procsilas' universe

estic escoltant “Pegasvs” de Pegasvs, un disc que m’ha sorprés molt agradablement, així que us el recomano des de ja mateix!!!

ahir al cinefórum (que torna a arrencar amb força força) vàrem veure “Spider“, de David Cronenberg, una pel·lícula excel·lent sobre la locura, que és presentada de forma que al principi és quelcom que li presumim al personatge i poc a poc ens hi ahem endinsant com a espectadors…

és una pel·lícula de línies, rectes i corbes, d’interseccions; genial l’ús del recurs “omnipresent” del personatge principal

obligatòria!

m’he llegit en un plis plas “Ventajas de viajar en tren”, d’Antonio Orejudo; és tan curt que si em feu dir de que va ja us he aixafat la guitarra, així que ja podeu córrer a comprar-lo i llegir-lo vosaltes mateixos…

només diré que sense tenir res a veure, he tingut flaixos de “Si una nit d’hivern un viatger” d’Italo Calvino, m’han donat ganes de rellegir-lo; una història dins d’una altra, uns personatges describint d’altres, la vida recargolant-se sobre si mateixa…

molt recomanable!!!

run to the light, Carol Anne!!!

ahir al Liceu vaig veure dues coses: una, “El llac dels cignes”, per la companyia Corella Ballet; què puc dir, el ballet clàssic no m’agrada gens, zero, puc intuir la perfecció tècnica i el gran esforç que realitzen els ballarins, però no m’emociona, no hi entro… si en lloc de Txaikovski la música fos nyigonyigo, no m’hi veuríen el pèl… el meu problema és que veig ballet i abans tenia una visualització i ara en tinc dues: “Top secret”, per a coneixedors, i ara “Black swan”, com diu un amic entés, fina, fina…

la crítica, com sempre, encara no la teniu aqui

la segona cosa que vaig veure, i escoltar, la protesta dels treballadors per l’ERO causat, segons ells, per la mala gestió dels directius; no entraré en valoracions perquè no tinc tota la informació (tot i que per defecte simaptitzo amb els treballadors), només em quedo amb un dels eslogan que em va agradar molt:

MARCO, EL ERO!

TE LO PONES TÚ PRIMERO!

hello DS106 world!!!

ahir vaig veure “Le grand macabre”, al Liceu, de György Ligeti, el qual coneixia per formar part de la banda sonora de 2001, d’en Kubrick

em quedaré amb 2001, lo d’ahir va ser espantós, de fet vaig marxar després del primer acte, penso sincerament que l’òpera i la innovació són com l’oli i l’aigua, i si a sobre hi ha la Fura dels Baus pel mig, apaga y vámonos…

i l’escenografia, què voleu que us digui, una figura geganta i unes projeccions, i ja està! no dóna per gaire, al meu parer

em pregunto, quins cantants es presten a participar en aquestes produccions? i el que realment em turmenta, COM ES PODEN AGUANTAR EL RIURE???

no vull dir res, només que si en mig de l’òpera haguèssin sonat uns quants mòbils, ningú s’haguès estranyat el menys mínim, tan de bo!!!

la crítica de veritat, aquí

ahir al cineforum vàrem veure “Double indemnity“, de Billy Wilder, co-guionista amb el gran Raymond Chandler

com ha canviat el cine des d’aleshores; una pel·lícula lineal (jugant amb un flashback des de l’inici on ja ho sabem tot, genial), on veiem com el mal no pot triomfar perquè hi ha un de bo més llest (que no més guapo, ni més fort); una estafa, un pla (quasi) perfecte, una traició, la redempció final…

i amb el toc d’humor necessari, visca el cine negre amb un somriure!!!

vaya semanita! ahir vaig veure “The tree of life“, la darrera pel·lícula d’en Terrence Malick, que no deixa indiferent: des de cines que et conviden a abandonar la sala en la primera mitja hora si no t’agrada fins a descobridors d’altres narratives visuals allunyades de la banalitat majoritària

dues hores i vint minuts que em van passar volant, diria; la mescla de pel·lícula convencional de ritme lent però constant, amb pocs diàlegs, però molt precisos, amb unes imatges fantàstiques sobre el que som i el que pensem és, més que narrativa visual, poesia, aconseguint compartir els sentiments del nen que dubta de la figura paterna com a establidora del bé i del mal, impagable!

molt bé en Brad Pitt, però els nens estan que se salen!!!

recomanable per a ments obertes, si esperes una peli “tradicional” millor estalviat els 7 euros…

ahir, a la 44a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, el de Sitges, vamos, vaig veure “A Torinói ló“, una pel·lícula radical dirigida per Bela Tarr (el seu testament cinematogràfic, segons ell mateix) presentada també una mica radicalment per Paco Poch, qui va venir a dir que si marxàvem de la sala no passava res, que a Berlin també ho havíen fet…

sota aquest preavís, uns quants traidors van decidir fugir i no aguantar fins un final fosc i dens com pocs; la resta, triomfalment, vàrem observar la degradació de l’entorn que envolta als dos protagonistes, pare i filla, excel·lents en la seva contenció (Almodóvar / Banderas encara necessiten molt per aconseguir-ho), final que arriba poc a poc però insistent i implacable; davant de la mort de Déu, l’home abandonat a la seva sort, finalment, veu com tot s’ensorra, s’asseca i s’enfosqueix; només espera l’immovilisme total, el negre profund, el silenci absolut

la pel·lícula és un bon exemple de rutines que queden interrompudes; rutines explicades magistralment des de diferents punts de vista, sabem el que passa dintre de pla i també fora, repeticions que immediatament em van fer pensar en la pel·lícula que havia vist el dia anterior (la noia parant taula, o vestint i desvestint al pare), gestos repetits milers de vegades que, de sobte, són alterats per una presència d’estranys però més habitualment per una absència de lo habitual; lluny de caure en la desesperació, pare i filla continuen fent, resignats a un futur no menys negre per conegut

sempre he pensat què voldria dir flotar en un buït negre per tota l’eternitat, sense cap referència sensitiva; ahir em va fer por pensar-hi de nou

absolutament recomanable, tot i els gairebé 150 minuts