ahir vaig veure em van portar a veure “Pegados“, un musical al Club Capitol sobre una parella de joves que en el fragor de la batalla va y se encalla!!!
tonteries a part he de dir que em va agradar per diferents motius: 1) és curt; 2) és divertit, fa riure o almenys somriure de tant en tant; 3) canten bé i 4) toquen millor, felicitats al pianista!!!
no sé si queden gaires funcions, així que espabileu!!!
ahir vaig veure “Urtain“, al Teatre Romea, dirigit per Andrés Lima i amb un text de Juan Cavestany, produïda per Animalario
què diferent és el teatre del cine, què a prop se sent un dels actors i més en un teatre petit com el Romea; poder creuar les mirades amb els actors i fer-los partíceps de les emocions que estan transmetent, ser espectador al teatre és gairebé actuar! sempre que vaig al teatre penso que hi he d’anar més!!!
pel que fa a l’obra, no explicaré gaire, millor l’aneu a veure que val molt la pena, tant per la història com per la manera de narrar-la, txapeau!!!
i l’apunt anecdòtic, els actors van interrompre els aplaudiments finals per donar-nos un missatge, en boca del protagonista, ahir interpretat per Roberto Álamo, per dir-nos que si us plau apliquem el “boca a boca” (morrejar-se no, eh?) i fem saber a tothom lo bona que és l’obra i que cal anar-la a veure deprisita que se acaba
sorprenent, però no menys cert!!!
ahir vaig veure “Cabaret”, el musical instal·lat al teatre Apolo de Barcelona, al Paral·lel, avinguda que ha tingut èpoques millors…
no sóc gaire aficionat als musicals, això de que la gent estigui parlant o pensant en veu alta i de sobte es posin a cantar sempre m’ha semblat poc versemblant, i més tenint en compte els textos de les cançons; de totes formes hi ha tantes coses a la vida inversemblants que ja no vindrà d’una més
la veritat és que em va agradar però no massa, considero que pels quasi 50€ euros que vàrem pagar, i el teatre estava ple, la producció i els cantants/músics/ballarins eren una mica barroers; els meus amics entesos van quedar més decebuts, suposo
una oportunitat perduda, diria…
el que està bé de Cabaret és la història darrera: ser alemany no et salva de la barbàrie, i una frase ho resumeix tot: “si no estás en contra, estás con ellos”; l’hem sentida molt darrerament, malauradament; és impossible poder passar per la vida sense prendre part en cap judici?
vinc de veure “Stalin”, adaptat per en Flotats a partir de la novela “Una exécution ordinaire” d’en Marc Dugain, en el Teatre Tívoli al qual li han tret les dues primeres files, així que la meva fila 3 ha passat a ser una fila 1 davant d’un mur negre que era la base de l’escenari; estirant el cap veia els peus dels personatges, les pobres iaies només veien els caps
amb aquest Stalin en Flotats venia a reconquerir Barcelona, després de sentir-se despreciat (no em queda clar l’adjectiu adequat); “ara veureu, la por que em tindreu” però la veritat és que li queda un Stalin molt ben caracteritzat però que no sembla un boig dèspota aterroritzat del seu propi imperi del terror; massa tics, però s’ha de reconèixer que en Flotats en sap “un rato”…
i la sorpresa final, un al·legat anti-rus (o anti-Putin) que no sé si deu haver agradat molt allà a Rússia, tot i que no sé si n’estan al cas… queda una mica artificial i rocambolesc (adj inversemblant, extravagant, ple de peripècies extraordinàries i fantàstiques)
vinc del Teatre Romea, de veure “Plataforma” de Michel Houellebecq, amb direcció de Calixto Bieito, així que com us podeu imaginar, la combinació no deixa indiferent; un text dur amb un muntatge extrem
un Juan Echanove entregat, tot i que potser una mica massa, sua, escup, crida, tremola, fins i tot es masturba davant d’un public que escolta perillosament (pels fluids i altres objectes voladors) un text que parla sobre l’amor, el sexe, la religió i, sobretot, la incapacitat humana per comunicar-se sense interpretar un paper
un escenari giratori senzill, amb cabines de video porno, un piano-barra de bar i uns sillonets d’hotel de disseny són suficients per a explicar les raons que porten a un funcionari de l’estat francés a rebutjar el seu modus de vida i a endinsar-se en el turisme sexual com a mecanisme per a retrobar-se amb la seva veritat més íntima; follant amb nenes descobreix que és capaç d’estimar una altra persona, jove però adulta en aquest cas
bé, cal llegir el llibre i cal anar més al teatre, dos bons propòsits de cada any; aquesta parella Houellebecq-Bieito funciona força bé, recomanable