procsilas' universe

llegeixo a la Vanguàrdia (ara fa un temps en català) a en Quim Monzó, tan agut com sempre, queixant-se (és més pitufo gegant gruñón que jo) de que menjar a Barcelona quelcom picant és gairebé impossible, donada la poca predisposició dels barcelonins…

estic completament d’acord!!! em fastídia haver de dir sempre en el restaurant “que pique, como si fuera indio!” em resulta patètic però és l’única forma de menjar un curri que et deixi els llavis com Mari Angeles Martín, quins pebrots!!!

llegeixo al twitter (i després al diari) que la policia ha detingut a Teddy Bautista, president de la SGAE per un presunte delicte de desviació de fons, etc.

que els empaquetin i a l’abocador!!!

ahir vaig anar al Cosmocaixa a escoltar la presentació per part del professor Antonio F. Costa sobre el concepte de simetria, el qual ens va deleitar amb unes imatges fascinants; no m’estranya que els musulmans rebutgessin representar a Déu i preferissin buscar els 17 tipus de simetries diferents en el pla, si no fós pel pernil serrano i la cervesa ja m’hi aniria ara mateix…

ahir vaig veure “Midnight in Paris“, l’última (o penúltima, segur que ja està rodant un
altre cop) pel·lícula de Woody Allen

després d’uns minuts inicials postaleros, suposo que pagats per l’ajuntament de París, arrenca una pel·lícula i sorpresa, el protagonista és Owen Wilson, actor que després de protagonitzar (amb permís de Ben Stiller) Zoolander té un crèdit especial per a mi; intenta Owen ser una mica Woody? em va semblar que algun cop imitava aquella mirada perduda, aquell balboteig qüestionant-s’ho tot

qualsevol temps passat va ser millor? potser els del Madrid pensen que sí però it’s just a case of self-delusion…

distreta, recomanable

vinc de veure “Source code“, dirigida per Duncan Jones que tenia força crèdit des de Moon, de la qual ja vàrem parlar aquí

doncs bé, d’acord amb els temps de crisi actuals, el crèdit s’ha acabat; aquesta pel·lícula té un final tonto i cursi, espatlla una bona idea i, a més, no fa ni la meitat de gràcia que la gran, inimitable, irrepetible “El dia de la marmota”…

ai els viatges en el temps, com ens agraden i com ens compliquen la vida…

prescindible

fa un parell de dies vaig veure “Incendies“, dirigida per Denis Villeneuve, basada en l’obra de Wadji Mouawad, una història de gent que se separa i es torna a trobar violant totes les regles de la probabilitat i el sentit comú, però molt efectista

no parlaré de la història, sino de la pel·lícula; un bon ritme, dues hores que passen volant, amb algun excés visual on sembla que els actors estiguin posant per a un book (el notari amb l’estanteria, la mare davant del bus cremant-se, entre d’altres) i una obsessió al meu parer per deixar clars certs detalls (la marca, els matemàtics llunàtics…)

el detall simpàtic-empàtic, posar Radiohead només començar la pel·lícula i un parell de cops més com a gairebé única banda sonora; “Like spinning plates” ni més ni menys, tu roda qualsevol pla i aquesta joia ho converteix en una peça de col·leccionista…

la moraleja, millor queda bé amb tothom perquè no saps quan te’ls pots tornar a trobar, és el que tenen en comú la família i els fantasmes, apareixen, s’intercanvien i desapareixen “por doquier”…

tot i això, recomanable

fa trenta anys uns quants militars pirats (i segons els conspiranoics també uns quants civils) van intentar tancar aquest pais però per incompetents, covards o, senzillament perquè per sort ningú se’ls va creure, no va ser així

el “what-if” d’aquell dia m’esgarrifa, què seria del meu jo actual?

per sort, repeteixo, més aviat va ser com una vacuna per a enfortir la salut de la democràcia recent estrenada

ahir vaig veure “Black swan“, dirigida per Darren Aronofsky, que s’està convertint en un dels meus directors favorits amb pel·lícules com aquesta, imperfecta però gairebé rodona i moooolt per sobre de la mitjana…

no parlaré de la pel·lícula, millor l’aneu a veure que realment val la pena; parlaré (bé, faré un parell de comentaris) de la dualitat que representa el tenir-ho tot i perdre-ho, una esquerda que s’amplia i es fa precipici per on l’ésser humà es precipita (evidentment) en una destrucció i, en aquest cas, en un fos a blanc final magnífic… l’obsessió per quelcom ens destrueix fins obtenir-ho i, poc després, perdre-ho, tot i que podem gaudir de l’instant ínfim al cim del procés, com una delta de Dirac que separa dues meitats antagòniques però que l’una sense l’altre no tenen sentit per si mateixes…

uff, m’he posat profund, però em va deixar trasbalsat, excepte un parell de tonteries i recursos facilons, la pel·lícula té unes imatges brutals, el director aconsegueix que siguem Nina i gaudim/patim el que ella gaudeix/pateix, brutal!!! la Portman com a Nina estupenda, la mare (Barbara Hershey) tremenda, quin personatge!!!

de visió obligatòria!!!

i’ve been seen impressive works during these first weeks; i enjoyed a lot the dailyshoot experience, in fact my favourite piece of work is this one from Colin Maxwell:

repetition but not repetition, like a Penrose tile it covers all the surface but there is no pattern, it’s perfect!

i also enjoyed playing with visual and design assignments, the four icon challenge is what i would like to put in front of my favourites:

just playing with flickr’s picnik on a number I found on a street of Barcelona

by the way, there is no 1, 0, 6, 106 sequence in the On-Line Encyclopedia of Integer Sequences, we need to figure out one!!! LOL

wooffff I just saw Wikipedia has a page for 106, please somebody edit it (I feel kinda lazy right now) and add that after DS it makes a very flacky combination!!! DONE!!!

…106 is a centered pentagonal number, a centered heptagonal number, and a regular 19-gonal number. There are 106 distinct mathematical trees with ten vertices…

WOW!!!