procsilas' universe

This image has been blocked in protest of SOPA (Stop Online Piracy Act)

americancensorship.org/

cada Nadal el mateix sentiment, montar l’arbre i tres o quatre setmanes després, desmontar-lo… és un cicle infinit, em sento importent (palabro entre important i impotent) posant les boles, les llums, totes ben equidistants en un arbre (millor dit, en un cadàver d’arbre) més o menys cònic…

ingredients

un arbre
20 boles vermelles
18 boles daurades
100 llumetes amb 7 programes
2×90 llumetes amb 7 programes
un lladre

fa un parell de dies vaig veure “Melancholia“, de Lars von Trier, una pel·lícula sobre l’incertesa i la por

comença amb un pròleg que ja ens avança moltes coses, estètica pura, la pel·lícula té dues parts, centrades en cadascuna de les dues germanes, una que es casa i l’altra que l’acull a la seva casa; una germana que ho sap tot, i està de tornada, l’altre que no sap res, i es deixa arrastrar, vivint la vida

la primera part recorda massa a “Festen”, però a trocets, no té la continuitat ni la força d’aquella; la segona part és més irregular, però té els millors moments per mi, trobo que en Lars ha fet una pel·lícula estupenda però si els personatges haguessin parlat menys i els plans haguessin estat més llargs, haguès quedat quelcom més potent… em va semblar que usava els diàlegs per omplir, de forma intel·ligent, això sí, escenes complicades; Lars, et feia més valent!!!

i quin bonic final, sabent que estem sols i que ningú no ens trobarà a faltar…

i per cert, l’ús repetitiu de fragments de Tristan & Isolde (que vaig reconèixer però no identificar) és excel·lent

molt recomanable, tot i que no pas per a tots els gustos…

amb les primeres freds de la tardor les fulles cauen i donen ganes de veure quelcom més recollit, com ara “Det sjunde inseglet” (aquí “El séptimo sello”), del gran Ingmar Bergman, un valor segur ell i una de les meves obres mestres preferides ella…

la fe, el que creu en Déu, el que no, el que vol i no pot, el que no vol però no pot estar-se’n, i sobre tots ells, la mort, eterna, sempre guanyadora, tot i que de tant en tant algun mortal li faci una juguesca; no vull fer-me el suec, però:

Ingenting undgår mig. Ingen undgår mig.

recomanable? no, obligatòria!!!

ahir, a la 44a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, el de Sitges, vamos, vaig veure “A Torinói ló“, una pel·lícula radical dirigida per Bela Tarr (el seu testament cinematogràfic, segons ell mateix) presentada també una mica radicalment per Paco Poch, qui va venir a dir que si marxàvem de la sala no passava res, que a Berlin també ho havíen fet…

sota aquest preavís, uns quants traidors van decidir fugir i no aguantar fins un final fosc i dens com pocs; la resta, triomfalment, vàrem observar la degradació de l’entorn que envolta als dos protagonistes, pare i filla, excel·lents en la seva contenció (Almodóvar / Banderas encara necessiten molt per aconseguir-ho), final que arriba poc a poc però insistent i implacable; davant de la mort de Déu, l’home abandonat a la seva sort, finalment, veu com tot s’ensorra, s’asseca i s’enfosqueix; només espera l’immovilisme total, el negre profund, el silenci absolut

la pel·lícula és un bon exemple de rutines que queden interrompudes; rutines explicades magistralment des de diferents punts de vista, sabem el que passa dintre de pla i també fora, repeticions que immediatament em van fer pensar en la pel·lícula que havia vist el dia anterior (la noia parant taula, o vestint i desvestint al pare), gestos repetits milers de vegades que, de sobte, són alterats per una presència d’estranys però més habitualment per una absència de lo habitual; lluny de caure en la desesperació, pare i filla continuen fent, resignats a un futur no menys negre per conegut

sempre he pensat què voldria dir flotar en un buït negre per tota l’eternitat, sense cap referència sensitiva; ahir em va fer por pensar-hi de nou

absolutament recomanable, tot i els gairebé 150 minuts

llegeixo a la Vanguàrdia (ara fa un temps en català) a en Quim Monzó, tan agut com sempre, queixant-se (és més pitufo gegant gruñón que jo) de que menjar a Barcelona quelcom picant és gairebé impossible, donada la poca predisposició dels barcelonins…

estic completament d’acord!!! em fastídia haver de dir sempre en el restaurant “que pique, como si fuera indio!” em resulta patètic però és l’única forma de menjar un curri que et deixi els llavis com Mari Angeles Martín, quins pebrots!!!

llegeixo al twitter (i després al diari) que la policia ha detingut a Teddy Bautista, president de la SGAE per un presunte delicte de desviació de fons, etc.

que els empaquetin i a l’abocador!!!

ahir vaig anar al Cosmocaixa a escoltar la presentació per part del professor Antonio F. Costa sobre el concepte de simetria, el qual ens va deleitar amb unes imatges fascinants; no m’estranya que els musulmans rebutgessin representar a Déu i preferissin buscar els 17 tipus de simetries diferents en el pla, si no fós pel pernil serrano i la cervesa ja m’hi aniria ara mateix…

ahir vaig veure “Midnight in Paris“, l’última (o penúltima, segur que ja està rodant un
altre cop) pel·lícula de Woody Allen

després d’uns minuts inicials postaleros, suposo que pagats per l’ajuntament de París, arrenca una pel·lícula i sorpresa, el protagonista és Owen Wilson, actor que després de protagonitzar (amb permís de Ben Stiller) Zoolander té un crèdit especial per a mi; intenta Owen ser una mica Woody? em va semblar que algun cop imitava aquella mirada perduda, aquell balboteig qüestionant-s’ho tot

qualsevol temps passat va ser millor? potser els del Madrid pensen que sí però it’s just a case of self-delusion…

distreta, recomanable

vinc de veure “Source code“, dirigida per Duncan Jones que tenia força crèdit des de Moon, de la qual ja vàrem parlar aquí

doncs bé, d’acord amb els temps de crisi actuals, el crèdit s’ha acabat; aquesta pel·lícula té un final tonto i cursi, espatlla una bona idea i, a més, no fa ni la meitat de gràcia que la gran, inimitable, irrepetible “El dia de la marmota”…

ai els viatges en el temps, com ens agraden i com ens compliquen la vida…

prescindible