procsilas' universe

ahir vaig veure “Film socialisme“, un invent de Jean-Luc Godard, una pel·lícula??? en tres parts però composada d’infinitat d’escenes entretallades; vamos, que no supera a “Las maletas de Tulse Luper” de ben poc!

anem pel contingut… no li busco explicació ni significat (perquè no dormiria), eren pixels i mp3 més o menys sincronitzats…

primera part: la vida a bord d’un creuer, de luxe però una mica cutre (atapeït, zero gent guapa, …); immediatament em ve al cap el llibre del Foster Wallace “Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer”, on l’autor s’embarca en un creuer (de més luxe, crec) i ens narra la seva experiència que voreja el surrealisme; tornem a la pel·lícula??? imatges gravades amb videocàmera casolana, pixelades, mogudes, imatges del mar, diàlegs idiotes i pedants “…de quoi la lumière… …à cause de l’obscurité” ufff!!!, una espècie de trama de nazis i espies robant l’or de Moscú, … ufff, quin festival!!! mode “videoclip industrial”, no vaig ser prou àgil per a posar-me l’ipod amb els Throbbing Gristle o els Skinny Puppy i gaudir només de les imatges; una seqüència de ciutats visitades pel creuer amb els tòpics dels turistes i la realitat que no sempre coincideixen, surt Barcelona, amb una corrida de braus!!! quin humor!!!

segona part: una història amb personatges, uns propietaris d’un garatge misteriosos i unes reporteres de la televisió regional francesa que intenten entrevistar el lider del clan, el senyor Martin; absolutament infumable, durísima, com diria aquell

tercera part: tornem a recuperar les ciutats, però en aquest cas en un plis-plas, un parell de missatges textuals i apa, fundido en negro i no vàrem veure ni els crèdits!!!

la millor escena de la pel·lícula??? és impagable: el desembarcament dels passatgers que surten del creuer (de suposat luxe, repeteixo) i arriben a un terminal desolat, ciment gris per tot arreu, basura, … el pont entre el creuer i la ciutat és un malson que cal evitar…

i ara pel continent: cine Casablanca Kaplan (ole tus huevos!!!), sala 2, 7 persones (dues tipus lloro i una lepidòptera amb bossa de crispetes de plàstic cridaner), un reproductor/projector de Blu-Ray enorme que es va encallar un parell de cops i vàrem veure alguns blocs pixelats però s’integrava perfectament a la pel·lícula???, una pel·lícula??? rodada en video digital que pateix de aliasing en algunes escenes (les de més qualitat); tot plegat, una mica estrany, al meu parer

infumable, imbebible, intragable, però recomanable com a exercici de post-modernitat

fa un parell de dies vaig veure “Hereafter” (aquí “Más allá de la vida”), dirigida per Clint Eastwood sobre una novela de Peter Morgan

el tema és interessant, tres persones que tenen contacte amb la mort d”una manera o altra i, mentre dues volen saber-ne més i entendre els perquès, la tercera fuig per tenir una vida “normal”; ens morim i després què? tot negre? tot en silenci? tot buit? tot res?

correcta, impecable, ben explicada, dues hores i deu minuts que passen volant…

…però previsible, facilona, tirant de recursos bàsics, massa explícita…

l’escena inicial, rotunda; l’escena final, uffffffff…

tot i així, recomanable dintre de la mediocritat de la cartellera actual, no hi ha bones pel·lícules??? no deien que les crisis incitaven la creativitat???

no m’agrada forçar les fotos, però de vegades la creativitat és limitada!!!

a bit late (sorry) but I’ve been playing with several tools listed in CogDogRoo, trying to figure out which ones could help me to develop my ideas around story telling. I really liked some of them, specially bubblr (a stupid trial can be found here) and all the tools related somehow to flickr, as well as blabberize, really funny (see-and-listen here)!!!

what I really hate is creating a new account for each one of these tools, it’s really annoying!!! please somebody upgrade all these tools to use openID or similar!!!

