fa un parell de dies vaig veure “Destino oculto” (en versió doblada, ecs!, això sí, un cine super còmode, pantalla enorme i d’una qualitat d’imatge i so excepcional), dirigida per George Nolfi, que debuta amb aquest bunyol després del “prestigi” d’haver escrit altres coses per al lluiment d’en Matt Damon… amiguetes, suposo

res a dir, fluixa, més aviat mala, un altre cop l’aigua serveix com a excusa per a amagar-se, poders que s’usen uns cops sí uns altres no, previsible, etc… una bona idea (de fet està basada en un llibre del gran Philip K. Dick) mal resolta, una llàstima

intentaré llegir el conte original i l’acabarem d’enfonsar

per tant, prescindible

ahir vaig veure “Film socialisme“, un invent de Jean-Luc Godard, una pel·lícula??? en tres parts però composada d’infinitat d’escenes entretallades; vamos, que no supera a “Las maletas de Tulse Luper” de ben poc!

anem pel contingut… no li busco explicació ni significat (perquè no dormiria), eren pixels i mp3 més o menys sincronitzats…

primera part: la vida a bord d’un creuer, de luxe però una mica cutre (atapeït, zero gent guapa, …); immediatament em ve al cap el llibre del Foster Wallace “Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer”, on l’autor s’embarca en un creuer (de més luxe, crec) i ens narra la seva experiència que voreja el surrealisme; tornem a la pel·lícula??? imatges gravades amb videocàmera casolana, pixelades, mogudes, imatges del mar, diàlegs idiotes i pedants “…de quoi la lumière… …à cause de l’obscurité” ufff!!!, una espècie de trama de nazis i espies robant l’or de Moscú, … ufff, quin festival!!! mode “videoclip industrial”, no vaig ser prou àgil per a posar-me l’ipod amb els Throbbing Gristle o els Skinny Puppy i gaudir només de les imatges; una seqüència de ciutats visitades pel creuer amb els tòpics dels turistes i la realitat que no sempre coincideixen, surt Barcelona, amb una corrida de braus!!! quin humor!!!

segona part: una història amb personatges, uns propietaris d’un garatge misteriosos i unes reporteres de la televisió regional francesa que intenten entrevistar el lider del clan, el senyor Martin; absolutament infumable, durísima, com diria aquell

tercera part: tornem a recuperar les ciutats, però en aquest cas en un plis-plas, un parell de missatges textuals i apa, fundido en negro i no vàrem veure ni els crèdits!!!

la millor escena de la pel·lícula??? és impagable: el desembarcament dels passatgers que surten del creuer (de suposat luxe, repeteixo) i arriben a un terminal desolat, ciment gris per tot arreu, basura, … el pont entre el creuer i la ciutat és un malson que cal evitar…

i ara pel continent: cine Casablanca Kaplan (ole tus huevos!!!), sala 2, 7 persones (dues tipus lloro i una lepidòptera amb bossa de crispetes de plàstic cridaner), un reproductor/projector de Blu-Ray enorme que es va encallar un parell de cops i vàrem veure alguns blocs pixelats però s’integrava perfectament a la pel·lícula???, una pel·lícula??? rodada en video digital que pateix de aliasing en algunes escenes (les de més qualitat); tot plegat, una mica estrany, al meu parer

infumable, imbebible, intragable, però recomanable com a exercici de post-modernitat

…i un dia vessa, és clar…

…només cal obrir els ulls i somiar…

pluja reveladora de forats ocults
que empenys parets febles
davant mirades atònites
mostrant la veritable realitat
d’una ciutat buida per dintre
tota aparador

en Jacint Verdaguer no ho hauria expresat millor…

(anterior)

Nada podía cambiar su decisión, había decidido enfrentarse a los tópicos típicos y se proponía visitar aquel bar que acababan de abrir, el Osobuco, nombre que a ella le recordaba más a un restaurante italiano que no a un antro de hombres que fuman y beben y más cosas, suponía. Como siempre, se enteraba de todo ojeando las revistas en el mismo quiosco donde había comprado aquella revista que casi la había vuelto loca con una espiral de ideas absurdas, mientras miraba al quiosquero de reojo el cual le devolvía una sonrisa de labios apretados como quien no necesita decir nada para entenderlo todo. En unas semanas se celebraría una nueva edición de aquel concurso completamente obsceno que consistía en escoger al mejor miembro de la clientela del local, literalmente, con la presencia del ganador del año pasado que cedería su trono (y a lo mejor también su cetro) al más plantado. Tenía que ir a aquel bar, ¿acaso no la dejarían entrar? Lo de reservado el derecho de admisión le parecía una tontería y, además, ¿no deberían ser los gays los más tolerantes? Seguro que podía tomarse una copa y estarse un rato prudente, sin llamar la atención. Así que planeó acercarse el próximo viernes por la noche, mezclarse con la multitud y explorar el territorio con vistas a la futura experiencia que se le anticipaba completamente fuera de lugar, como aquella conocida de una amiga suya que se fué a San Pedro, Méjico a tomar peyote y estuvo andando por el desierto catorce días, tan drogada que ni se dió cuenta de que le habían robado la mochila con todo el dinero y la documentación y suerte que otro grupo de seguidores de las costumbres del pueblo Huichol la encontro antes que la devoraran el sol, la sequedad ambiental y las ratas del desierto. Ella tomaría precauciones, como un peinado recogido acompañado de un gorro oscuro, unos tejanos y una camiseta anodina, así como un jersey a los hombros que en un momento dado podía utilizar para taparse la cara si se veía obligada a ello, ¿y si se encontraba a alguien conocido?, ¿cómo iba a explicarlo?, ¿que la había llevado un amigo?, ¿que había entrado en el bar porqué se encontraba indispuesta y necesitaba ir al servicio urgentemente?, ¿que ella solo iba por la música y pasaba del ambiente?… Ninguna respuesta en forma de pregunta le parecía satifactoria y eso la aterraba, pero estaba decidida, aquel viernes iba a romper uno de sus tabús (o tabúes, qué más da)…

(continuará)