fa un parell de dies vaig anar a l’estrena al Liceu de l’òpera “Anna Bolena”, de Gaetano Donizetti, amb un repartiment encapçalat per l’aclamada Edita Gruberova en el paper d’Anna i una excelent Elina Garanča en el paper de Giovanna Seymour, la pelandrusca que fa que li tallin el cap a l’anterior, per deixar-se seduir per l’Enrico VIII…
fans o no de la Gruberova, és un must!!!
ahir vaig veure al Liceu “Falstaff”, l’última òpera de Giuseppe Verdi, un divertimento, només puc dir-vos que se’m van fer llargs els descansos entre actes i algun canvi d’escenari, la resta força bé, orquestra i cantants
com sempre, la crítica de veritat la trobareu aquí
ahir vaig veure al Liceu “Carmen”, de Georges Bizet, amb un repartiment irregular però amb una María Bayo espectacular; com sempre, la crítica de veritat la trobareu aquí
destacaré el cor, que va estar excel·lent; aquest fet, combinat amb la música de Bizet, fa que realment les escenes multitudinàries siguin emocionants
l’escenografia d’en Calixto Bieito em feia por, però he de dir que aquest minimalisme pel qual ha optat en aquesta òpera l’afavoreix, té menys opcions de fer-se el transgressor i només en alguns detalls (algun repetitiu, com la bandera espanyola, però usada molt sarcàsticament; els legionaris “assaltant” una pobre cabina de telèfons) se li veu el plumero; al contrari, el campament gità amb els cotxes està molt ben aconseguit, per exemple
però el que volia explicar és el següent: l’acte va començar amb un (curt) minut de silenci en memòria de Joan Sutherland, que va morir el 10/10/10; no m’estranya gens, ella representava la perfecció en molts aspectes… doncs bé, durant aquest minut el teatre sencer va estar més en silenci que mai recordi, després, un cop començada l’òpera va començar el seguit d’esternuts, estussegades, mòbils, veuetes i, el pitjor de tot, els temibles carmelets… jo tenia darrera uns IMBÈCILS, amb majúscules, que en plena ària d’en José, suau i delicada, a cinc minuts d’acabar la primera part (i, per tant, del descans), es van posar a fer un soroll terrible amb els embolcalls, quins PALETOS!!! al tercer criccriccric em vaig girar i els vaig deixar anar un “PROU!” amb cara de mala llet que van fer que almenys un d’ells quedés sorprès per uns moments i, espero, es sentís culpable… el que li havia d’haver dit és “VES-TE’N A VEURE LA ESTEBAN A CASA TEVA, BURRO, I NO VINGUIS AQUÍ A TOCAR ELS COLLONS!!!”
proposo començar sempre amb un minut de silenci i esperar que aquests ignorants es delatin i expulsar-los per sempre mai més de la sala, per no dir lapidar-los, jo poso les pedres!!!
uff, em va posar a cent, com podeu veure…
nota mental, ja no espero que ningú valori això una setmana tard: vaig veure “War requiem” al Liceu, d’en Benjamin (Scotch) Britten, sorprenent a estones (el cor, l’orquestra), avorridota d’altres (el bariton i el tenor); he de dir que l’he comprat en CD i m’han cascat 21€, perquè després diguin que ningú compra discos!!!
la crítica de veritat aquí, com sempre
ja fa uns dies (aquest blog està moribund) vaig veure “La dama de piques”, al Liceu, música de Tchaikovsky, molt bona en alguns passatges, amb llibret del seu germà, de renom molt més Modest Ilyich…
el que té el joc, et despistes i te la claven!!!
com sempre, la crítica de veritat la teniu aquí
ahir vaig veure “La fille du régiment” al Liceu, una òpera molt teatral de Gaetano Donizetti amb un Juan Diego Flórez fent de Tonio ple-tò-ric que ens va regalar un bis de l’ària amb nou dos-de-pit, quelcom que jo no havia vist mai i que em va deixar flipant una bona estona…
com sempre, la crítica de veritat la trobareu aquí, només afegiré que em va agradar força però va ser massa teatral pel meu parer, especialment el paper de Marie (una Patrizia Ciofi excel·lent) fent saltironets, però bé, si l’objectiu era fer riure i somriure al públic, ho va aconseguir de valent
quin regal!!!
ahir vaig veure “Tristan und Isolde” al Liceu, obra de Richard Wagner el que vol dir que dura 4 hores, més dos descansos de mitja hora, total 5 hores, des de les 7 de la tarda fins mitjanit, ni Family Guy, ni sopar, ni APM, ni Lost, ni Olimpique de Lyon – Real Madrid, ni dormir aviat ni res de res…
directament la crítica de veritat la trobareu com sempre aquí, a més amb el mateix repartiment, tot i que entenc que dies diferents els cantants i l’orquestra poden funcionar de forma diferent; he de dir que va haver molts més aplaudiments i “bravos” i “bravas” que no pas xiulets, però començo a pensar que aquest torn A és molt A-comodatici… també diré que l’orquesta va sonar millor que altres cops, però sempre penso en endur-me un micro i gravar uns passatges per després analitzar-los amb calma, ja que aquesta sala no crea un so brillant, penso…
jo em dedico com sempre a lo fàcil, que és criticar; no em va agradar el decorat d’en Hockney, un senyor que per altra banda té coses que m’agraden MOLT però que penso que no l’encerta per a decorar a un Wagner, m’hagués agradat quelcom més fosc, més gòtic i més romàntic; igualment, el vestuari el vaig trobar trivial, gens espectacular
i a Wagner també el criticaré, no us penseu pas que quedarà sense rebre; tot i ser una obra molt bona, li podríem retallar mitja horeta del primer acte, uns deu minuts del segon i uns vint del tercer, i fer-ho tot una mica més curtet i àgil, hi ha estones on l’acumulació repetitiva de pensaments creuats dels personatges esdevé, al meu parer, excessiva…
encara queden un parell de dies, penso, pels més agosarats o realment entesos!!!
