veig la programació dels concerts promoguts per Doctor Music i he de mirar la data de la revista per si he agafat una d’endarrerida…
Spandau Ballet
Cranberries
Nick Cave
Simple Minds
Mark Knopfler
!!! (no, aquests no, és una triple admiració!!!)
aprofitant el bon rotllo dels últims dies de l’estiu, em vaig deixar enredar per anar a veure “Map of the sounds of Tokyo“, dirigida i escrita per Isabel Coixet, la gafapasta més gafapasta de totes les nostres gafapastas, amb ‘a’…
és curiós que la directora triï “Enjoy the silence” dels Depeche Mode com a part de la banda sonora en una pel·lícula que va sobre els sons d’una ciutat desproporcionada i tan sorollosa com Tokyo, la més sorollosa del món depenent de la font; és un acudit privat autoreferent? ens vol dir que allò que volem i necessitem és quelcom que tenim aquí en els nostres braços i que les paraules són innecessàries i que només causen mal? sigui com sigui, l’escena on en Sergi López, increible però literalment, no em vaig poder creure el seu paper ni un sol moment, deia on en Sergi López canta en un karaoke amb una audiència de tres senyores maduretes és la que em va fer veure que allò no acabava de quallar…
i això que els personatges són interessants, la història està ben estructurada i que a nivell tècnic s’ho curra, tot i que massa, al meu parer; és com un soufflé que no puja…
m’atreviria a dir que és prescindible excepte pels fans wacko jacko de l’Antony dels Antony and the Johnsons, que també té el seu espai en la banda sonora; amistat? marketing? gafapasta?
voldria aprofitar per fer una pregunta oberta als que hagueu vist la pel·lícula: mira en Sergi López a la càmara com qui no vol la cosa un breu moment en l’escena final? aquells ulls (de culpa, de què?) eren del personatge o de l’actor?
ah, i si teniu prou paciència, hi ha una escena post-crèdits final que bé podria sortir de la imaginació de l’Anton Corbijn, però que en la pel·lícula fa una mica de risa i tot…
vaig dir que no compraria més CDs però crec que m’ho estic rumiant, no puc parar d’escoltar l’últim dels The Faint, “Fasciinatiion”…
Who put this hook inside my mouth…you
your getting so obssesed its all we talk about
were passive hounds on the couch
Predator skills, chemical wars, plastic islands at sea
Watch what the humans ruin with machines
There is no ghost in this machine
I make my own mistakes
I know I’m right and argue on
You get depressed and fall apart
I make my point
But you don’t get it
You know how hate takes shape
Don’t hide those guilty eyes
You gave us guns for toys
Imposed beliefs, then pride
Carry you
VNV Nation
Judgement, 2007
ahir vaig anar a veure als De/Vision, a la sala Bikini, un espai que no es va acabar d’omplir però això ens va permetre saltar i ballar sense empentes ni cops de colze, amb una sonoritat força bona que evidentment em va deixar l’orella pitant tota la nit
bé, poc més puc dir, el concert va ser genial, va durar força estona i ens van regalar bastants gri-jits dels de sempre, què més es pot demanar?
vaig a comprar amb l’ipod en marxa, jo sóc als 80 i la resta de la gent al S. XXI, em penso, la caixera em parla però jo només escolto a l’Alison Moyet dient-me
patriot emotion, is the cause of the commotion
after all there’s really no-one here to blame
soldiers taking orders, ‘cos we must defend the borders
of our nation (and the other side’s the same)
i clar, se’m posa la “gallina de piel”, com deia aquell…
strange ideas you have been taught
and false prophets got you caught
no way out … this cage
is made of thoughts
“Kaufraush”
Popkiller, 1993
Wolfsheim
ja n’hi ha prou de folk-pop, folk-rock i folk-osties!!! tots iguals, d’idèntics i de falsos!!!
no sabía si cortarme las venas o dejármelas largas, després de l’aturada estiuenca què millor que decidir quina serà la primera pel·lícula de la temporada, doncs bé, ahir vaig anar a veure “Mamma Mia!“, que no necessita ni traducció ni introducció, quins ous!!! una dotzena!!!
dirigida per en Phyllida Lloyd, esperem que la seva curta carrera continuï exactament així, curta, perquè encara no m’explico com la Meryl Streep i en Pierce Brosnan, entre d’altres, han accedit a participar en aquest producte que és quelcom entre un musical i un bunyol; i no val a dir que ho fan per riure-se’n d’ells mateixos, encara és més patètic!!! les coreografies són tan dolentes que encara no existeix un adjectiu per descriure-les, en tot cas proposo “mammamia”
és el que té l’estiu, todo vale, guiris socarrimats, banyadors horteres, pits de plàstic, paelles insòlites i pel·lícules mammamia!!!
ah, per cert, les cançons d’ABBA resisteixen dignament…
ahir vaig anar al Liceu a veure l’últim concert de la temporada 2007-2008, un programa doble amb adaptacions de “La Celestina”, per en Felip Pedrell, i “La pesta”, per en Robert Gerhard, amb l’orquesta i el cor pujats a l’escenari i ficats en una caixa típica dels auditoris, devant d’un teatre mig buït, el que desmereixia una mica el conjunt
jo encara vaig desmerèixer més i vaig marxar després de la primera obra, i em vaig perdre la segona, aquest estil de música empalagós i especialment les veus forçades no m’agraden gens; potser la segona era millor i de fet l’obra sobre la qual està basada m’agrada molt, però ahir no tenia el dia i si en altres ocasions he estat un campeón i he soportat tota la peça, ahir me’n vaig tornar a casa a sopar tranquil i veure el segon episodi de la mini-sèrie Dune que l’estan reposant al Sci-Fi channel…