procsilas' universe

la selva tropical amazónica
los jardines botánicos asiáticos
los parques naturales estadounidenses
la jungla africana
las reservas de plantas exclusivas europeas

últimament em trobo molt unit a aquest bàsic element…

huenique
adj.

1. with a predominant unique hue

ahir vaig anar al Liceu a veure la companyia de la Pina Bausch, en un programa doble però variat i curtet; una primera part amb l’obra titulada “Café Müller” amb música de Henry Pucell i una segona representant “La consagració de la primavera” amb la música del gran Igor Stravinsky

la primera part transcorre en un escenari gris, quatre parets que delimiten una estança amb quatre portes, una d’elles giratòria, plena de taules i cadires, com un annex al hall d’un hotel o una estació on hom pot prendre alguna cosa, tot i que despoblada de cap element que indiqui la seva funció real; sis personatges (no tots alhora) segueixen uns patrons inconnexos al principi que es van coordinant conforme avança la peça; la música, a vegades inexistent, no sembla especialment lligada a cap esdeveniment de l’escena, senzillament “passa”, com tot el conjunt en general, tot i que poc a poc un pot fer-se una idea (pròpia, cadascú la seva) del que se’ns està dient, tot i que com sempre en tot el que porti l’adjectiu “contemporani”, potser l’autor no vol dir res i nosaltres ens empesquem a que tingui un significat, per sentir-nos més tranquils

en la segona part, molt més clàssica, trenta-dos ballarins representen de forma molt dinàmica les corredisses per capturar la jove (entre les setze) que haurà de ser sacrificada, en un escenari nu amb una capa de sorra marron que poc a poc va enganxant-se als cossos dels ballarins, afegint una capa de realisme a l’acció, segons el meu parer; impossible no deixar-se captivar per una música de gran força i una coreografia que fa treballar als ballarins de valent

el que no entenc és la mala qualitat de l’audio, enllaunat, que sonava de tal manera que els amants del vinil haguessin tingut un orgasme; i els amants del so digital què? no podem tenir una sonoritat en condicions al Liceu ni tan sols quan no hi ha orquestra?

acabo de llegir “La chica sobre la nevera y otros relatos” de Etgar Keret, publicat per Siruela (n. 89), un llibre ideal per llegir quan no es tenen ganes de llegir, cap relat va més enllà de les dues o tres pàgines; us reprodueixo un fragment que trobo directament divertit d’un relat anomenat “Gotas”:

Mi novia dice que alguien en Estados Unidos ha inventado un medicamento que hace que no te sientas solo. [...] Viene en dos presentaciones: en gotas o en aerosol. Mi novia lo ha pedido en gotas, porque puede que no se quiera sentir sola, pero lo que definitivamente no quiere es dañar el ozono.

Molt divertit, tot i que alguns cops estrany. Però no m’estranya, l’absurd és l’única via d’escapament per no caure en la bogeria si vius a Israel (is real).

nous usos per a trastos vells, i potser no tan vells; el problema el donen els trastos vius, que no volen morir-se ni deixen que els reciclin; em venen al cap les imatges de l’anterior papa de Roma, agonitzant a la finestra del Vaticà intentant dir una oració; el mil cops maleit Pinochet, que finalment va morir quan hauria d’haver sofert la suma de totes les vides que ell va fer patir; l’actual Fidel Castro que s’arrastra amb un xandall de mercadillo i ens anuncia la seva tornada per a finals d’Abril; per no parlar dels Rolling Stones, jejeje, i etcètera…

és la perdició dels dictadors, els seus cossos presoners seguint els dictats de la seva ment; ens cal una mica d’Organització per al Reciclatge de Dictadors, Revolucionaris i altres Espècimens