ahir no sé com va acabar la cosa que vaig anar a sopar a un restaurant de luju-luju, concretament al Dos Cielos, on em vaig cascar un menú de degustació que sóc incapaç de reproduir però que us diré que era espectacular, i que vaig pagar espectacularment però content i amb la panxa plena…

el restaurant té poques taules, però ahir dimecres, nit de fútbol, totes ocupades, la majoria fent el menú de degustació

suposo que pels xefs deu ser una mica frustrant, ja que el menú és força creatiu i un bon aparador del domini dels materials i de les tècniques, però que no permet recrear-se en cap aspecte en concret

sigui com sigui, si puc repetir-hi ho faré!!!

ahir vaig veure “En el valle de Elah“, dirigida per en Paul Haggis, aquest cop en versió doblada, ja que el cine era una excusa per anar a menjar un frankfurt guarro a una cerveseria del mateix centre, on a cada taula tens un surtidor de cervesa i una pantalla que indica els litres que s’han consumit, convertint-ho en una competició absurda entre les diferents taules, absurd però divertit, com moltes coses a la vida

la pel·lícula ens explica la desaparició d’un jove combatent a l’Iraq que torna de permís i desapareix “misteriosament”, i un pare abnegat i meticulós, ex-militar, remou cel i terra per esbrinar què ha passat; no explicaré gaire perquè la pel·lícula s’aguanta per ben poc i qualsevol detall extra fastidiaria als que la vulguin veure; una guerra que se’ns mostra absurda però divertida tràgica, on els soldats han de fugir del dia a dia mitjançant la distorsió de la realitat i de la seva pròpia persona

massa llarga, amb una baixada de ritme cap a la meitat que fa que encara s’allargui més, i amb unes quants coses que no queden ben encaixades, ja sigui per artificioses o per manca de continuitat (com ara lo de l’enganxina); no és que sigui molt dolenta, però li sobra mitja hora llarga i si en una pel·lícula miro el rellotge per mi personalment és un mal senyal

pse, prescindible però tampoc em sap greu haver-la vist, complementa bé el frankfurt i la cervesa

l’altre dia, mentre presumia de ciutat davant d’uns “col·legues” estrangers que estaven uns dies a Barcelona atenent una conferència, me’n vaig adonar que no calia presumir gaire, i que Barcelona es ven soleta, tothom vol venir i tothom vol tornar: Sant Felip Neri, la Plaça del Rei i la Plaça Reial, les columnes del Temple d’August, el Museu Frederic Marès, la catedral, etc., un petit passeig pel barri gòtic i van quedar tots enamorats, com en Woody Allen, al qual segurament li farem una estàtua

i clar, si a més els portes a sopar a un bon (para gustos los colores!!!) restaurant, doncs ja els tens guanyats; en aquest cas vàrem anar al Taxidermista, a la mateixa Plaça Reial, un lloc ple de guiris però on es menja molt bé, i més si no pagues tu

tot i que ja no és el que era (hi ha res que encara sigui el que va ser?), i que els fans més antics trobem a faltar la guineu dissecada embolicada amb celofan, el Bar Mundial encara és un lloc per menjar unes bones tapes i un bon marisc, a un preu raonable, especialment si es va en grup i es comparteixen les tapes; anar dos a fer tapes és un error, i quatre també; el número ideal és sis, depenent de la gana es poden demanar dues o tres racions de cada; dotze també és un número interessant…; en fí, no repassarem ara la taula de multiplicar del 6 i acabaré dient que després d’atipar-nos de xirles, cloïsses, pop, bunyols de bacallà, croquetes, pebrots del Padrón, navalles, escopinyes i alguna cosa més que ja no recordo, i cascar-nos tres o quatre ampolles de vi, tot plegat va sortir per 27€ per persona, més que acceptable

i és clar, producte d’aquestes ampolles de vi, la joia d’estar amb els amics i algun altre factor desconegut la conversa va derivar cap al Factor X ER, amb el qual aprofito per a fer un petit homenatge al vell cabron d’en Bukowski; seran les calors de l’estiu? però és que clar, 11 persones cridant sobre “follamigos”, “capítulos” i “anexos” acaben per centrar l’atenció de tot el públic… què seria de la vida sense amics?

orden!!!

