procsilas' universe

ahir vaig veure “Salome” al Liceu, una òpera diguem moderna amb música de Richard Strauss i un llibret basat en l’obra homònima d’Oscar Wilde, que sempre es garantia de corrosió

molt criticada per l’escenografia, he de dir que em va agradar molt, la vaig trobar adequada al que representa, almenys pel que a mi respecta: el desig i la follia, l’acció sense reflexió, “prefiero pedir perdón a pedir permiso”, és exactament aquest tipus de comportament, tu tira pa’lante (o s’escriu p’alante?) y después ya verás como lo arreglas…

i la cantant que feia de Salome, Nina Stemme, superba, quin poderio, encara en fan mal les mans de tan aplaudir i alguns es deuen haver aixecat roncs de tan cridar “brava”!!! els comentaris dels experts aquí

si encara teniu oportunitat de veure-la, no ho dubteu pas!

vinc de veure “Fidelio”, al Liceu, una òpera de Ludwig van Beethoven sobre l’amor i la llibertat, una mica cursi però és el que es feia aquell temps…

la veritat és que m’ha agradat molt, estava sent una temporadeta complicada però avui tant la música com els cantants han estat excepcionals, especialment Karita Mattila (res a veure amb el Maguila Gorila, crec) en el paper de Leonore, que es disfraça d’home per a introduir-se a la presó i rescatar al seu home, però ha de tontejar primer amb la filla del carceler que s’enamora d’ell/a; avui dia els cànons imperants haguessin permés un final més obert, en l’original la filla del carceler al final queda en un racó, parlant sola, fins que se li apropa el pesat del soldat que havia rebutjat amb anterioritat, és molt trist…

vinc del Liceu de veure “La cabeza del Bautista”, d’Enric Palomar, estrena absoluta! perdent-me tota la primera part del Barça-Chelsea, això sí que és amor a la cultura!!! ja sé que no hi ha hagut gols, però és que a l’escenari no hi ha hagut res, zero, que m’hagi interessat…

bé, menteixo, m’han agradat uns quants palabros que apareixen en el text, he de documentar-me més!!!

en el fons ho sento, estic a punt de dimitir com a crític d’òpera…

ja us ho resumeixo jo, el tercer acte m’ha guanyat abans de començar i m’he retirat discretament; els dos primers no he aconseguit que m’agradessin excepte el principi del primer amb el cor, ha estat un moment màgic que m’ha fet pensar en un futur millor però de seguida s’ha esvaït tot…

clarament sóc d’un altre temps

ahir vaig veure al Liceu “Simon Boccanegra”, de Giuseppe Verdi, un valor segur que, a més, no té necessitat d’allargar una òpera més enllà de l’estrictament necessari; una música excelent, una història no tan plana com lo que estem acostumats i una escenografia minimalista, amb només un espai i un únic moble vermell com a nota de color; una iluminació mínima, que de vegades deixava als cantants a les fosques i d’altres enlluernava al públic amb una llum frontal usada per a les retroprojeccions; tot molt modern, això sí

com sempre, la crítica de l’òpera la deixo als entesos, jo em limito a posar aquí les meves observacions de l’espectacle d’ahir, que va ser total:

1) haurien de programar l’òpera en època d’estiu, quan la gent no està refredada i no hi ha un cor d’estossecs constant
2) o bé a l’entrada donar un paquetet de kleenex a tot aquell que li moquegi el nas
3) va haver algú que va tenir un incident greu perquè va semblar que s’ofegava, i el van haver de retirar de la sala després d’haver demanat un metge!!!
4) els carmels, si us plau, es porten de casa ja sense l’envolcall de paper per evitar fer sorolls innecessaris
5) i, finalment, hi havia unes veus que s’escoltaven al final del tercer acte que semblaven venir dels passadissos, fos qui fos, això és un detall que el teatre no es pot permetre, tan si eren treballadors (imperdonable!!!) com si no

ahir vaig veure “Le nozze di Figaro”, l’òpera escrita per en W.A. Mozart, gran entre els grans, tot i que, tmbé val a dir-ho, amb un estil avui dia una mica caduc, no t’enfadis, geni!!!

una obertura de les millors que té el repertori operístic, però amb un so que impedeix disfrutar-la com es mereix; uns cantants molt més que correctes (espectaculars Susanna -Ofèlia Sala- i encara més, gairebé galàctica, la Comtessa d’Almaviva -Emma Bell-) i una escenografia molt poc arriscada en els tres primers actes i en canvi molt ben resolta en el 4rt, les parets mòbils fent de bosc són genials, ara, les llumetes de colors baixant del cel són una mica, mmmmmm, no sé com dir-ho, …recurrents?

ahir vaig veure “Madama Butterfly”, al Metropolitan Opera de NY, cosmopolita que es uno, una obra de Giacomo Puccini que ja havia vist però que no tenia cap problema en tornar-la a veure donada la seva qualitat, és de les poques òperes que tota l’estona té una música excel·lent

la producció d’ahir la firmava Anthony Minghella, que jugava molt amb una il·luminació puntual i l’efecte que feia un gran mirall penjat del sostre en forma de pla inclinat que permetia tenir una visió àreia de l’escenari, el que afegia una nova dimensió als moviments dels personatges; una escenografia mínima en mobiliari deixava tota l’atenció sobre els cantants, res d’artificis; només els personatges creats seguint la tradició japonesa Bunraku, especialment el fill de Madama Butterfly i B.F. Pinkerton, un recurs excel·lent

i lo millor, la música, que bé sona una bona orquestra, nítida, amb força, equilibrada; segueixo fent-me la mateixa pregunta, a banda de la qualitat dels músics, no serà que el Liceu té una acústica horrorosa?

