l’amor en temps de la genètica
ahir vaig veure “Un conte de Noël“, dirigida per Arnaud Desplechin, una (altra) pel·lícula (francesa) sobre les relacions humanes, especialment en el context d’una família, els Vuillard, formada per un pare gran i una mare més jove, malalta, tres fills més un ausent, un cosí, les parelles respectives i els nets, així com dos personatges més, l’amant lesbiana de la mare del pare i un amic del poble
clar, per donar peu a tots els personatges i totes les combinacions possibles, que n’hi ha, ja us ho dic jo, el director necessita dues hores i mitja de metratge que, sense fer-se pesat, de vegades em va resultar innecessari i, fins i tot, amb un punt de pedanteria; el director fa que els personatges de vegades quedin encerclats com si els veiessim per un forat, d’altres cops els fa parlar directament a la càmara, presenta la pel·lícula en trocets separats per unes “cortinetes” amb un text gairebé infantil, uns recursos que em van resultar estranys però he de reconèixer que el conjunt s’aguanta molt bé
trobo, però, que potser seria original fer una pel·lícula sobre una família normal que es reuneix per Nadal, i dinen i mengen i riuen i dormen davant la tele, sense cap estridència ni situació violenta o incòmoda; totes les famílies tenen històries més o menys enterrades, però és que a la pel·lícula de Desplechin només li faltava que un dels nens petits fos un potencial assassí en sèrie, tret que em va semblar reflectit en un parell d’escenes però vaig pensar que ja era la meva imaginació que arrodonia totes les arestes que ens presenta el director…
interessant, però ara a la cartellera comença a haver molta competència
May 4th, 2009 at 16:51
Molt bones Julià,
són en XXX (el teu veïnet de XXX). Firmo com a Pol, perquè sempre que puc firmo com a Pol (al banc no em deixen, i realment no entenc perquè, la veritat), doncs els meus col·legues sempre em diuen Pol (no preguntis).
En fi, el fet és que he pensat que fer un primer comentari per a trencar el gel no estaria malament. I he decidit comentar un parell de coses sobre aquest Un conte de Noël, d’en Desplechin, perquè és una pel·li que m’agrada moltíssim.
La primera cosa que vull dir és que ja anava sent hora que s’estrenés en el circuit comercial d’aquest país algun treball d’aquest bon home, doncs ja porta molt de temps donant guerra i aquí no havíem tingut encara l’ocasió de poder veure cap pel·li seva. De la mateixa manera que passa amb altres directors molt i molt interessants com Philippe Garrel, Béla Tarr o Tsai Ming-Liang, finalment sembla que, de mica en mica, podem començar a gaudir (o no) de les seves pel·lis (dic gaudir (o no) perquè, a banda que tots aquests directors m’agraden molt i és molt difícil veure coses seves estrenades per aquestes terres de Dèu i a banda, també, que algú pugui considerar que les seves pel·lis són collonudes o una autèntica merda, jo sóc de la opinió que l’interessant és poder tenir accés a totes aquestes propostes amb total normalitat en els cinemes comercials tradicionals; que després agradin més o menys ja és una altra qüestió totalment diferent).
I, segona, a mi la pel·li m’encanta per una senzilla raó. I és que el que fa aquest bon home és el que jo considero que hauria de fer tot director de cinema d’aquest món: narrar-te una història, la que sigui (l’argument d’una pel·li, opino, és pràcticament irrellevant), de forma visual, entenent que el que pot aportar una pel·li són formes de raonar i expressar les coses de forma totalment visual. La història que explica aquesta pel·li està trilladíssima, però aquí el tema està en com s’ens explica el que sigui que s’ens expliqui. I en aquest sentit la pel·li, per mi, és collonuda, doncs la gràcia de la pel·li resideix en la seva posada en escena, en tots els elements narratius emprats (des de que els actors parlin, de sobte, mirant directament la càmera, fins al muntatge -que és genial- i a l’ús de la música -la banda sonora de la pel·li és la hòstia-) per a explicar una història més o menys convencional (la història ho és, però la forma de narrar-la no, sens dubte). A més, un dels protes de la pel·li és en Mathieu Amalric, un actor que m’encanta i que crec que és genial (és molt diferent a aquesta, però, si pots, mira’t també una pel·li francesa bastant recent que es diu La question humaine: l’Amalric està que se surt i la pel·li és bestialment bona, tot i que no és gens divertida, a diferència d’aquesta).
Finalment, a banda de tot això que he dit, l’altre punt fort de la pel·li crec que està en que és divertidíssima, i això sempre és d’agrair.
Salut!!
May 4th, 2009 at 20:05
eps, amb comentaris així aquest blog serà la reostia jeje
coincideixo en que és positiu poder veure una peli com aquesta en un cine normal sense haver d’esperar a un festival o similar, per molt minoritària que sigui, si és bona és bona i punto pelota, la gent, encara que poca, anirà a veure-la
salutacions i gràcies per col·laborar!!!