nevertheless, IMHO these tools are very “traditional” in the sense that they mix video, audio, images, etc., but I need something to mix ideas, connections, thoughts…

fa un parell de dies vaig anar a una xerrada / presentació del documental “Mi sexualidad es una creación artística”, de Lucía Egaña Rojas, sobre el moviment postporno de Barcelona, que sembla ser que està entre els primers, tant per quantitat com per qualitat…

en aquesta entrada he estat voluntàriament graciosete, de fet el titol es refereix al meu sentir a l’acabar la projecció, podia dir a la vegada “he visto un coñazo que me ha parecido muy interesante” i no caure en un parany

però ara en sèrio, les envejo, la seva valentia, la seva aposta per elles mateixes, sense cap barrera o límit; jo faria també postporno, com sporca lis, però els meus coneguts no ho entendrien i això em preocupa massa…

no copiaràs i pagaràs el canon religiosament

ahir vaig veure “The killer inside me” (aquí “El demonio bajo la piel”, molt creatiu), dirigida per Michael Winterbottom, del qual ja he parlat en aquest blog amb anterioritat

una pel·lícula “polèmica” perquè algú va considerar que fa apologia de la violència gratuïta contra les dones, des de Sundance, on es va presentar i va deixar en estat de xoc a uns quants neopuritans, suposo; és cert que hi ha un parell d’escenes colpidores, literalment, tal i com apareixen en el llibre de Jim Thompson en el qual es basa la pel·lícula; des d’aquí reclamo menys sucre (o sacarina) i més $%@GR!!!

no em va acabar d’agradar del tot, la pel·lícula juga amb que tothom té un costat fosc que li fa fer coses inversemblants, massa inversemblants, al meu parer… alguns personatges i situacions no semblen “reals” (el del sindicat, per exemple, no me’l vaig poder creure)

una autoreferència divertida al final, abans de l’escena apoteòsica, el protagonista li diu a un policia (més o menys el que recordo): “no diguis res, a tu no t’han donat text”

recomanable, per violenta entretinguda

I completely agree with Gardner’s ideas on personal infrastructures; procsilas (I like to talk in third person of it) is just a collection of resources, thoughts and activity narrated, curated and shared through flickr, delicious, last.fm, spotify, facebook, twitter and, of course, this blog…

in fact, my ultimate goal is building a network/ontology/whatever to support all the funny connections I think are part of procsilas’ universe, things that make me think that chaos does not rule the universe, but there is a hidden meaning that we must discover/build for ourselves

before I find a better infrastructure for such a monster (well, a tiny one right now), I’m using VUE and then exporting to JPG, but I know it’s crap, I want my universe to be truly open and shared, so my monster can connect to other people’s monsters…

ahir vaig veure “Des hommes et des dieux“, dirigida per Xavier Beauvois, de cognom pentavocàlic, el que sempre em fa molt respecte…

una pel·lícula sobre el concepte de asubolismo, també conegut com cada-loco-con-su-tema, uns amb els cants i les misses i els altres amb els AK47 i tallant colls… però també una pel·lícula sobre les conviccions, sobre la llibertat de prendre decisions…

em quedo amb una escena que em va encantar: ja cap al final, quan la decisió ha estat presa i no hi ha turment (el que ens costa és el fet de decidir-nos, no pas acceptar la pèrdua implícita), un dels capellans, el que fa de metge (Michael Lonsdale, soberbi) apareix a la taula on tots estan dinant en silenci, amb un semblant seré (els de la taula, ell és una mica més picaron) i porta dues ampolles de vi i, sorpresa, una cinta que introdueix en un vell radiocaset; la música de Tchaikovsky (El llac dels cignes) omple la sala i de fet, “surt” de l’escena, convertint-la en una pel·lícula muda sonoritzada, on la música, aliena a l’escena, reforça les imatges; difícil descriure-ho amb paraules, és un must-see!!!

recomanable per a fanàtics i escèptics

El Museo Chillida-Leku ha tancat…