polònia lletractiva
suposo que ser sentir-me català em fa propens a la literatura polonesa, i grans autors com Stanislaw Lem (més que un autor) o Slawomir Mrozek són, salvant les distàncies, com _________ (fill the gap) i Quim Monzó respectivament; el cert és que després de llegir “La mosca”, d’en Mrozek publicat per l’editorial Acantilado (que té una col·lecció de narrativa boníssima), queden ganes de llegir-ne més, tot i que els contes d’aquest recull no són tan genials com els d’altres títols del mateix autor, però molt recomanables tots ells
aquest polonesos, però, són estranys (no més que els catalans, però); només el fet de tenir bessons al capdavant del govern (siamesos hagués estat la reòstia i un veritable maldecap) i haver generat l’anterior papa, tot sota la dictadura d’en Jaruzelsky (ben retratat per en Laibach) i la lluita d’en Lech Walesa, els fan companys de viatge nostres, almenys a mi m’ho sembla per la meva memòria audiovisual; per tant, el que necessita el poble català és un dictador (ja el vàrem tenir), un sindicalista (tot i que jo prefereixo la Sindy patinadora) i uns bessons, millor dos que no pas tres, que ja es veu que tot i estar sempre els tres en un mateix pla, sempre hi ha algú que explora la dimensió desconeguda…
April 3rd, 2007 at 14:22
Genial el suport gràfic que acompanya aquesta entrada.
L’únic que em fa una mica de por és el darrer comentari sobre la preferència entre bessonada de dos abans que de tres. Per agafar un dels tres, treure’l i fer-ne un de dos, què és necessita? un referèndum? Perdoneu, però la química no és el meu camp.
April 3rd, 2007 at 16:14
secreto de uno, secreto seguro
secreto de dos, encomiéndalo a Dios
secreto de tres, ya no lo es
April 4th, 2007 at 21:55
Ahí le has dado procsilas!!!