family is overrated
ahir vaig veure “Lars and the real girl” (aquí “Lars y una chica de verdad”), dirigida per en Craig Gillespie, amb un currículum molt curt i gairebé per oblidar
es tracta d’una història sobre un noi que rebutja el contacte amb els de la seva espècie, odia ser tocat i evita qualsevol interacció social; aquesta presió del seu entorn la solventa portant a casa (bé, al garatge on viu) la seva nova xicota, meitat brassilenya, meitat danesa, que ha conegut per Internet, una noia que no parla gaire (no sap l’idioma, clar), missionera, i que necessita una cadira de rodes per desplaçar-se… i també necessita un xinflador (paraula que Google no troba, tot i que els meus amics la repeteixen sense parar, primer!!!)
divertida, però sense caure en la broma tonta; planteja la bogeria d’una persona (self-delusion) i com els altres hi participen, esperant que no prengui cap decisió errònia; la veritat és que l’equilibri entre les escenes divertides i lo sèria que és la situació està molt ben aconseguit
avui venia en el tren, i com he estat una hora per fer un trajecte de mitja, he tingut temps d’observar als altres patidors; uns quants podien ser de plàstic, per les seves expresions… si l’exemple d’en Lars es posa de moda serà difícil trobar seient!!!
molt recomanable
May 26th, 2008 at 09:59
Alguna cosa a veure amb “Tamaño natural” del Berlanga?
May 26th, 2008 at 10:27
no l’he vista!!!
et diré que no és la nina inflable de “Wilt”, d’en Tom Sharpe
May 26th, 2008 at 11:00
“Tamaño natural” dóna mal rotllo. Al menys a mi em va provocar rebuig i angoixa…
May 26th, 2008 at 11:36
per cert, google ja troba xinflador!!!
May 27th, 2008 at 09:11
jajaja, troba xinflador en l’entorn que l’ha de trobar…. és a dir en el blog de una persona que forma part de la història dels xinfladors