procsilas' universe

fa un parell de dies vaig veure “Incendies“, dirigida per Denis Villeneuve, basada en l’obra de Wadji Mouawad, una història de gent que se separa i es torna a trobar violant totes les regles de la probabilitat i el sentit comú, però molt efectista

no parlaré de la història, sino de la pel·lícula; un bon ritme, dues hores que passen volant, amb algun excés visual on sembla que els actors estiguin posant per a un book (el notari amb l’estanteria, la mare davant del bus cremant-se, entre d’altres) i una obsessió al meu parer per deixar clars certs detalls (la marca, els matemàtics llunàtics…)

el detall simpàtic-empàtic, posar Radiohead només començar la pel·lícula i un parell de cops més com a gairebé única banda sonora; “Like spinning plates” ni més ni menys, tu roda qualsevol pla i aquesta joia ho converteix en una peça de col·leccionista…

la moraleja, millor queda bé amb tothom perquè no saps quan te’ls pots tornar a trobar, és el que tenen en comú la família i els fantasmes, apareixen, s’intercanvien i desapareixen “por doquier”…

tot i això, recomanable

fa trenta anys uns quants militars pirats (i segons els conspiranoics també uns quants civils) van intentar tancar aquest pais però per incompetents, covards o, senzillament perquè per sort ningú se’ls va creure, no va ser així

el “what-if” d’aquell dia m’esgarrifa, què seria del meu jo actual?

per sort, repeteixo, més aviat va ser com una vacuna per a enfortir la salut de la democràcia recent estrenada

ahir vaig veure “Black swan“, dirigida per Darren Aronofsky, que s’està convertint en un dels meus directors favorits amb pel·lícules com aquesta, imperfecta però gairebé rodona i moooolt per sobre de la mitjana…

no parlaré de la pel·lícula, millor l’aneu a veure que realment val la pena; parlaré (bé, faré un parell de comentaris) de la dualitat que representa el tenir-ho tot i perdre-ho, una esquerda que s’amplia i es fa precipici per on l’ésser humà es precipita (evidentment) en una destrucció i, en aquest cas, en un fos a blanc final magnífic… l’obsessió per quelcom ens destrueix fins obtenir-ho i, poc després, perdre-ho, tot i que podem gaudir de l’instant ínfim al cim del procés, com una delta de Dirac que separa dues meitats antagòniques però que l’una sense l’altre no tenen sentit per si mateixes…

uff, m’he posat profund, però em va deixar trasbalsat, excepte un parell de tonteries i recursos facilons, la pel·lícula té unes imatges brutals, el director aconsegueix que siguem Nina i gaudim/patim el que ella gaudeix/pateix, brutal!!! la Portman com a Nina estupenda, la mare (Barbara Hershey) tremenda, quin personatge!!!

de visió obligatòria!!!

i’ve been seen impressive works during these first weeks; i enjoyed a lot the dailyshoot experience, in fact my favourite piece of work is this one from Colin Maxwell:

repetition but not repetition, like a Penrose tile it covers all the surface but there is no pattern, it’s perfect!

i also enjoyed playing with visual and design assignments, the four icon challenge is what i would like to put in front of my favourites:

just playing with flickr’s picnik on a number I found on a street of Barcelona

by the way, there is no 1, 0, 6, 106 sequence in the On-Line Encyclopedia of Integer Sequences, we need to figure out one!!! LOL

wooffff I just saw Wikipedia has a page for 106, please somebody edit it (I feel kinda lazy right now) and add that after DS it makes a very flacky combination!!! DONE!!!

…106 is a centered pentagonal number, a centered heptagonal number, and a regular 19-gonal number. There are 106 distinct mathematical trees with ten vertices…

WOW!!!

ahir vaig veure “Film socialisme“, un invent de Jean-Luc Godard, una pel·lícula??? en tres parts però composada d’infinitat d’escenes entretallades; vamos, que no supera a “Las maletas de Tulse Luper” de ben poc!

