procsilas' universe

ahir, a la 44a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, el de Sitges, vamos, vaig veure “A Torinói ló“, una pel·lícula radical dirigida per Bela Tarr (el seu testament cinematogràfic, segons ell mateix) presentada també una mica radicalment per Paco Poch, qui va venir a dir que si marxàvem de la sala no passava res, que a Berlin també ho havíen fet…

sota aquest preavís, uns quants traidors van decidir fugir i no aguantar fins un final fosc i dens com pocs; la resta, triomfalment, vàrem observar la degradació de l’entorn que envolta als dos protagonistes, pare i filla, excel·lents en la seva contenció (Almodóvar / Banderas encara necessiten molt per aconseguir-ho), final que arriba poc a poc però insistent i implacable; davant de la mort de Déu, l’home abandonat a la seva sort, finalment, veu com tot s’ensorra, s’asseca i s’enfosqueix; només espera l’immovilisme total, el negre profund, el silenci absolut

la pel·lícula és un bon exemple de rutines que queden interrompudes; rutines explicades magistralment des de diferents punts de vista, sabem el que passa dintre de pla i també fora, repeticions que immediatament em van fer pensar en la pel·lícula que havia vist el dia anterior (la noia parant taula, o vestint i desvestint al pare), gestos repetits milers de vegades que, de sobte, són alterats per una presència d’estranys però més habitualment per una absència de lo habitual; lluny de caure en la desesperació, pare i filla continuen fent, resignats a un futur no menys negre per conegut

sempre he pensat què voldria dir flotar en un buït negre per tota l’eternitat, sense cap referència sensitiva; ahir em va fer por pensar-hi de nou

absolutament recomanable, tot i els gairebé 150 minuts

ahir vaig veure “Pina“, un pal·lícula/documental/flipada rodada en 3D per en Wim Wenders, un homenatge a Pina Bausch fet pels seus ballarins, els quals ella llegeix i els fa crèixer…

visualment molt poderosa, la dança contemporània mai ha estat un dels meus interessos però ara tinc la necessitat de ballar!!! tot i que com a pel·lícula no hi ha un argument real, la combinació d’imatges d’actuacions de la companyia amb entrevistes amb personatges muts és realment impactant

no cal ser guapo per ser ballarí, cal tenir presència i saber desenvolupar-la, més enllà del que llegia Pina; els diferents ballarins que hi participen ho fant creant un concepte com a homenatge: lleugeresa, alegria, … especialment brutal l’escena quan una ballarina s’arrastra pel terra i l’altra li va llençant paletades de sorra que la van cobrint poc a poc…

i el 3D que em feia dubtar una mica realment li dóna el cop d’efecte final, en algunes escenes un pensa que els ballarins el rodejaran

la meva sort és haver vist ja fa uns anys el Café Müller i adonar-me’n ara de lo impactant que era…

molt recomanable!!!

fa un parell de dies vaig veure “No habrá paz para los malvados“, dirigida per Enrique Urbizu i que a imdb només han votat (a dia d’avui) 14 persones… però si mola força!!!

un policia de caràcter fort es veu ficat (per dir-ho d’alguna manera) en una història cada cop més entortolligada, amb més i més personatges que es van afegint al joc, amb un final obert que dóna un yuyu que no vegis…

cine negre de qualitat, gosaria dir, amb un José Coronado en un paper que segurament el farà guanyar premis; violència la justa i un ritme frenètic fan que les gairebé dues hores passin volant

molt recomanable!!!

una mica endarrerit, el passat cineforum va ser “Boy meets girl“, de Leos Carax, una pel·lícula preciosa de personatges lletjos fora de context

iniciem la temporada de tardor (uns dies abans) anunciant novetats en aquest blog; després d’un assaig triomfal abans de l’estiu, hem aconseguit tenir un cineforum més o menys constant, un cop per setmana, on hem vist joies com (sense cap ordre):

Mulholland Drive, de David Lynch
Tian bian yi duo yun, de Tsai Ming-liang
71 Fragmente einer Chronologie des Zufalls, de Michael Haneke
Octubre, de Daniel Vega i Diego Vega
Cigarette Burns, de John Carpenter + Homecoming, de Joe Dante
Családi tüzfészek, de Bela Tarr
Trust, de Hal Hartley
Akira, de Katsuhiro Ohtomo
Cure, de Kiyoshi Kurosawa

i l’última, amb la qual inaugurem la categoria cineforum, “Händler der vier Jahreszeiten“, de Raine Werner Fassbinder, quin peliculón!!!

