ahir vaig anar al Liceu a veure “Linda di Chamounix”, de Gaetano Donizetti, una peça clàsica, canònica, estàndard basada en un potent joc amb les veus dels cantants…

…i aquests van estar excel·lents, començant per Linda (Diana Damrau) i Carlo (Juan Diego Flórez) però també el Prefecte (Simón Orfila), Pierotto (Silvia Tro Santafé) i Antonio (Pietro Spagnoli)

i per un cop, l’escenografia em va semblar excel·lent, visualment molt potent i amb quatre elements, genials les flors del bosc

com sempre, la crítica de veritat la podeu trobar aquí

any nou, propòsits nous!!! aviam si sóc capaç de mantenir el ritme de 2012/366, una foto cada dia…

vinc de veure “The visitor“, dirigida per Thomas McCarthy, un actor que fa els seus pinitos amb la direcció i la veritat és que el resultat en forma d’aquesta pel·lícula és força rodó

la història és senzilla (no així el seu significat o missatge) i està explicada també de forma senzilla i directa, sense embolics: un professor va a una conferència a NY per a presentar un article del qual és “coautor” i un cop arriba al seu apartament es troba una parella instal·lada; estranyament (però es pot entendre perquè) els convida a quedar-se mentre no trobin un altre lloc per viure

no vull explicar-la pel·lícula, ja que qualsevol cosa que digui ja dóna moltes pistes; només faré una reflexió al voltant del tema principal, que és el poder, el poder del professor sobre l’estudiant, el poder del policia sobre el ciutadà, el poder del sistema sobre l’individu; el poder i la impotència, un poder absolut que resulta incomprensible per al que és sotmés…

recomanable i la treuran aviat, així que ja podeu anar-la a veure

per fi a Barcelona, com a casa no s’hi està enlloc!!!

les onades van o venen? per això, com mai se sap quan et pots retrobar algú, millor dir ciao, que és reversible

jo mai posaria junts a en Pietro Antonio Locatelli i a en Giovanni Battista Pergolesi, potser en un LP sí, però no en un concert, tot i que són coetanis i és el que es correspon fer; elgoogle (m’agrada més així) revela, però, que no és massa habitual

avui al Liceu, en un d’aquells dies que omplen la temporada a base d’esdeveniments diversos, han programat un concert amb el “Concert a quatre en Mi bemol, Il pianto d’Arianna, op. 7, num. 6″ de Locatelli, i el famós “Stabat Mater” de Pergolesi, que ha eclipsat l’anterior, tan per quantitat com per qualitat, i en part per la inestimable ajuda de Barbara Frittoli (soprano) i Sara Mingardo (mezzosoprano) que han estat totes dues molt bé, tant individualment com fent un duet

relaxant, agradable i bonic, què més es pot demanar? o?

acabo de veure “Perfume: the story of a murderer“, d’en Tom Tykwer, basada en el llibre de Patrick Süskind, que va causar furor allà pels 80, quina época!!!

la pel·lícula està força bé, no es fa llarga tot i les quasi dues hores i mitja, com m’havien dit algunes persones, i això que l’he vista a primera fila perquè hem arribat tard al cine, quin desastre! he acabat amb el coll adolorit i els ulls cansats, mai més!

les capacitats del personatge principal, en Grenouille, em fan pensar en l’astrologia i l’homeopatia, per la capacitat de poder esbrinar un entre un ú seguit d’un munt de zeros, quina sort tenen alguns!

per altra banda, la llegenda dels 12+1 components, en tres grups de quatre, cap, cos i base, amb un tretzè que predomina i domina els altres, no la recordo del llibre, però ja fa molts anys que el vaig llegir i no m’estranya gens no recordar-ho

i l’escena final, amb l’orgia a la plaça del poble, m’ha fet pensar en els montatges de Spencer Tunick, tot de cossos despullats aprentant-se els uns contra els altres, quina impudicícia!

resumint, que la Barcelona actual té carrers que oloren pitjor que el Paris de 1744…