ja fa uns dies (aquest blog està moribund) vaig veure “La dama de piques”, al Liceu, música de Tchaikovsky, molt bona en alguns passatges, amb llibret del seu germà, de renom molt més Modest Ilyich…
el que té el joc, et despistes i te la claven!!!
com sempre, la crítica de veritat la teniu aquí
ahir vaig veure “Koolhaas houselife“, un documental dirigit per Ila Bêka i Louise Lemoîne que ni tan sols està a l’imdb (encara), dintre de la 18a Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona (la mostra, no les dones)
es tracta d’un documental amb la visió que té la dona de fer feines de la casa on treballa (un artefacte d’un arquitecte anomenat Rem Koolhaas), una casa que sembla més dissenyada per guanyar premis que no pas per viure-hi, més art que no pas casa, com apunta el marit de la Guadalupe Acedo, la senyora en qüestió, espanyola resident a Bordeaux, lloc on es troba la casa, no tan famosa com la del títol d’aquesta entrada però gairebé
el documental mostra lo senzilla que pot ser una persona i lo complicada que pot arribar a ser una casa, prenent més partit per la persona però deixant-la també en evidència…
interessant, divertida a estones i poca cosa més…
…es siempre tan breve que ya ha terminado
Alicia (expulsada al país de las maravillas)
Bunbury
Radical Sonora, 1997
fa un parell de dies vaig veure “Two lovers“, dirigida per en James Gray, amb un Joaquin Phoenix que està que-se-sale, chapeau!
Sandra. Why are you crying?
Leonard. Because I’m happy
ejem, impagable!!!
aquesta setmana passada va morir Martin Gardner, un dels meus herois particulars…
qui si no et fa descobrir això
i aleshores un s’enganxa
27, 82, 41, 124, 62, 31, 94, 47, 142, 71, 214, 107, 322, 161, 484, 242, 121, 364, 182, 91, 274, 137, 412, 206, 103, 310, 155, 466, 233, 700, 350, 175, 526, 263, 790, 395, 1186, 593, 1780, 890, 445, 1336, 668, 334, 167, 502, 251, 754, 377, 1132, 566, 283, 850, 425, 1276, 638, 319, 958, 479, 1438, 719, 2158, 1079, 3238, 1619, 4858, 2429, 7288, 3644, 1822, 911, 2734, 1367, 4102, 2051, 6154, 3077, 9232, 4616, 2308, 1154, 577, 1732, 866, 433, 1300, 650, 325, 976, 488, 244, 122, 61, 184, 92, 46, 23, 70, 35, 106, 53, 160, 80, 40, 20, 10, 5, 16, 8, 4, 2, 1
acabarà el món amb 4,2,1?
aquest cap de setmana sessió doble; ahir dissabte “Kaze no tani no Naushika” (aquí “Nausicaä del valle del viento”), d’en Hayao Miyazaki i avui “Io sono l’amore“, dirigida per en Luca Guadagnino
de la primera no cal dir gaire, Miyazaki en estat de gràcia i punt, l’escena final dels tentacles ja paga; de la segona poc més, una mica més barroca, exagerada, com si fos una òpera, un final dramàtic i quatre excessos ben lligats, molt interessant
recomanables!!!
per si encara penses que les coses et van malament…
ahir vaig veure “Kynodontas” (aquí “Canino”, referent a la dent), dirigida per Giorgos Lanthimos, la sorpresa del passat festival de Cannes ben lluny del “típic” cinema grec
difícil de parlar d’aquesta pel·lícula sense donar detalls que és millor descobrir veient-la; una pel·lícula de situacions absurdes amb diàlegs absurds on el director ens clava literalment uns clatellots de tant en tant perquè no ens pensem que tot és jajaja jijiji…
em va recordar, sense tenir res a veure, a “Home”, de la qual ja en vaig parlar en el seu moment
tot i tenir un final impossible, recomanable, per extrema i diferent!!!
no recordo què hi havia a la botiga ni la marca, així que “prueba no superada”!!!
el cap de setmana anterior (si, ho sé, vaig fatal…) vaig tenir sessió doble; dissabte vaig veure “The ghost writer“, dirigida pel gran Roman Polanski sobre un llibre de Robert Harris (i potser algú més? jeje); diumenge en un gir radical de registre vaig veure “Fish tank“, escrita i dirigida per Andrea Arnold
com ara estic minimalista (per no dir sota mínims gràcies a ya.com), només diré que són com un ou i una castanya però m’agraden molt els ous i les castanyes!!!
totes dues recomanables, la primera per correcta i eficaç manera d’explicar una història i la segona per mostrar-nos una realitat que Little Britain només ens deixa riure’ns, però no fer glups…