ahir al Liceu vaig veure “Il burbero de buon cuore”, de Vicent Martín i Soler, “competidor” de Mozart tal i com ens el presenten…

però li falta molt per poder “competir” amb Mozart, de fet l’obra d’ahir la vaig trobar molt avorrida, musicalment plana, repetitiva (tot i que això era el canon de l’època) i, de fet, les dues millors àries són de Mozart!!! era costum “regalar-se” àries entre compositors, pel que es veu, això o no tenien clar el copyright…

la crítica de veritat, com sempre aquí

ahir vaig anar al Liceu a veure “Linda di Chamounix”, de Gaetano Donizetti, una peça clàsica, canònica, estàndard basada en un potent joc amb les veus dels cantants…

…i aquests van estar excel·lents, començant per Linda (Diana Damrau) i Carlo (Juan Diego Flórez) però també el Prefecte (Simón Orfila), Pierotto (Silvia Tro Santafé) i Antonio (Pietro Spagnoli)

i per un cop, l’escenografia em va semblar excel·lent, visualment molt potent i amb quatre elements, genials les flors del bosc

com sempre, la crítica de veritat la podeu trobar aquí

ahir vaig veure “Le grand macabre”, al Liceu, de György Ligeti, el qual coneixia per formar part de la banda sonora de 2001, d’en Kubrick

em quedaré amb 2001, lo d’ahir va ser espantós, de fet vaig marxar després del primer acte, penso sincerament que l’òpera i la innovació són com l’oli i l’aigua, i si a sobre hi ha la Fura dels Baus pel mig, apaga y vámonos…

i l’escenografia, què voleu que us digui, una figura geganta i unes projeccions, i ja està! no dóna per gaire, al meu parer

em pregunto, quins cantants es presten a participar en aquestes produccions? i el que realment em turmenta, COM ES PODEN AGUANTAR EL RIURE???

no vull dir res, només que si en mig de l’òpera haguèssin sonat uns quants mòbils, ningú s’haguès estranyat el menys mínim, tan de bo!!!

la crítica de veritat, aquí

fa un parell de dies vaig anar al Liceu a veure “Escenes del Faust de Goethe“, amb música de Rober Schumann, una versió concert amb cantants que anaven amunt i avall ocupant diferents faristols segons el moment, funcional, suposo, però una mica casolà, ja sé que es deuen avorrir molt quan no canten però això d’entrar i sortir d’escena (de vegades amb una mica de cara de “ja està fet/perpetrat, marxo”) se’m fa estrany; no parlarem del programa de mà, miserable…

he de dir que, tot i l’orquestra (i el director “extra”, en Josep Pons), la música em va agradar i els cantants els vaig trobar prou bé, el que fa la ignorància!!! com sempre, la crítica de veritat (més demolidora) la trobareu aquí

sigui com sigui, entre “per llogar-hi cadires” i “fer volar coloms” no sé per què he optat per la segona…

ja fa uns dies vaig anar al Liceu a veure “Ariane et Barbe-Bleue”, de Paul Dukas, amb un llibret basat en una obra del simbolista (mooooola) Maurice Maeterlinck…

per fi una història rodona, arriscada, valenta!!! res de soprano estima tenor però aquest prefereix la mezzo que odia la soprano però són germanastres del mateix pare, el baix que va abandonar el tenor de petit i no sap que és ell… de fet la síndrome d’Estocolm s’hauria d’haver dit la síndrome de’n Maeterlinck

com sempre, la crítica de veritat aquí

no, no parlo ni dels coloms i gavines fastigosos de Barcelona ni de l’obra mestra de Hitchcock, ni tampoc de la meva companyia de telefonia mòbil que mereixieria un adjectiu pitjor; fa uns dies vaig anar a veure “El caçador furtiu” de Carl Maria von Weber i només puc dir que vaig trobar coses de l’escenografia absolutament risibles, altres molt ben trobades (la forma de simular una finestra amb una simple tela negra i un foradet rectangular), una música força maca i uns cantants que no em van emocionar especialment…

com sempre, la crítica de veritat la trobareu aquí

ahir vaig anar a veure el pack “Cavalleria Rusticana – Pagliacci”, de Pietro Mascagni i Ruggiero Leoncavallo respectivament; dues òperes que sempre van de la mà i que de fet comparteixen moltes coses; tot i que la primera és millor en conjunt, la segona té un dels moments més macos per mi de tota la història de l’òpera, quan Canio es lamenta i canta “ridi pagliaccio”, us poso l’enllaç amb el gran gordo comepollos Luciano Pavarotti, minut 2:06

els cantants força bé, millors elles que ells; el cor molt bé, com ens té acostumats darrerament; l’únic però, que de vegades l’escenari quedava una mica massa atapeit, amb tanta gent…

moraleja: no t’enamoris de qui no toca…

com sempre, la crítica de veritat la trobareu aquí

ahir vaig veure al Liceu “Parsifal”, del sempre gran enorme Richard Wagner, 5 hores i mitja en tres actes, el primer de 105 minuts, patapam!, que reconec que em va derrotar al tercer, “Parsi” para los amigos…

un escenari giratori que em va avorrir de seguida però que era efectiu, una orquesta que sonava molt bé i uns cantants excel·lents, amb el poderio habitual de les obres de Wagner, una força que t’envolta i et condueix a una espècie d’éxtasi abstracte, deu ser lo més proper al nirvana que hi he estat mai…

com sempre, la crítica de veritat la trobareu aquí

fa un parell de dies vaig anar a l’estrena al Liceu de l’òpera “Anna Bolena”, de Gaetano Donizetti, amb un repartiment encapçalat per l’aclamada Edita Gruberova en el paper d’Anna i una excelent Elina Garanča en el paper de Giovanna Seymour, la pelandrusca que fa que li tallin el cap a l’anterior, per deixar-se seduir per l’Enrico VIII…

fans o no de la Gruberova, és un must!!!

ahir vaig veure al Liceu “Falstaff”, l’última òpera de Giuseppe Verdi, un divertimento, només puc dir-vos que se’m van fer llargs els descansos entre actes i algun canvi d’escenari, la resta força bé, orquestra i cantants

com sempre, la crítica de veritat la trobareu aquí