ahir vaig veure “La piel que habito“, dirigida per Pedro Almodóvar, qui adapta la novela de Thierry Jonquet en la qual està basada, “Mygale”

plena de referències a clàssics que no esmentaré per no fer de spoiler, la pel·lícula em va agradar molt per un ús de la imatge molt potent, molts primers plans, molt detall, molta plasticitat, així com uns actors excelents, tot i que el personatge d’Antonio Banderas em resulta una mica confús i ambigu (potser ho busca el director), mai queda clar de quin peu calça…

a la pel·lícula li falta quelcom per sortir del cine dient “quin peliculón!”, la part central és una mica lenta i el final queda una mica brusc, al meu parer, el conjunt és més que correcte però li falta, no sé, una mica de tensió i potser una mica més de gore, ja que s’hi presta

sigui com sigui, molt recomanable!!!

ahir vaig veure “Film socialisme“, un invent de Jean-Luc Godard, una pel·lícula??? en tres parts però composada d’infinitat d’escenes entretallades; vamos, que no supera a “Las maletas de Tulse Luper” de ben poc!

anem pel contingut… no li busco explicació ni significat (perquè no dormiria), eren pixels i mp3 més o menys sincronitzats…

primera part: la vida a bord d’un creuer, de luxe però una mica cutre (atapeït, zero gent guapa, …); immediatament em ve al cap el llibre del Foster Wallace “Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer”, on l’autor s’embarca en un creuer (de més luxe, crec) i ens narra la seva experiència que voreja el surrealisme; tornem a la pel·lícula??? imatges gravades amb videocàmera casolana, pixelades, mogudes, imatges del mar, diàlegs idiotes i pedants “…de quoi la lumière… …à cause de l’obscurité” ufff!!!, una espècie de trama de nazis i espies robant l’or de Moscú, … ufff, quin festival!!! mode “videoclip industrial”, no vaig ser prou àgil per a posar-me l’ipod amb els Throbbing Gristle o els Skinny Puppy i gaudir només de les imatges; una seqüència de ciutats visitades pel creuer amb els tòpics dels turistes i la realitat que no sempre coincideixen, surt Barcelona, amb una corrida de braus!!! quin humor!!!

segona part: una història amb personatges, uns propietaris d’un garatge misteriosos i unes reporteres de la televisió regional francesa que intenten entrevistar el lider del clan, el senyor Martin; absolutament infumable, durísima, com diria aquell

tercera part: tornem a recuperar les ciutats, però en aquest cas en un plis-plas, un parell de missatges textuals i apa, fundido en negro i no vàrem veure ni els crèdits!!!

la millor escena de la pel·lícula??? és impagable: el desembarcament dels passatgers que surten del creuer (de suposat luxe, repeteixo) i arriben a un terminal desolat, ciment gris per tot arreu, basura, … el pont entre el creuer i la ciutat és un malson que cal evitar…

i ara pel continent: cine Casablanca Kaplan (ole tus huevos!!!), sala 2, 7 persones (dues tipus lloro i una lepidòptera amb bossa de crispetes de plàstic cridaner), un reproductor/projector de Blu-Ray enorme que es va encallar un parell de cops i vàrem veure alguns blocs pixelats però s’integrava perfectament a la pel·lícula???, una pel·lícula??? rodada en video digital que pateix de aliasing en algunes escenes (les de més qualitat); tot plegat, una mica estrany, al meu parer

infumable, imbebible, intragable, però recomanable com a exercici de post-modernitat

ahir vaig anar a l’exposició “Rutes d’Aràbia. Tresors arqueològics del regne d’Aràbia Saudita” al CaixaForum, molt recomanable tot i que no deixen fer fotos!!! burrus!!!

i recorda, no és que sigui gràtis, és que ja ho has pagat a base de comisions!!!

ahir no sé com va acabar la cosa que vaig anar a sopar a un restaurant de luju-luju, concretament al Dos Cielos, on em vaig cascar un menú de degustació que sóc incapaç de reproduir però que us diré que era espectacular, i que vaig pagar espectacularment però content i amb la panxa plena…

el restaurant té poques taules, però ahir dimecres, nit de fútbol, totes ocupades, la majoria fent el menú de degustació

suposo que pels xefs deu ser una mica frustrant, ja que el menú és força creatiu i un bon aparador del domini dels materials i de les tècniques, però que no permet recrear-se en cap aspecte en concret

sigui com sigui, si puc repetir-hi ho faré!!!

…o cómo el 30 (XXX) atrae más que el 69 (LXIX)

ahir vaig veure “Aruitemo aruitemo” (aquí no traduïda per “Still walking”), una altra pel·lícula japonesa (quina sèrie) dirigida per Hirozaku Kore-eda

i un altre cop històries de família, que últimament donen molt de suc per a explicar lo mesquins que podem arribar a ser els humans; en aquest cas, per motiu de commemorar la mort del fill gran, els altres dos germans i les seves respectives famílies van a casa dels pares, ja grans, a passar el dia junts

la pe·lícula és un sol dia on els personatges són mostrats una mica com en un “documental”, què fan, les converses que tenen, com es relacionen, etc., i de tant en tant deixen veure les seves misèries, especialment els pares grans, que l’edat ha convertit en dos monstres plens de rancúnia que, de forma dolça i suaument, van repartint a tort i dret; la llàstima és que aquestes píndoles queden recobertes d’un sucre general que les fa semblar innocues, no hi ha confrontació, suposo perquè als japonesos els hi deu semblar impensable…

una mica llarga, decau el ritme de tant en tant, però la veritat és que tres o quatre frases tallants són com un cop de puny a l’estómac acompanyat d’un somriure als llavis, fa pensar “ara és quan l’escanya”, però no, la reserva de les emocions és total; el detall de convidar al noi al qual el germà gran va salvar de morir-se donant la seva vida és de lo més recargolat, no surt per enlloc cap katana però no cal, les paraules i els gestos són també dolorosos…

l’altre detall, que relaciona una cançó amb un fet podrit que enverina tot l’ambient, és impagable, mostra com preferim putejar a l’altre en lloc de perdonar-lo, com gaudim d’una venjança de baixa intensitat però prollongada en el temps

molt interessant, però amb una mica més de mala llet hagués estat molt millor…

qui pensa que brilla, però no il·lumina