ahir vaig anar al Liceu a veure “Il Trovatore”, un dels gri-jits de Giuseppe Verdi, amb una música preciosa, una estructura perfecta i una història amb tots els elements tràgics; en definitiva, rodona, rodoneta, rodonetes!!!
l’orquesta com sempre, amb tot el que això significa; els cantants, regular, aplaudiments i “brava” per unes (Fiorenza Cedolins com a Leonora, força bé; Luciana d’Intino com a Azucena, excel·lent) mentre que molts xiulets i “buuuuuuu” per als personatges masculins, m’estalviaré els noms per no ferir sensibilitats…
el que em va semblar IM-PRE-SEN-TA-BLE és l’escenografia d’un tal (ara sí que s’ho mereix, nom i cognoms i el NIF si el tinguès) William Orlandi, una caixa escènica buida, amb quatre teles que anaven canviant de tant en tant, hem abandonat l’expressionisme abstracte i estem a l’època del “nuevo traje del emperador” i no ens hem enterat encara!!! si us plau, que algun dels experts ho digui en veu alta, encara que sigui la caverna mediàtica madrilenya, PROU!!! volem escenaris de veritat!!! he de dir, en canvi, que la il·luminació (Joël Hourbeigt) aconseguia omplir l’escenari, genial l’ombra d’Azucena ocupant tot el fons amb una llum rogenca, engolint la de Manrico…
per altra banda, el vestuari dels soldats, amb cascos de plàstic vermells i blaus amb uns guants a joc daurats i platejats, feia que semblessin des de la distànca clicks de famobil, ara playmobil, que els temps avancen una barbaritat… i els ballarins que amb les espases representaven un dels moments preparatoris de l’assalt a la ciutat, uff, gairebé vaig sentir vergonya aliena, quin espant!!! em va tornar a semblar un conjunt de nens preparant el ball de fi de curs, no nego la dificultat tècnica però l’execució em va semblar horrible!!!
us enllaçaria la crítica de veritat com sempre, però em temo que en Joaquim de In Fernem Land no estava per aplaudir i/o xiular, des d’aquí una abraçada ben forta!!!
ahir vaig anar al Liceu a veure “Król Roger”, de Karol Szymanowski, una òpera en tres actes tots seguits, total una horeta i mitja, visca l’òpera moderna!!!
avui m’atreviré a comentar l’obra una mica més; el primer acte té una arrencada bru-tal, amb un cor excel·lent i una escenografia mínima que cedeix tot el protagonisme als personatges, Roger II (Scott Hendricks, molt bé), el pastor (Will Hartmann, al meu parer l’orquestra se’l menjava de tan en tan) i, sobretot, Roksana (Anne Schwanewilms, espectacular), la veritat és que no recordava un inici tan bo
el segon acte decau una mica al meu parer, excepte la part final que torna a enganxar; el tercer acte, la catarsi, també és molt bo, excepte l’escena amb tots els membres del cor vestits com a zombies trets d’una versió postmoderna del thriller, potser era un homenatge a en Michael i jo sense enterar-me’n?
la música de Szymanowski força accessible per un no entés, em feia por el predomini del nyigo-nyigo però no, la veritat és que va ser tota una descoberta
el que no em va agradar gens va ser el paper que li feien fer a el Rei Roger II, semblava un saltimbanqui histèric, uns gestos exagerats, uns saltironets amunt i avall, ho vaig trobar del tot excessiu…
com sempre, la crítica de veritat la trobareu aquí
no sé si durarà gaire (en breu canviaran el cartell), però la veritat és que és molt recomanable!!!
ahir al Liceu vaig veure “L’arbore di Diana”, de Vicent Martin i Soler, autor molt prolífic i reconegut durant la segona meitat del segle XVIII, el qual sembla ser que va fer que Mozart tingués enveja i decidís escriure “La flauta màgica” per demostrar que el geni era ell…
la crítica de veritat la trobareu aquí, jo ja m’he rendit i només us puc comentar la meva experiència personal, que va consistir bàsicament en lluitar contra la idea que allò era una representació de teatre amateur, de nens d’escola que preparen l’obra de fi de curs; no els cantants, evidentment, ni l’orquestra, que va sonar prou bé, sino la combinació d’una escenografia impactant però limitadeta i unes coreografies de les nimfes absolutament risibles, corrent amunt a i avall, “ballant” quelcom semblant a dança contemporànea però amb només tres moviments i poca cosa més… si m’hi fixava m’entrava el riure, sort que hi havia tanta gent tossint que les meves raneres quedaven dissimulades…