procsilas' universe

vinc de veure “The boy in the striped pyjamas” (aquí “El niño con el pijama a rayas”, i en el paper que el cine proporciona diu “stripped” jejeje quina broma de més mal gust), dirigida per en Mark Herman a partir del seu propi guió basat en la novela homònima de John Boyne, una pel·lícula sobre la innocència i l’horror que representa per a un nen de 8 anys descobrir que la nova feina del seu pare és encarregar-se del camp de concentració (tot i que a la pel·lícula s’anomena eufemísticament camp de treball) que tenen darrera de la nova casa on s’han mudat

una pel·lícula senzilla, amb un repartiment desconegut però molt correcte (els dos nens i la mare són excelents), però que explica una història tremenda, com és l’amistat dels dos nens de 8 anys que se suposa que són enemics, però un d’ells no és suposat ni persona; la veritable història, però, és com va poder viure un poble sencer (l’alemany) enganyat i mirant cap a una altra banda, una situació que obligava a l’exili o al silenci

l’escena final és tremenda, molt ben resolta, és d’aquells moments de pur cine: una llum que s’apaga, una escletxa que apareix i a través d’ella un instant de terror

recomanable

…televisiva, vull dir, no hi ha res com morir-se per a que totes les cadenes recontrareprogramin (excepte el futbol, és clar) i donin pel·lícules d’un fins altes hores de la matinada

q.e.p.d.

el Partido Popular (ho escric així no sigui que m’acusin d’extremista separatista independentista) ha desempolsat el llaç blau que tants bits d’informació havia generat en un passat que no ens deixen oblidar

els sociallestos que també són molt llestos han dit que ells també es penjaran el llaç blau i que se’l faran seu, explicant tota la porqueria oculta sota la catifa (persa no, que també resultaria sospitós) de política penitènciaria en l’època del govern d’aquell que abans duia bigoti i ara du “melenes” (si és que al final tot queda al seu lloc)

el problema? doncs que si tenim un llaç i tots dos l’estiren un per cada banda, quedarà un nus impossible de desfer i tocarà tallar-lo, o posar-se molt d’acord molt d’acord i intentar desfer-lo poc a poc i amb bona lletra; ara, el llaç haurà quedat ben arrugat

escric això mentre escolto un altre cop “Danse Macabre” dels “The Faint“, un disc imprescindible per sobreviure en aquests temps!!!

res millor que un diumenge pel matí al sofà llegint els diaris per descansar el cos i refredar la ment, tot i que les notícies no acompanyen gens, la veritat; sort dels Tangerine Dream i el seu “Phaedra” que sona de fons i que és el millor relaxant possible, no és massa blues però la seva fredor i blavor permeten distreure’s del vermell imperant en els diaris: en les cares dels nostres polítics exaltats; en els cossos mutilats dels iraquians que anaven a demanar feina o a comprar o a l’escola, tant dóna; en els ulls de palestins i libanesos que decideixen que l’estat civil que desitgen és el de la guerra civil…

tant de bo pogués posar el meu NAD a tota pastilla (més enllà dels 194 dB, per passar a estat de shock) i obligar-los a callar i a escoltar una estona, aviam si quietets no s’odien tant els uns als altres, o bé si els explota el cap a tots i acabem ja d’una vegada amb el problema