procsilas

vinc de veure “Up“, dirigida per Pete Docter i Bob Peterson; una pel·lícula animada de només 175M$, la número 20 segons la llista de la sempre atenta wikipèdia…

una mica ramplona, ñoña (nyonya?) i, és una opinió, a anys llum de Wall-e, que per cinc millions de dolars més crec que va quedar força més rodona; però clar, una pel·lícula amb nen i animals, què pots esperar?

dedicada a tots aquells que van fer la mili i van sortir a caçar gamusinos…

el millor del dia després d’una victòria del Barça és llegir el Marca i l’As, especialment els comentaris dels lectors, on podem trobar-nos quatre joies com aquestes (no, no són precisament els gols del Barça):

aveis ganado
aexivir pancartas
pitar el igno
cardear el ambiente

vinc del Liceu de veure “La cabeza del Bautista”, d’Enric Palomar, estrena absoluta! perdent-me tota la primera part del Barça-Chelsea, això sí que és amor a la cultura!!! ja sé que no hi ha hagut gols, però és que a l’escenari no hi ha hagut res, zero, que m’hagi interessat…

bé, menteixo, m’han agradat uns quants palabros que apareixen en el text, he de documentar-me més!!!

en el fons ho sento, estic a punt de dimitir com a crític d’òpera…

adj.

creació que no pot amagar el llautó

qui pensa que brilla, però no il·lumina

huenique
adj.

1. with a predominant unique hue

ahir vaig veure “Lars and the real girl” (aquí “Lars y una chica de verdad”), dirigida per en Craig Gillespie, amb un currículum molt curt i gairebé per oblidar

es tracta d’una història sobre un noi que rebutja el contacte amb els de la seva espècie, odia ser tocat i evita qualsevol interacció social; aquesta presió del seu entorn la solventa portant a casa (bé, al garatge on viu) la seva nova xicota, meitat brassilenya, meitat danesa, que ha conegut per Internet, una noia que no parla gaire (no sap l’idioma, clar), missionera, i que necessita una cadira de rodes per desplaçar-se… i també necessita un xinflador (paraula que Google no troba, tot i que els meus amics la repeteixen sense parar, primer!!!)

divertida, però sense caure en la broma tonta; planteja la bogeria d’una persona (self-delusion) i com els altres hi participen, esperant que no prengui cap decisió errònia; la veritat és que l’equilibri entre les escenes divertides i lo sèria que és la situació està molt ben aconseguit

avui venia en el tren, i com he estat una hora per fer un trajecte de mitja, he tingut temps d’observar als altres patidors; uns quants podien ser de plàstic, per les seves expresions… si l’exemple d’en Lars es posa de moda serà difícil trobar seient!!!

molt recomanable