fa un parell de dies vaig anar al Liceu a veure “Adriana Lecouvreur”, de Francesco Cilèa, amb una producció de luxe i un repartiment de primera fila, amb Roberto Alagna i Barbara Frittoli destacant per sobre de la resta tot i que van estar tots excel·lents

fins l’orquestra va sonar estupenda, de fet, en conjunt, va ser una de les millors òperes en molt de temps, així que si podeu no us la perdeu, molt recomanable!!!

la crítica de veritat, com sempre, aquí

ahir a la Filmoteca (encara no havia anat a la nova!) vaig veure “Beau travail“, dirigida per Claire Denis, que malauradament no va poder venir a Barcelona a presentar el seu treball

el cert és que la directora té un estil d’allò més personal; em pregunto, fa pel·lícules per ella o bé pels espectadors? no ho dic despectivament, només que a estones la pel·lícula sembla rendir-se a ella mateixa, deixant de banda els convencionalismes narratius (el qual ja em sembla bé!), és com si la història fos el menys important, són els detalls el que la fan interessant

té quatre escenes brutals, especialment aquelles on els legionaris apareixen en grup realitzant una tasca “impròpia”, com ara planxar els plecs de l’uniforme, afaitar-se tots junts davant un mateix mirall o fer estiraments després de la gimnàstica; visualment superpotents i amb un toc homoeròtic d’anunci de Bikkembergs…

i el contrast del desert sec, pedregós i pelat amb el verd de l’equipament militar és també genial

recomanable!

original can be found here

original can be found here

original can be found here

original can be found here

code for doing it can be found here in openprocessing

fa uns dies ja vaig veure “Take shelter“, dirigida per Jeff Nichols i protagonitzada per un inmens Michael Shannon que ja feia un petit paper estupendo a “Revolutionary Road”

la desintegració de la nostra integritat mental, sent conscient de tot el procés, ha de ser el pitjor que li pot passar a un, ser conscient de la degradació i lluitar però no poder sortir-se’n és terrorífic

què puc dir? molt recomanable!

fa un parell de dies vaig anar a la sala Jamboree a veure un parell, pianista i cantant, anomenats Marco Mezquida i Celeste Alias, respetivament

no és que el setup sigui el meu habitual, però em va agradar molt; ella té una molt bona veu, tant quan ha de forçar però sobre tot quan ha de xiuxiuejar, i ell va ser increible, quin tros de pianista, no li podia ni seguir els dits, i això que jo no en tinc ni idea, els entesos van confirmar l’exhibició

us ho recomanaria però no sé quan tornaran a tocar!!! ah! i vàrem comprar el CD, així que imagineu-vos!!! comprar??? un CD???

perdoneu-me el joc de parauletes però ahir vaig anar a veure “Αλπεις” (“Alps”), dirigida per en Giorgos Lanthimos, creador de la brutal “Canino”; tot el que tenia aquella de creible i transgresora ho té aquesta d’artificiosa i inversemblant, ja ho he dit…

potser és que esperàvem molt del director, però ja ben aviat costa fer-se una idea de tot plegat; anem entenent el perquè dels protagonistes però em resulta increible que a algú li proposin el que li proposen i ho accepti, per molt que als assiàtics els encanti jugar a ser el que no són, segons el director; l’escena final, on el director ens fa veure que ha estat jugant amb nosaltres tota l’estona em va resultar una mica irritant, com dient “ho heu pillat?” doncs no!!! uff, va dir ell!!!

recomanable? pse…

$$\sum_{i=1}^{i=N} i^3 = (\sum_{i=1}^{i=N} i)^2$$

N=4: 1+8+27+64 = (1+2+3+4)^2

having a friend who is a walking imdb is great; sometimes we join with some other friends and we watch a movie, trying to avoid mainstream titles; one of the little treasures I discovered in one of those gatherings is “Händler der vier Jahreszeiten” (or “The merchant of four seasons”), a movie directed by Rainer Werner Fassbinder about a man (Hans) who portraits himself as the result of circumstances, some “minor” mistakes that ruined his life…

in this scene (actually, two scenes, one inside the other), Hans decides to kill himself by taking one shot after another, while mentioning all these minor mistakes he has committed in his life; his friends and wife statically observe this process with no intervention at all, creating a bizarre atmosphere, nobody tries to stop him; this is why I think this scene fits very well in this trope category: Driven to Suicide

all the characters appear centered in the screen, becoming “objectified” (using Roger Ebert’s words), specially the wife, which I think it is a perfect example of helplessness

a great movie!

estic escoltant “Pegasvs” de Pegasvs, un disc que m’ha sorprés molt agradablement, així que us el recomano des de ja mateix!!!