no, no ho firma pas en Julian Assange, ho fa Leonard Cohen però m’encanta que m’ho canti Enrique Morente que ha mort avui, deixant-nos orfes de petites joies per a puristes, entesos i profans…
jo, quan sento la paraula “fusión”, si no és freda em venen basques, però escolto això i em reconcilio amb el món…
…es siempre tan breve que ya ha terminado
Alicia (expulsada al país de las maravillas)
Bunbury
Radical Sonora, 1997
quin és el que sobra?
veig la programació dels concerts promoguts per Doctor Music i he de mirar la data de la revista per si he agafat una d’endarrerida…
Spandau Ballet
Cranberries
Nick Cave
Simple Minds
Mark Knopfler
!!! (no, aquests no, és una triple admiració!!!)
aprofitant el bon rotllo dels últims dies de l’estiu, em vaig deixar enredar per anar a veure “Map of the sounds of Tokyo“, dirigida i escrita per Isabel Coixet, la gafapasta més gafapasta de totes les nostres gafapastas, amb ‘a’…
és curiós que la directora triï “Enjoy the silence” dels Depeche Mode com a part de la banda sonora en una pel·lícula que va sobre els sons d’una ciutat desproporcionada i tan sorollosa com Tokyo, la més sorollosa del món depenent de la font; és un acudit privat autoreferent? ens vol dir que allò que volem i necessitem és quelcom que tenim aquí en els nostres braços i que les paraules són innecessàries i que només causen mal? sigui com sigui, l’escena on en Sergi López, increible però literalment, no em vaig poder creure el seu paper ni un sol moment, deia on en Sergi López canta en un karaoke amb una audiència de tres senyores maduretes és la que em va fer veure que allò no acabava de quallar…
i això que els personatges són interessants, la història està ben estructurada i que a nivell tècnic s’ho curra, tot i que massa, al meu parer; és com un soufflé que no puja…
m’atreviria a dir que és prescindible excepte pels fans wacko jacko de l’Antony dels Antony and the Johnsons, que també té el seu espai en la banda sonora; amistat? marketing? gafapasta?
voldria aprofitar per fer una pregunta oberta als que hagueu vist la pel·lícula: mira en Sergi López a la càmara com qui no vol la cosa un breu moment en l’escena final? aquells ulls (de culpa, de què?) eren del personatge o de l’actor?
ah, i si teniu prou paciència, hi ha una escena post-crèdits final que bé podria sortir de la imaginació de l’Anton Corbijn, però que en la pel·lícula fa una mica de risa i tot…
de sobte, tot sembla complicar-se
And I’m feeling tired
And I’m looking slow
And I feel so cheated
But there’s nowhere left to go
Not prepared
Mesh
The point at which it falls apart, 2000
And everyday you say you care and I’ll beware
Secret
O.M.D.
Crush, 1985
vaig dir que no compraria més CDs però crec que m’ho estic rumiant, no puc parar d’escoltar l’últim dels The Faint, “Fasciinatiion”…
Who put this hook inside my mouth…you
your getting so obssesed its all we talk about
were passive hounds on the couch
Predator skills, chemical wars, plastic islands at sea
Watch what the humans ruin with machines
There is no ghost in this machine
I make my own mistakes
I know I’m right and argue on
You get depressed and fall apart
I make my point
But you don’t get it
You know how hate takes shape
Don’t hide those guilty eyes
You gave us guns for toys
Imposed beliefs, then pride
