ahir al cinefórum (que torna a arrencar amb força força) vàrem veure “Spider“, de David Cronenberg, una pel·lícula excel·lent sobre la locura, que és presentada de forma que al principi és quelcom que li presumim al personatge i poc a poc ens hi ahem endinsant com a espectadors…
és una pel·lícula de línies, rectes i corbes, d’interseccions; genial l’ús del recurs “omnipresent” del personatge principal
obligatòria!
ahir vaig anar al Liceu a veure “Linda di Chamounix”, de Gaetano Donizetti, una peça clàsica, canònica, estàndard basada en un potent joc amb les veus dels cantants…
…i aquests van estar excel·lents, començant per Linda (Diana Damrau) i Carlo (Juan Diego Flórez) però també el Prefecte (Simón Orfila), Pierotto (Silvia Tro Santafé) i Antonio (Pietro Spagnoli)
i per un cop, l’escenografia em va semblar excel·lent, visualment molt potent i amb quatre elements, genials les flors del bosc
com sempre, la crítica de veritat la podeu trobar aquí
ahir, a la 44a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, el de Sitges, vamos, vaig veure “A Torinói ló“, una pel·lícula radical dirigida per Bela Tarr (el seu testament cinematogràfic, segons ell mateix) presentada també una mica radicalment per Paco Poch, qui va venir a dir que si marxàvem de la sala no passava res, que a Berlin també ho havíen fet…
sota aquest preavís, uns quants traidors van decidir fugir i no aguantar fins un final fosc i dens com pocs; la resta, triomfalment, vàrem observar la degradació de l’entorn que envolta als dos protagonistes, pare i filla, excel·lents en la seva contenció (Almodóvar / Banderas encara necessiten molt per aconseguir-ho), final que arriba poc a poc però insistent i implacable; davant de la mort de Déu, l’home abandonat a la seva sort, finalment, veu com tot s’ensorra, s’asseca i s’enfosqueix; només espera l’immovilisme total, el negre profund, el silenci absolut
la pel·lícula és un bon exemple de rutines que queden interrompudes; rutines explicades magistralment des de diferents punts de vista, sabem el que passa dintre de pla i també fora, repeticions que immediatament em van fer pensar en la pel·lícula que havia vist el dia anterior (la noia parant taula, o vestint i desvestint al pare), gestos repetits milers de vegades que, de sobte, són alterats per una presència d’estranys però més habitualment per una absència de lo habitual; lluny de caure en la desesperació, pare i filla continuen fent, resignats a un futur no menys negre per conegut
sempre he pensat què voldria dir flotar en un buït negre per tota l’eternitat, sense cap referència sensitiva; ahir em va fer por pensar-hi de nou
absolutament recomanable, tot i els gairebé 150 minuts
#odiovolar #odiolanavidad però m’agraden moltes altres coses!!!
ahir vaig veure “La fille du régiment” al Liceu, una òpera molt teatral de Gaetano Donizetti amb un Juan Diego Flórez fent de Tonio ple-tò-ric que ens va regalar un bis de l’ària amb nou dos-de-pit, quelcom que jo no havia vist mai i que em va deixar flipant una bona estona…
com sempre, la crítica de veritat la trobareu aquí, només afegiré que em va agradar força però va ser massa teatral pel meu parer, especialment el paper de Marie (una Patrizia Ciofi excel·lent) fent saltironets, però bé, si l’objectiu era fer riure i somriure al públic, ho va aconseguir de valent
quin regal!!!
…només cal obrir els ulls i somiar…
he acabat jo el llibre abans que ell la meva paciència, he de dir que tampoc n’hi ha per tant, en cap sentit; es tracta de “El juego del ángel”, d’en Carlos Ruiz Zafón, llibre estrella del passat Sant Jordi 2008, molt esperat després del superboom que va ser “La sombra del viento”
no faré cap crítica, no en sé, tan sols em limitaré a reproduir un paràgraf del llibre que el trobo metaexplicatiu, qui vulgui una crítica de veritat la té aquí:
A veces me detenía a releer lo escrito hasta el momento y me embargaba la vanidad ciega de sentir que la maquinaria que estaba armando funcionaba con una precisión impecable.
la negreta és meva, la resta de l’autor…
el clima està boig, tothom ho diu, fins i tot els homes del temps, que d’això en saben molt; però nosaltres també n’estem, de bojos!!! tot just estan sortint les primeres fulles dels plàtans, i els estan podant!!! no sé si és el que toca fer, però no em puc imaginar un estiu amb un sol que és plom fos amb tots els carrers plens d’arbres sense fulles!!!