procsilas' universe

i els edificis també

MUJERES DE ESPAÑA!!! DON’T PANIC!!! A.R.G. evitará que caigais en las trampas abortistas y protegerá vuestro mayor derecho, el de decidir? NO!!! la maternidad!!!

ser modelno y de derechas no es fácil, entendámoslo…

ahir al cinefórum (que torna a arrencar amb força força) vàrem veure “Spider“, de David Cronenberg, una pel·lícula excel·lent sobre la locura, que és presentada de forma que al principi és quelcom que li presumim al personatge i poc a poc ens hi ahem endinsant com a espectadors…

és una pel·lícula de línies, rectes i corbes, d’interseccions; genial l’ús del recurs “omnipresent” del personatge principal

obligatòria!

m’he llegit en un plis plas “Ventajas de viajar en tren”, d’Antonio Orejudo; és tan curt que si em feu dir de que va ja us he aixafat la guitarra, així que ja podeu córrer a comprar-lo i llegir-lo vosaltes mateixos…

només diré que sense tenir res a veure, he tingut flaixos de “Si una nit d’hivern un viatger” d’Italo Calvino, m’han donat ganes de rellegir-lo; una història dins d’una altra, uns personatges describint d’altres, la vida recargolant-se sobre si mateixa…

molt recomanable!!!

run to the light, Carol Anne!!!

This image has been blocked in protest of SOPA (Stop Online Piracy Act)

americancensorship.org/

cada Nadal el mateix sentiment, montar l’arbre i tres o quatre setmanes després, desmontar-lo… és un cicle infinit, em sento importent (palabro entre important i impotent) posant les boles, les llums, totes ben equidistants en un arbre (millor dit, en un cadàver d’arbre) més o menys cònic…

ingredients

un arbre
20 boles vermelles
18 boles daurades
100 llumetes amb 7 programes
2×90 llumetes amb 7 programes
un lladre

fa un parell de dies vaig veure “Melancholia“, de Lars von Trier, una pel·lícula sobre l’incertesa i la por

comença amb un pròleg que ja ens avança moltes coses, estètica pura, la pel·lícula té dues parts, centrades en cadascuna de les dues germanes, una que es casa i l’altra que l’acull a la seva casa; una germana que ho sap tot, i està de tornada, l’altre que no sap res, i es deixa arrastrar, vivint la vida

la primera part recorda massa a “Festen”, però a trocets, no té la continuitat ni la força d’aquella; la segona part és més irregular, però té els millors moments per mi, trobo que en Lars ha fet una pel·lícula estupenda però si els personatges haguessin parlat menys i els plans haguessin estat més llargs, haguès quedat quelcom més potent… em va semblar que usava els diàlegs per omplir, de forma intel·ligent, això sí, escenes complicades; Lars, et feia més valent!!!

i quin bonic final, sabent que estem sols i que ningú no ens trobarà a faltar…

i per cert, l’ús repetitiu de fragments de Tristan & Isolde (que vaig reconèixer però no identificar) és excel·lent

molt recomanable, tot i que no pas per a tots els gustos…

amb les primeres freds de la tardor les fulles cauen i donen ganes de veure quelcom més recollit, com ara “Det sjunde inseglet” (aquí “El séptimo sello”), del gran Ingmar Bergman, un valor segur ell i una de les meves obres mestres preferides ella…

la fe, el que creu en Déu, el que no, el que vol i no pot, el que no vol però no pot estar-se’n, i sobre tots ells, la mort, eterna, sempre guanyadora, tot i que de tant en tant algun mortal li faci una juguesca; no vull fer-me el suec, però:

Ingenting undgår mig. Ingen undgår mig.

recomanable? no, obligatòria!!!

ahir, a la 44a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, el de Sitges, vamos, vaig veure “A Torinói ló“, una pel·lícula radical dirigida per Bela Tarr (el seu testament cinematogràfic, segons ell mateix) presentada també una mica radicalment per Paco Poch, qui va venir a dir que si marxàvem de la sala no passava res, que a Berlin també ho havíen fet…

sota aquest preavís, uns quants traidors van decidir fugir i no aguantar fins un final fosc i dens com pocs; la resta, triomfalment, vàrem observar la degradació de l’entorn que envolta als dos protagonistes, pare i filla, excel·lents en la seva contenció (Almodóvar / Banderas encara necessiten molt per aconseguir-ho), final que arriba poc a poc però insistent i implacable; davant de la mort de Déu, l’home abandonat a la seva sort, finalment, veu com tot s’ensorra, s’asseca i s’enfosqueix; només espera l’immovilisme total, el negre profund, el silenci absolut

la pel·lícula és un bon exemple de rutines que queden interrompudes; rutines explicades magistralment des de diferents punts de vista, sabem el que passa dintre de pla i també fora, repeticions que immediatament em van fer pensar en la pel·lícula que havia vist el dia anterior (la noia parant taula, o vestint i desvestint al pare), gestos repetits milers de vegades que, de sobte, són alterats per una presència d’estranys però més habitualment per una absència de lo habitual; lluny de caure en la desesperació, pare i filla continuen fent, resignats a un futur no menys negre per conegut

sempre he pensat què voldria dir flotar en un buït negre per tota l’eternitat, sense cap referència sensitiva; ahir em va fer por pensar-hi de nou

absolutament recomanable, tot i els gairebé 150 minuts