procsilas' universe

any nou, propòsits nous!!! aviam si sóc capaç de mantenir el ritme de 2012/366, una foto cada dia…

ahir vaig tancar un any de cine no massa espectacular amb una bona pel·lícula, “Le Havre“, dirigida per Aki Kaurismaki del qual ja havia vist algunes pelis anteriors i m’havia agradat sempre

aquesta d’ahir segueix en la mateixa línia, una hitòria senzilla, explicada amb un humor molt particular, en un context casi irreal, idealitzat; la combinació de drama (poc) i comèdia (amb tocs surrealistes com la reconciliació de Little Bob amb la seva senyora) crea un clima on pot passar qualsevol cosa, com de fet passa…

molt recomanable!!!

ahir vaig veure “Restless“, d’en Gus Van Sant, una pel·lícula que pateix d’excès de sucre en algunes escenes però que té un toc d’humor una mica àcid que la fa més que passable

un noi friqui, amb una afició morbosa, coneix una noia no menys rara i, clar, connecten ràpidament; a partir d’aquí el primer petó dispara les meves temors però això no és lo pitjor; em va agradar molt poc lo forçat per introduir en la conversa certes coses, fent servir els ocells com excusa…

críptic? aneu-la a veure!!!

avui he vist l’exposició de fotos de Claude Cahun, a la Virreina, sense aglomeraments el que és d’agrari perquè moltes de les peces són petites joies en blanc i negre o sèpia i cal apropar-se per mirar-les bé; també hi ha altre material (textos, panflets, cartes, etc.) que complementa les fotos, la lluita contra els nazis, la connexió amb els surrealistes, etc.

molt interessant, hi ha unes quantes fotos que són realment bones bones, la de l’autoretrat amb el mirall és excel·lent, ja sé que és lleig però me l’haguès emportada!!!

molt recomanable i a més, gratis!

ahir al cineforum vàrem veure “The saddest music in the world“, dirigida per en Guy Maddin

genial l’escena final on s’enfrenten els dos germans, l’un contra l’altre i la seva banda d’arreplegats

la definiré amb adjectius: experimental, hilarant, desconcertant, estupenda, recomanable!!!

fa un parell de dies vaig veure “Les aventures de Tintin” (sí, en català, i a més en 3D!!!), dirigida per Steven Spielberg i que reprodueix més o menys (com falla la memòria) el títol “El secret de l’Unicorn”, la primera part (que en són de llestos!) d’una història escrita per Hergé

poca a cosa a dir, un 3D brutal, mareja a estones, acció in crescendo, especialment l’escena a la ciutat portuària, Indiana Jones a tope, divertida i entretinguda

jo el que vull veure és “Les set boles de cristall” i “El temple del Sol”, probablement la meva història favorita de Tintín, les acabaran fent totes? aquesta ha costat 135 millions de $ (em sembla poc) i ha recaptat ja 207 millions, no gaire més

no diré recomanable, però no cal fer massa esforç (excepte visual, millor si el seient no està prop de la pantalla) per gaudir-ne

ahir al cineforum vàrem veure “La Chinoise“, de Jean-Luc Godard, del qual ja vàrem parlar rajar amb anterioritat

un exercici interessant, una crítica ferotge a una societat acomodada i alhora revolucionària, un exemple de visió de futur, en uns pocs mesos va arribar el Maig del 68…

ahir vaig veure “Le grand macabre”, al Liceu, de György Ligeti, el qual coneixia per formar part de la banda sonora de 2001, d’en Kubrick

em quedaré amb 2001, lo d’ahir va ser espantós, de fet vaig marxar després del primer acte, penso sincerament que l’òpera i la innovació són com l’oli i l’aigua, i si a sobre hi ha la Fura dels Baus pel mig, apaga y vámonos…

i l’escenografia, què voleu que us digui, una figura geganta i unes projeccions, i ja està! no dóna per gaire, al meu parer

em pregunto, quins cantants es presten a participar en aquestes produccions? i el que realment em turmenta, COM ES PODEN AGUANTAR EL RIURE???

no vull dir res, només que si en mig de l’òpera haguèssin sonat uns quants mòbils, ningú s’haguès estranyat el menys mínim, tan de bo!!!

la crítica de veritat, aquí

fa un parell de dies vaig veure “Melancholia“, de Lars von Trier, una pel·lícula sobre l’incertesa i la por

comença amb un pròleg que ja ens avança moltes coses, estètica pura, la pel·lícula té dues parts, centrades en cadascuna de les dues germanes, una que es casa i l’altra que l’acull a la seva casa; una germana que ho sap tot, i està de tornada, l’altre que no sap res, i es deixa arrastrar, vivint la vida

la primera part recorda massa a “Festen”, però a trocets, no té la continuitat ni la força d’aquella; la segona part és més irregular, però té els millors moments per mi, trobo que en Lars ha fet una pel·lícula estupenda però si els personatges haguessin parlat menys i els plans haguessin estat més llargs, haguès quedat quelcom més potent… em va semblar que usava els diàlegs per omplir, de forma intel·ligent, això sí, escenes complicades; Lars, et feia més valent!!!

i quin bonic final, sabent que estem sols i que ningú no ens trobarà a faltar…

i per cert, l’ús repetitiu de fragments de Tristan & Isolde (que vaig reconèixer però no identificar) és excel·lent

molt recomanable, tot i que no pas per a tots els gustos…

se m’acumula la feina!!! fa uns dies vàrem veure al cineforum “Pat Garrett & Billy the Kid”, de Sam Peckinpah, un altre dels noms clau en les pelis on va morint gent constantment

l’edició en DVD porta dues versions amb dos muntatges diferents, el que dóna per discusions que només es poden resoldre a trets!!!

i la sang, ai la sang…