anem pel contingut… no li busco explicació ni significat (perquè no dormiria), eren pixels i mp3 més o menys sincronitzats…

primera part: la vida a bord d’un creuer, de luxe però una mica cutre (atapeït, zero gent guapa, …); immediatament em ve al cap el llibre del Foster Wallace “Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer”, on l’autor s’embarca en un creuer (de més luxe, crec) i ens narra la seva experiència que voreja el surrealisme; tornem a la pel·lícula??? imatges gravades amb videocàmera casolana, pixelades, mogudes, imatges del mar, diàlegs idiotes i pedants “…de quoi la lumière… …à cause de l’obscurité” ufff!!!, una espècie de trama de nazis i espies robant l’or de Moscú, … ufff, quin festival!!! mode “videoclip industrial”, no vaig ser prou àgil per a posar-me l’ipod amb els Throbbing Gristle o els Skinny Puppy i gaudir només de les imatges; una seqüència de ciutats visitades pel creuer amb els tòpics dels turistes i la realitat que no sempre coincideixen, surt Barcelona, amb una corrida de braus!!! quin humor!!!

segona part: una història amb personatges, uns propietaris d’un garatge misteriosos i unes reporteres de la televisió regional francesa que intenten entrevistar el lider del clan, el senyor Martin; absolutament infumable, durísima, com diria aquell

tercera part: tornem a recuperar les ciutats, però en aquest cas en un plis-plas, un parell de missatges textuals i apa, fundido en negro i no vàrem veure ni els crèdits!!!

la millor escena de la pel·lícula??? és impagable: el desembarcament dels passatgers que surten del creuer (de suposat luxe, repeteixo) i arriben a un terminal desolat, ciment gris per tot arreu, basura, … el pont entre el creuer i la ciutat és un malson que cal evitar…

i ara pel continent: cine Casablanca Kaplan (ole tus huevos!!!), sala 2, 7 persones (dues tipus lloro i una lepidòptera amb bossa de crispetes de plàstic cridaner), un reproductor/projector de Blu-Ray enorme que es va encallar un parell de cops i vàrem veure alguns blocs pixelats però s’integrava perfectament a la pel·lícula???, una pel·lícula??? rodada en video digital que pateix de aliasing en algunes escenes (les de més qualitat); tot plegat, una mica estrany, al meu parer

infumable, imbebible, intragable, però recomanable com a exercici de post-modernitat

fa un parell de dies vaig veure “Hereafter” (aquí “Más allá de la vida”), dirigida per Clint Eastwood sobre una novela de Peter Morgan

el tema és interessant, tres persones que tenen contacte amb la mort d”una manera o altra i, mentre dues volen saber-ne més i entendre els perquès, la tercera fuig per tenir una vida “normal”; ens morim i després què? tot negre? tot en silenci? tot buit? tot res?

correcta, impecable, ben explicada, dues hores i deu minuts que passen volant…

…però previsible, facilona, tirant de recursos bàsics, massa explícita…

l’escena inicial, rotunda; l’escena final, uffffffff…

tot i així, recomanable dintre de la mediocritat de la cartellera actual, no hi ha bones pel·lícules??? no deien que les crisis incitaven la creativitat???

no m’agrada forçar les fotos, però de vegades la creativitat és limitada!!!

a bit late (sorry) but I’ve been playing with several tools listed in CogDogRoo, trying to figure out which ones could help me to develop my ideas around story telling. I really liked some of them, specially bubblr (a stupid trial can be found here) and all the tools related somehow to flickr, as well as blabberize, really funny (see-and-listen here)!!!

what I really hate is creating a new account for each one of these tools, it’s really annoying!!! please somebody upgrade all these tools to use openID or similar!!!

nevertheless, IMHO these tools are very “traditional” in the sense that they mix video, audio, images, etc., but I need something to mix ideas, connections, thoughts…

fa un parell de dies vaig anar a una xerrada / presentació del documental “Mi sexualidad es una creación artística”, de Lucía Egaña Rojas, sobre el moviment postporno de Barcelona, que sembla ser que està entre els primers, tant per quantitat com per qualitat…

en aquesta entrada he estat voluntàriament graciosete, de fet el titol es refereix al meu sentir a l’acabar la projecció, podia dir a la vegada “he visto un coñazo que me ha parecido muy interesante” i no caure en un parany

però ara en sèrio, les envejo, la seva valentia, la seva aposta per elles mateixes, sense cap barrera o límit; jo faria també postporno, com sporca lis, però els meus coneguts no ho entendrien i això em preocupa massa…