dime con quién andas…
ahir vaig veure “Manon Lescaut”, de Giacomo Puccini, dirigida (escénicament) per Liliana Cavani, ara ficada en el mon de l’òpera però més coneguda per haver dirigit pel·lícules com “El portero de noche” o “Más allá del bien y del mal”
en aquest cas, l’història és senzilla d’entendre, ja que tots som una mica com la Manon, que ho vol tot, per una banda el palau, les joies i l’estatus que li ofereix Geronte di Ravoir, una mica ja passadet, però, i per altra també s’enyora de la voluptuositat i passió del Cavaliere Renato Des Grieux, un estudiant pobre com una rata (ara li diriem mileurista), i és clar, acaba fatal, la Manon acusada de prostituta, deportada a Nova Orleans i amb en Des Grieux que es desviu i la segueix fins al final, on són derrotats pel no res d’un desert que apareix del no res
una òpera en quatre actes, amb el segon (al palau de Geronte) i especialment el tercer (en el port de l’Havre) molt intensos, i que està molt ben portada pel duet Daniela Dessi i Fabio Armiliato, que van recollir un fort aplaudiment després de cada acte, en unes salutacions una mica forçades al meu parer; de fet, el públic no semblava tenir clar quan havia d’aplaudir i quan no
i per una vegada no hi havia plans inclinats i estructures cubistes a l’escenari, sino un decorat “realista” fixe en cada acte, molt creible el del segon acte, al palau, força el del primer i el tercer, i l’últim, en el desert, una mica pobre, però reconec que fer que un escenari rectangular sembli un desert no ha de ser fàcil