ahir vaig veure l’última òpera d’aquesta temporada al Liceu, “Luisa Miller”, d’en Giuseppe Verdi, un valor segur, especialment ben rebut després de l’anterior “invent“; és l’antítesi, de fet: bona música, estructura senzilla i lineal, els cantants tenen papers per lluir-se en solitari i en grup, i amb una escenografia que combinava un escenari ondulat amb gespa, un parell d’elements mòbils i un decorat de fons amb unes muntanyes una mica de cartó-pedra però molt efectistes; cap invent, vamos…

de fet l’òpera satisfà tots els requeriments per als amants de la mateixa sense complicacions, sempre que m’hi trobo penso en fer una ontologia o mapa conceptual de l’argument, perquè estic segur que podríen trobar-se coincidències molt fàcilment; així que, en pseudo-RDF, aquí teniu la presentació dels personatges:

Luisa estima_a Rodolfo
Luisa és_una Dona
Rodolfo estima_a Luisa
Rodolfo és_un Home
Luisa és_filla_de Miller
Miller és_un Home
Miller és_un Soldat
Rodolfo és_fill_de Walter
Walter és_un Home
Walter és_un Comte
Wurm desitja_a Luisa
Wurm és_un Home
Wurm és_un Intendent
Wurm treballa_per_a Walter
Walter vol_casar (Rodolfo, Federica)
Federica estima_a Rodolfo
Federica és_una Dona
Federica és_una Rica

amb això ja tenim la meitat del primer acte!!!

ahir vaig veure al Liceu “Death in Venice”, de Benjamin Britten (no se puede estar sin él), basada en el llibre homònim de Thomas Mann, una òpera del 1973, el que ja deixa clares vàries coses: primer, la música és, i perdò per l’adjectiu, horrible, crec que no hi ha dues notes juntes, un seguit de sons que semblen més acompanyar que no pas dirigir la història que ens expliquen, només l’inici del segon acte té una petita obertura que em va agradar una mica; segon, els cantants, que no canten, van fent saltironets amb la veu mentre parlen, i no parlo dels cantants en particular, que sé que han de fer un esforç extraordinari, sino de com està plantejat el llibret; i tercer, l’escenografia, que lliga les escenes força bé però que al final els cels blaus amb núvols, les cortines que pugen i baixen i s’obren i es tanquen, i les portes que apareixen i desapareixen acaben cansant, segurament perquè els altres dos elements no conviden gaire… destacaré l’escena del gondolieri que porta a von Aschenbach al Lido, és la més maca de totes

de fet, després del primer acte va haver una bona fugida, però lo més fort és que pel mig del segon acte va haver gent que va marxar!!! és lo més impolite que es pot fer en un teatre, una forma de despreci poc refinada però és que el públic també té el seu dret a protestar!!!

jo tenia dues noies al costat partint-se de riure, no m’estranya, gairebé em contagien, era la mateixa escena de “Small time crooks” quan en David (Hugh Grant) s’emporta a la Frenchy (Tracey Ullman) a una òpera vanguardista i ella intenta entendre el que no té explicació possible…

em rendeixo a criticar res objectivament, si voleu més, aquí teniu els experts

ahir vaig anar a veure “Tannhäuser”, de Richard Wagner, i he tornat avui, donat les 4h15 minuts que dura, una prova de resistència que uns quants no van poder superar i van haver d’abandonar la sala després del segon acte… greu error!!!

era l’òpera de la temporada, amb un repartiment encapçalat pel pack Peter Seiffert i Petra Maria Schnitzer (la seva dona), i molt ben acompanyats per la resta de cantants i per un cor que té l’ocasió de lluir-se, donada la seva importància al llarg de tota l’obra; deixo als experts la crítica musical, jo només puc dir que em va agradar força i que si els dos cantants principals són parella en la vida real, jo hagués aprofitat per a incloure alguna escena pujada de to…

pel que fa a l’escenografia, la gran criticada, he de dir que em va agradar, algun dels efectes com passejar els cantants entre el públic em van semblar inadequats i poc originals però, en canvi, l’analogia entre el cant i la pintura (que queda sempre amagada excepte en un moment que al tenor se li va caure el llençol que tapava el quadre i ens va mostrar una pintura tota vermella tacada de vermell) la vaig trobar molt ben aconseguida i resolta de manera intel·ligent, així que no entenc la pitada que el públic va atorgar després de l’estrena al responsable de l’escenografia, Robert Carsen, al Liceu hem vist coses molt pitjors!!!

l’obra, com sempre, presenta la dualitat d’un desig per allò prohibit (la deessa Venus), amb la paradoxa de que quan ho disfrutem trobem a faltar la seguretat i enyorem allò que socialment està descrit com acceptable (l’Elisabeth) i que havíem gaudit abans de renunciar-ne per lo prohibit; la constant insatisfacció humana, no saber perquè sempre volem el que no tenim…