uff, aquesta entrada serà un rollete, ja us ho avanço; fa dies que no en feia cap i se m’ha acumulat la feina

començaré per lo fàcil, les pel·lícules, en aquest cas dos ben diferents però que no tenen cap punt de contacte, excepte potser que les he vist en el mateix cine a Granada on he pagat 3.50€ per l’entrada i 2.10€ per una cocacola gegant!!! quanta injustícia hi ha al mon!!! bé, la primera que vaig veure va ser “300“, de Zack Snyder que intenta reproduir fil per randa el còmic d’en Frank Miller, que no he llegit ja que la meva experiència còmica és molt reduïda i es limita a superherois llampants que volen; no sé que dir de 300 per no aixecar polseguera, bàsicament que no em va agradar massa, se’m va fer llarga i repetitiva, semblava un video d’ensinistrament sobre l’ús de la llança i l’escut, no tant l’espasa, que queda una mica desfavorida; i visualment també cansa, tot i que si aquesta era la intenció del director aquí no puc dir res, ho fa perfectament; no tot és negatiu, però, la representació del dolent, en Jerjes, una mica amariconat, per entendre’ns, és especialment divertida quan s’apropa per darrera a en Leonidas, tot viril i mascle ell, i li posa les mans al coll i li diu suaument “no es mi espada lo que debes temer…” jajaja, només li faltava dir “se te ha caido el jabón, por qué no lo coges?” jajajaja; i a l’escena final, quan un Leonidas tot viril i mascle ell llança la llança (valgui la redundància) i falla, i només li talla el llavi a Jerjes, la mirada i el gest d’en Jerjes semblen dir “maldita perra, me has estropeado el pintalabios y casi me rompes una uña”; l’altre dia escoltava en una tertúlia radiofònica que es tracta d’una pel·lícula homòfoba, sempre hi ha gent per trobar-li tres peus al gat, o 28 dies a tots els mesos, suposo… i jo que no vaig poder deixar de pensar en el programa infame de la meva infància “300 millones” que em torturava cada dilluns per la nit, uff, quins records!!!

l’altre pel·lícula va ser triada per eliminació, el que no és bon senyal habitualment; tot i que de fet és un bon senyal, si no la vaig triar per eliminar-la; es tracta de “Pudor“, dels germans David i Tristán Ulloa, més conegut aquest segon per haver actuat en moltes pel·lícules d’èxit; no està mal, però pretén tocar massa tecles i clar, queda coixa en algunes d’elles, a més de ser previsible en alguna de les històries (pista: “Un ramito de violetas” però no us ho creieu tot) i fins i tot infantil; recomanable però amb precaució, una de les meves paraules favorites

i ara aprofito per inaugurar una nova categoria, que ja aniré desenvolupant en un futur, la crítica gastronòmica (ja se sap, es comença criticant qualsevol detall i al final un es converteix en crític de tot allò que l’envolta); per no fer-me més pesat només esmentaré els restaurants descobriment d’aquest viatge, per ordre de visita:

La Borrachería. Almería, C/ Real cantonada amb Séneca, un lloc de tapes de veritat, tu demanes una beguda i et demanen quina tapa vols, de qualitat i quantitat considerables

Mariquilla. Granada, C/ Lope de Vega 2

La Ermita. Granada, Av/ Doctor Olóriz 25 (Plaza de Toros)

Chikito. Granada, P. Campillo 9

per altra banda, aprofitant que a Granà hi ha un clima especial (ha plogut cada dia), en procsilas va decidir tenir una nova experiència en tercera persona i anar a veure un espectacle de flamenc, concretament el de María la Canastera, al Sacromonte; un espectacle pensat per a turistes (al cap i a la fi en procsilas estava fent el turista, tot i que no el guiri), mil·limetrat, i una mica pobre, tot i que en procsilas no pot comparar massa donat que les seves experiències en tercera persona són molt limitades

i ara sí, acabo recomanant un descobriment musical de primera fila que estic escoltant mentre escric això, es tracta de “Grab that gun” de The Organ, un grup que han decidit partir peres després d’aquest primer disc seu, potser no podien soportar la idea de que han fet un disc amb 10 cançons idèntiques i no veien clara la idea de fer 10 discos idèntics; de totes formes a mi m’agrada molt i crec necessari recomanar al menys escoltar-lo un parell de cops

i ja n’hi ha prou!!!