el cineforum em fa enormement feliç

fa uns dies vaig veure a la Filmo (faig un llarg parèntesi…

paro un taxi, pujo, un noi jove d’uns 30 i pocs, a la ràdio sona Camela

—vaig a la filmo, si us plau?
—dónde?
—a la Filmoteca
—qué es eso?

i aquí vaig tenir el problema, com li explicava jo a aquell noi qué cony és la filmo??? per sort sóc un home amb recursos…

—está delante del concesionario mercedes de avenida sarria
—ah, vale

…tanco el parèntesi) “Smultronstället“, dirigida per Ingmar Bergman

poc a dir d’una pel·lícula ja clàssica dintre dels clàssics; una història senzilla, un personatge encantador, uns “secondaris” de luxe i una manera d’explicar la història molt ben pensada, barrejant records onírics amb el personatge en la seva actualitat…

tot i que no és el meu Bergman favorit, recomanable!

ahir vaig veure “La piel que habito“, dirigida per Pedro Almodóvar, qui adapta la novela de Thierry Jonquet en la qual està basada, “Mygale”

plena de referències a clàssics que no esmentaré per no fer de spoiler, la pel·lícula em va agradar molt per un ús de la imatge molt potent, molts primers plans, molt detall, molta plasticitat, així com uns actors excelents, tot i que el personatge d’Antonio Banderas em resulta una mica confús i ambigu (potser ho busca el director), mai queda clar de quin peu calça…

a la pel·lícula li falta quelcom per sortir del cine dient “quin peliculón!”, la part central és una mica lenta i el final queda una mica brusc, al meu parer, el conjunt és més que correcte però li falta, no sé, una mica de tensió i potser una mica més de gore, ja que s’hi presta

sigui com sigui, molt recomanable!!!

aquesta entrada estiuenca no té més objectiu que resumir d’una sola vegada tot el que ha succeit en un estiu tranquilet…

pel·lícules: al cine he vist dues, la primera “El origen del planeta de los simios” (en castellà i cine palomitero), dirigida per Rupert Wyatt (que mai em farà cridar “Rupert, te necesito!!!”) i de la qual només puc dir que distreta… la segona “Bridesmaids” (aquí amb el títol per a idiotes profunds “La boda de mi mejor amiga”), dirigida per Paul Feig però, el que és més important, escrita (en part) per Kristen Wiig, de Saturday Night Life, on gags com aquest ja em feien pensar que riuria força, com va passar a la sala, té unes quantes escenes que gairebé vaig plorar de riure; amb certa discreció segons la vostra reputació, recomanable!

música: pocs descobriments, no voldria deixar de recomanar “The suicide of western culture” (que recentment van ser teloners dels Animal Collective) i que m’han enganxat a un disc de cançons amb titols grandiloquents (p.e. “Children shouldn’t been playing beside the railways” -i sé del què parlo-), instrumental, electrònic, repetitiu (però en el bon sentit), és a dir, excelent!!!

llibres: uff, aquí si que han caigut grans noms en petites píndoles… sense pretendre ser pesadet, he llegit contes excel·lents de John Cheever, Marguerite Yourcenar i Raymond Carver, entre d’altres, una cosa rara-rara de Junichiro Tanizaki anomenada “El elogio de la sombra” (només apte per a estetes), he rellegit a David Foster Wallace que no falla mai i ara estic acabant de descobrir a Philip Roth (una mica tard, si, ho sé) del qual estic llegint “El profesor del deseo” i estic completament enganxat!!!

…
Summer moved on
And the way it goes
You can’t tag along
…

Summer moved on, A-HA

trying to reproduce Haneke’s masterpiece of angst and despair…

ahir vaig veure “Midnight in Paris“, l’última (o penúltima, segur que ja està rodant un
altre cop) pel·lícula de Woody Allen

després d’uns minuts inicials postaleros, suposo que pagats per l’ajuntament de París, arrenca una pel·lícula i sorpresa, el protagonista és Owen Wilson, actor que després de protagonitzar (amb permís de Ben Stiller) Zoolander té un crèdit especial per a mi; intenta Owen ser una mica Woody? em va semblar que algun cop imitava aquella mirada perduda, aquell balboteig qüestionant-s’ho tot

qualsevol temps passat va ser millor? potser els del Madrid pensen que sí però it’s just a case of self-delusion…

distreta, recomanable