles cauen i donen ganes de veure quelcom més recollit, com ara “Det sjunde inseglet” (aquí “El séptimo sello”), del gran Ingmar Bergman, un valor segur ell i una de les meves obres mestres preferides ella…

la fe, el que creu en Déu, el que no, el que vol i no pot, el que no vol però no pot estar-se’n, i sobre tots ells, la mort, eterna, sempre guanyadora, tot i que de tant en tant algun mortal li faci una juguesca; no vull fer-me el suec, però:

Ingenting undgår mig. Ingen undgår mig.

recomanable? no, obligatòria!!!

ahir al cineforum vàrem veure “Double indemnity“, de Billy Wilder, co-guionista amb el gran Raymond Chandler

com ha canviat el cine des d’aleshores; una pel·lícula lineal (jugant amb un flashback des de l’inici on ja ho sabem tot, genial), on veiem com el mal no pot triomfar perquè hi ha un de bo més llest (que no més guapo, ni més fort); una estafa, un pla (quasi) perfecte, una traició, la redempció final…

i amb el toc d’humor necessari, visca el cine negre amb un somriure!!!

vaya semanita! ahir vaig veure “The tree of life“, la darrera pel·lícula d’en Terrence Malick, que no deixa indiferent: des de cines que et conviden a abandonar la sala en la primera mitja hora si no t’agrada fins a descobridors d’altres narratives visuals allunyades de la banalitat majoritària

dues hores i vint minuts que em van passar volant, diria; la mescla de pel·lícula convencional de ritme lent però constant, amb pocs diàlegs, però molt precisos, amb unes imatges fantàstiques sobre el que som i el que pensem és, més que narrativa visual, poesia, aconseguint compartir els sentiments del nen que dubta de la figura paterna com a establidora del bé i del mal, impagable!

molt bé en Brad Pitt, però els nens estan que se salen!!!

recomanable per a ments obertes, si esperes una peli “tradicional” millor estalviat els 7 euros…