procsilas' universe

una mica endarrerit, el passat cineforum va ser “Boy meets girl“, de Leos Carax, una pel·lícula preciosa de personatges lletjos fora de context

ja fa uns dies vaig anar al Liceu a veure “Ariane et Barbe-Bleue”, de Paul Dukas, amb un llibret basat en una obra del simbolista (mooooola) Maurice Maeterlinck…

per fi una història rodona, arriscada, valenta!!! res de soprano estima tenor però aquest prefereix la mezzo que odia la soprano però són germanastres del mateix pare, el baix que va abandonar el tenor de petit i no sap que és ell… de fet la síndrome d’Estocolm s’hauria d’haver dit la síndrome de’n Maeterlinck

com sempre, la crítica de veritat aquí

vinc de veure “Source code“, dirigida per Duncan Jones que tenia força crèdit des de Moon, de la qual ja vàrem parlar aquí

doncs bé, d’acord amb els temps de crisi actuals, el crèdit s’ha acabat; aquesta pel·lícula té un final tonto i cursi, espatlla una bona idea i, a més, no fa ni la meitat de gràcia que la gran, inimitable, irrepetible “El dia de la marmota”…

ai els viatges en el temps, com ens agraden i com ens compliquen la vida…

prescindible

fa un parell de dies vaig veure “Incendies“, dirigida per Denis Villeneuve, basada en l’obra de Wadji Mouawad, una història de gent que se separa i es torna a trobar violant totes les regles de la probabilitat i el sentit comú, però molt efectista

no parlaré de la història, sino de la pel·lícula; un bon ritme, dues hores que passen volant, amb algun excés visual on sembla que els actors estiguin posant per a un book (el notari amb l’estanteria, la mare davant del bus cremant-se, entre d’altres) i una obsessió al meu parer per deixar clars certs detalls (la marca, els matemàtics llunàtics…)

el detall simpàtic-empàtic, posar Radiohead només començar la pel·lícula i un parell de cops més com a gairebé única banda sonora; “Like spinning plates” ni més ni menys, tu roda qualsevol pla i aquesta joia ho converteix en una peça de col·leccionista…

la moraleja, millor queda bé amb tothom perquè no saps quan te’ls pots tornar a trobar, és el que tenen en comú la família i els fantasmes, apareixen, s’intercanvien i desapareixen “por doquier”…

tot i això, recomanable

homage to WKRP in Cincinnati, episode 11: guess the six songs in this audio file, the solution is in the photo (click on it to go to flickr)

easy, easy…

ahir vaig veure “Black swan“, dirigida per Darren Aronofsky, que s’està convertint en un dels meus directors favorits amb pel·lícules com aquesta, imperfecta però gairebé rodona i moooolt per sobre de la mitjana…

no parlaré de la pel·lícula, millor l’aneu a veure que realment val la pena; parlaré (bé, faré un parell de comentaris) de la dualitat que representa el tenir-ho tot i perdre-ho, una esquerda que s’amplia i es fa precipici per on l’ésser humà es precipita (evidentment) en una destrucció i, en aquest cas, en un fos a blanc final magnífic… l’obsessió per quelcom ens destrueix fins obtenir-ho i, poc després, perdre-ho, tot i que podem gaudir de l’instant ínfim al cim del procés, com una delta de Dirac que separa dues meitats antagòniques però que l’una sense l’altre no tenen sentit per si mateixes…

uff, m’he posat profund, però em va deixar trasbalsat, excepte un parell de tonteries i recursos facilons, la pel·lícula té unes imatges brutals, el director aconsegueix que siguem Nina i gaudim/patim el que ella gaudeix/pateix, brutal!!! la Portman com a Nina estupenda, la mare (Barbara Hershey) tremenda, quin personatge!!!

de visió obligatòria!!!

fa ja uns dies vaig anar a l’assaig de “el gordo de Minnesota“, un grup d’un company de la feina que només havia escoltat però tenia curiositat per anar a fer fotos; vaig fer unes tres-centes de les quals en la primera passada ja vaig borrar més de cent, ni l’espai, ni la llum, ni l’òptica ni, especialment, el fotògraf donaven per més!!!

eps, que també tenen un blog!!!

fa un parell de dies vaig veure “Hereafter” (aquí “Más allá de la vida”), dirigida per Clint Eastwood sobre una novela de Peter Morgan

el tema és interessant, tres persones que tenen contacte amb la mort d”una manera o altra i, mentre dues volen saber-ne més i entendre els perquès, la tercera fuig per tenir una vida “normal”; ens morim i després què? tot negre? tot en silenci? tot buit? tot res?

correcta, impecable, ben explicada, dues hores i deu minuts que passen volant…

…però previsible, facilona, tirant de recursos bàsics, massa explícita…

l’escena inicial, rotunda; l’escena final, uffffffff…

tot i així, recomanable dintre de la mediocritat de la cartellera actual, no hi ha bones pel·lícules??? no deien que les crisis incitaven la creativitat???

avui hem sabut que fa ja unes setmanes va morir Isabelle Caro, aquella “model” “famosa” per aquelles fotos on sortia anorèxica perduda (pesava 32 kilos) i nua, un esquelet vivent que “pretenia” concienciar a la gent de la realitat del negoci de la moda, on les corbes no estan ben vistes i es porten més aviat les arestes…

si mai em faig anorèxic, em doneu un cop de puny i un plat de pernil de gla amb una cervesa ben freda…

no, no ho firma pas en Julian Assange, ho fa Leonard Cohen però m’encanta que m’ho canti Enrique Morente que ha mort avui, deixant-nos orfes de petites joies per a puristes, entesos i profans…

jo, quan sento la paraula “fusión”, si no és freda em venen basques, però escolto això i em reconcilio amb el món…