procsilas' universe

ahir vaig veure “جدایی نادر از سیمین” que si ho he escrit bé és “Nader y Simín, una separación”, dirigida per Asghar Farhadi del qual ja havia vist una petita joia

amb un arranc brutal, la pel·lícula repeteix una mica l’esquema de l’antre, un incident comença a complicar-se en una xarxa de mentides, discusions, etc. (jo també em repeteixo), camí d’unes conseqüències devastadores

ara, si tu pots jurar pel Corà i quedar-te tan ample, tens la meitat de la teva llibertat i reputació assegurades; la pel·lícula mostra excelentment el xoc dels dos mons, la religió i la justícia, la fe en un mateix contra la fe en Déu

molt recomanable!!!

fa un parell de dies vaig anar al Liceu a veure “Escenes del Faust de Goethe“, amb música de Rober Schumann, una versió concert amb cantants que anaven amunt i avall ocupant diferents faristols segons el moment, funcional, suposo, però una mica casolà, ja sé que es deuen avorrir molt quan no canten però això d’entrar i sortir d’escena (de vegades amb una mica de cara de “ja està fet/perpetrat, marxo”) se’m fa estrany; no parlarem del programa de mà, miserable…

he de dir que, tot i l’orquestra (i el director “extra”, en Josep Pons), la música em va agradar i els cantants els vaig trobar prou bé, el que fa la ignorància!!! com sempre, la crítica de veritat (més demolidora) la trobareu aquí

sigui com sigui, entre “per llogar-hi cadires” i “fer volar coloms” no sé per què he optat per la segona…

bé, finalment he mogut procsilas.net del hosting de baldiri a un propi, si detecteu cap errada o problema m’ho feu saber, si us plau

gràcies!!!

amb les primeres freds de la tardor les fulles cauen i donen ganes de veure quelcom més recollit, com ara “Det sjunde inseglet” (aquí “El séptimo sello”), del gran Ingmar Bergman, un valor segur ell i una de les meves obres mestres preferides ella…

la fe, el que creu en Déu, el que no, el que vol i no pot, el que no vol però no pot estar-se’n, i sobre tots ells, la mort, eterna, sempre guanyadora, tot i que de tant en tant algun mortal li faci una juguesca; no vull fer-me el suec, però:

Ingenting undgår mig. Ingen undgår mig.

recomanable? no, obligatòria!!!

ahir al cineforum vàrem veure “Double indemnity“, de Billy Wilder, co-guionista amb el gran Raymond Chandler

com ha canviat el cine des d’aleshores; una pel·lícula lineal (jugant amb un flashback des de l’inici on ja ho sabem tot, genial), on veiem com el mal no pot triomfar perquè hi ha un de bo més llest (que no més guapo, ni més fort); una estafa, un pla (quasi) perfecte, una traició, la redempció final…

i amb el toc d’humor necessari, visca el cine negre amb un somriure!!!

vaya semanita! ahir vaig veure “The tree of life“, la darrera pel·lícula d’en Terrence Malick, que no deixa indiferent: des de cines que et conviden a abandonar la sala en la primera mitja hora si no t’agrada fins a descobridors d’altres narratives visuals allunyades de la banalitat majoritària

dues hores i vint minuts que em van passar volant, diria; la mescla de pel·lícula convencional de ritme lent però constant, amb pocs diàlegs, però molt precisos, amb unes imatges fantàstiques sobre el que som i el que pensem és, més que narrativa visual, poesia, aconseguint compartir els sentiments del nen que dubta de la figura paterna com a establidora del bé i del mal, impagable!

molt bé en Brad Pitt, però els nens estan que se salen!!!

recomanable per a ments obertes, si esperes una peli “tradicional” millor estalviat els 7 euros…

ahir, a la 44a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, el de Sitges, vamos, vaig veure “A Torinói ló“, una pel·lícula radical dirigida per Bela Tarr (el seu testament cinematogràfic, segons ell mateix) presentada també una mica radicalment per Paco Poch, qui va venir a dir que si marxàvem de la sala no passava res, que a Berlin també ho havíen fet…

sota aquest preavís, uns quants traidors van decidir fugir i no aguantar fins un final fosc i dens com pocs; la resta, triomfalment, vàrem observar la degradació de l’entorn que envolta als dos protagonistes, pare i filla, excel·lents en la seva contenció (Almodóvar / Banderas encara necessiten molt per aconseguir-ho), final que arriba poc a poc però insistent i implacable; davant de la mort de Déu, l’home abandonat a la seva sort, finalment, veu com tot s’ensorra, s’asseca i s’enfosqueix; només espera l’immovilisme total, el negre profund, el silenci absolut

la pel·lícula és un bon exemple de rutines que queden interrompudes; rutines explicades magistralment des de diferents punts de vista, sabem el que passa dintre de pla i també fora, repeticions que immediatament em van fer pensar en la pel·lícula que havia vist el dia anterior (la noia parant taula, o vestint i desvestint al pare), gestos repetits milers de vegades que, de sobte, són alterats per una presència d’estranys però més habitualment per una absència de lo habitual; lluny de caure en la desesperació, pare i filla continuen fent, resignats a un futur no menys negre per conegut

sempre he pensat què voldria dir flotar en un buït negre per tota l’eternitat, sense cap referència sensitiva; ahir em va fer por pensar-hi de nou

absolutament recomanable, tot i els gairebé 150 minuts

ahir vaig veure “Pina“, un pal·lícula/documental/flipada rodada en 3D per en Wim Wenders, un homenatge a Pina Bausch fet pels seus ballarins, els quals ella llegeix i els fa crèixer…

visualment molt poderosa, la dança contemporània mai ha estat un dels meus interessos però ara tinc la necessitat de ballar!!! tot i que com a pel·lícula no hi ha un argument real, la combinació d’imatges d’actuacions de la companyia amb entrevistes amb personatges muts és realment impactant

no cal ser guapo per ser ballarí, cal tenir presència i saber desenvolupar-la, més enllà del que llegia Pina; els diferents ballarins que hi participen ho fant creant un concepte com a homenatge: lleugeresa, alegria, … especialment brutal l’escena quan una ballarina s’arrastra pel terra i l’altra li va llençant paletades de sorra que la van cobrint poc a poc…

i el 3D que em feia dubtar una mica realment li dóna el cop d’efecte final, en algunes escenes un pensa que els ballarins el rodejaran

la meva sort és haver vist ja fa uns anys el Café Müller i adonar-me’n ara de lo impactant que era…

molt recomanable!!!

Los Pilotos
Los Pilotos, 2011

fa un parell de dies vaig veure “No habrá paz para los malvados“, dirigida per Enrique Urbizu i que a imdb només han votat (a dia d’avui) 14 persones… però si mola força!!!

un policia de caràcter fort es veu ficat (per dir-ho d’alguna manera) en una història cada cop més entortolligada, amb més i més personatges que es van afegint al joc, amb un final obert que dóna un yuyu que no vegis…

cine negre de qualitat, gosaria dir, amb un José Coronado en un paper que segurament el farà guanyar premis; violència la justa i un ritme frenètic fan que les gairebé dues hores passin volant

molt recomanable!!!