sí pero no
ahir vaig anar al Liceu a veure la companyia de la Pina Bausch, en un programa doble però variat i curtet; una primera part amb l’obra titulada “Café Müller” amb música de Henry Pucell i una segona representant “La consagració de la primavera” amb la música del gran Igor Stravinsky
la primera part transcorre en un escenari gris, quatre parets que delimiten una estança amb quatre portes, una d’elles giratòria, plena de taules i cadires, com un annex al hall d’un hotel o una estació on hom pot prendre alguna cosa, tot i que despoblada de cap element que indiqui la seva funció real; sis personatges (no tots alhora) segueixen uns patrons inconnexos al principi que es van coordinant conforme avança la peça; la música, a vegades inexistent, no sembla especialment lligada a cap esdeveniment de l’escena, senzillament “passa”, com tot el conjunt en general, tot i que poc a poc un pot fer-se una idea (pròpia, cadascú la seva) del que se’ns està dient, tot i que com sempre en tot el que porti l’adjectiu “contemporani”, potser l’autor no vol dir res i nosaltres ens empesquem a que tingui un significat, per sentir-nos més tranquils
en la segona part, molt més clàssica, trenta-dos ballarins representen de forma molt dinàmica les corredisses per capturar la jove (entre les setze) que haurà de ser sacrificada, en un escenari nu amb una capa de sorra marron que poc a poc va enganxant-se als cossos dels ballarins, afegint una capa de realisme a l’acció, segons el meu parer; impossible no deixar-se captivar per una música de gran força i una coreografia que fa treballar als ballarins de valent
el que no entenc és la mala qualitat de l’audio, enllaunat, que sonava de tal manera que els amants del vinil haguessin tingut un orgasme; i els amants del so digital què? no podem tenir una sonoritat en condicions al Liceu ni tan sols quan no hi ha orquestra?
September 14th, 2008 at 15:16
M’encanta la fragmentació al 50%!. Sí pero sí.
September 16th, 2008 at 08:29
Clarament si però si. La primera part estupenda, minimalista però amb una força expressiva tremenda. Un gran espectacle!
September 16th, 2008 at 10:16
bé, no puc deixar d’estar d’acord, ho deixaré en “sí pero SÍ”
October 10th, 2011 at 09:24
[...] meva sort és haver vist ja fa uns anys el Café Müller i adonar-me’n ara de lo impactant que [...]