procsilas' universe

escolto “Bestiola”, d’Hidrogenesse, i me n’adono que el tonti-pop (preciosista, això sí) m’agrada, ritmes tontis, melodies tontis, lletres tontis:

vuelve conmigo a Italia
estoy empezando a olvidarla
crees que podremos encontrar
una discoteca cutre y barata
y pasada de moda
donde todavía pongan
la canción del verano
de aquel año
de nuestro verano en Italia
nuestra canción

però clar, és impossible no identificar influències dels grans, no sé si sóc jo o els autors, però escolto els Kraftwerk i la OMD per tot arreu!!!

que consti que s’ha de ser molt valent i molt bo per treure un disc com aquest i no sortir mal parat, tot i que la crítica està absolutament entregada amb aquest parell de creatius…

avui fa 40 anys que es va estrenar “2001: a space odissey”, del sempre brillant Stanley Kubrick, una pel·lícula que no em canso de veure, i que presentava un futur que encara ens queda molt llunyà; jo, per si de cas, quan trobo una pedra rectangular de mides 1 x 4 x 9 la guardo…

escolto mentrestant “The man who sold the world”, la versió de Nirvana (perquè no tinc la de David Bowie), una altra cançó d’aquelles “all-you-can-repeat”, i no sé perquè faig la connexió instantània: l’explicació que dóna la Wikipedia sobre la pel·lícula no té desperdici, tot i que no m’acaba d’agradar, no tot ha de tenir un perquè…; prefereixo pensar que en HAL senzillament té ganes de saber: qui, què, com, …, s’atabala, i decideix vigilar per la seva existència per sobre de la dels altres…

Who knows, not me,
I never lost control,
You’re face to face,
With the man who sold the world

quin perill té la botigueta de Discos Castelló al costat del mercat de Santa Caterina, amb aquelles muntanyes de discos a 2, 3 i 4€; perill de comprar “a sordes” i sense cap referència, excepte l’enganxina per sobre del plàstic protector: “THE DAMAGE MANUAL is mandatory listening for smart music fans…”, Jason Pettigrew dixit, i jo em sento afalagat i el compro; les altres referències també semblen interessants: PIL, Pigface, Killing Joke, Ministry i Revolting Cocks, ai ai ai!!! es tracta de l’album “>1″ dels ja esmentats “The Damage Manual”

doncs bé, no està malament, de fet m’agrada força, tot i que com a disc de l’any 2000 sona antic, però què vols per 4€!!!

escolto l’última adquisició, un disc del qual ja he parlat anteriorment en aquest blog, es tracta de “The Alternative”, d’un tal IAMX (un projecte del polifacètic Chris Corner), que per 6€ a la botigueta de Discos Castelló al costat del mercat de Santa Caterina és irresistible

perquè senyors de la SGAE, la gent es baixa música de la xarxa, l’escolta, i si el disc és prou bo i té un preu raonable, se’l compra i el disfruta en el seu equip i en el seu reproductor MP3 criminalitzat; en canvi, si el disc és una basura produït per una maquinària que artificialment crea i destrueix “artistes” i a sobre val 18€, no hi ha manera d’apropar-se a la música de veritat; grans grups ja estan començant a fer-se un tip de les discogràfiques i aquestes veuen com el que venen és fum, i poca cosa més…

el meu perfil a last.fm em delata, he escoltat el disc de “The Mary Onettes” homònim no sé quants cops, molts!!!

què millor que un dia de festa doble per escoltar discs oblidats, repetits tants cops, com diria aquell (German Coppini); repaso “Popkiller” dels Wolfsheim, concretament “Entropy”, un dels meus “all-you-can-rep-eat”:

i am sick for i’m a sinner
all i attempt is in vain
the spring of ice is growing clearer
in silent storms of entropy

no som conscients de com l’entropia regula les nostres vides, de com ens agrupem regularment però irregularment a la vegada, de l’ordre dintre el caos i del caos dintre l’ordre, plans dintre plans dintre plans…

uff, sort que això (el Nadal) ja s’acaba!!!

un dia gris, l’anterior a la bogeria de la loteria (ara me n’adono de que bogeria i loteria comparteixen moltes coses) i previ als excessos alimentaris dels propers dies; tan se val, que corrin el cava i els turrons, així podrem superar aquests dies on de vegades no ve de gust veure ningú, i un somnia amb un destí paradisíac on només hi ha sol, sorra i mar

escric això una mica lent després d’una nit de festa, suposo que la raó bàsica d’aquest baix to d’ànim; immediatament em ve al cap (a les orelles, de fet, l’estic escoltant) “After every party I die”, de IAMX

Your dumber than you think you’re deep
You aggravate but you always stop to speak
So watch as I start to smile

quina manera de dilapidar el crèdit d’un grup com els Depeche Mode, si és que no tenen vergonya!!! en Dave Gahan, cantant dels DM, s’empenya en tenir una carrera en solitari que, malauradament, discos com “Hourglass” no poden soportar, per malo, remalo y peor!!!

excepte el single “Kingdom” (que tot s’ha de dir, té un video de lo més interessant) i algun trocet aïllat de “Down”, la resta del disc és infumable i diria que fins i tot insoluble…

per això serveixen les xarxes P2P, per estalviar-se 21€ i poder esperar-se a que valgui 3€ en la secció d’oportunitats d’El Corte Inglés (una font inesgotable de material)

quin neguit empeny a en Dave Gahan a perpetrar aquest acte?

as the water grinds the stone
we rise and fall
as our ashes turn to dust
we shine like stars

Fragment of Bullet, Covenant, Northern Light (2002)

avui, com cada diumenge, llegeixo la premsa mentre escolto música i, concretament, mentre vigilo el caldo, m’ha cridat l’atenció l’article de Lucía Etxebarria al magazine de La Vanguardia; article/columna/pàgina que acostumo a llegir perquè li tinc una mica de mania (no ho puc descriure millor, ho sento) i sempre penso de rajar una mica, i avui m’he decidit, tot i que no els dels dies pitjors millors

sense mencionar que sempre parla de la seva filla, dels seus llibres, dels premis que ha rebut o de tot plegat, va sentant càtedra sobre tema rere tema (és temptador, ho reconeixo), i avui toca “eros en femenino”; sense entrar en detalls per no violar cap copyright, m’ha fet gràcia una frase sobre les pel·lícules porno:

“…a la mujer se la muestra casi siempre como a un objeto, como una víctima, y si bien la cámara se recrea en la eyaculación masculina, casi nunca le dedica la misma atención al placer femenino.“

serà perquè l’ejaculació femenina és més difícil de rodar? serà perquè cap artista femenina del porno sent res mentre està actuant, i clar, el públic no s’ho creuria? fingeixen els homes les seves ejaculacions? i lo millor, víctima? o és un recurs literari que se m’escapa? (la demagògia)

carai, quin diumenge!!! sort que escolto la Siouxsie que em diu