qui regna amore
ahir al Liceu vaig veure “L’arbore di Diana”, de Vicent Martin i Soler, autor molt prolífic i reconegut durant la segona meitat del segle XVIII, el qual sembla ser que va fer que Mozart tingués enveja i decidís escriure “La flauta màgica” per demostrar que el geni era ell…
la crítica de veritat la trobareu aquí, jo ja m’he rendit i només us puc comentar la meva experiència personal, que va consistir bàsicament en lluitar contra la idea que allò era una representació de teatre amateur, de nens d’escola que preparen l’obra de fi de curs; no els cantants, evidentment, ni l’orquestra, que va sonar prou bé, sino la combinació d’una escenografia impactant però limitadeta i unes coreografies de les nimfes absolutament risibles, corrent amunt a i avall, “ballant” quelcom semblant a dança contemporànea però amb només tres moviments i poca cosa més… si m’hi fixava m’entrava el riure, sort que hi havia tanta gent tossint que les meves raneres quedaven dissimulades…