procsilas' universe

ahir vaig veure “Black swan“, dirigida per Darren Aronofsky, que s’està convertint en un dels meus directors favorits amb pel·lícules com aquesta, imperfecta però gairebé rodona i moooolt per sobre de la mitjana…

no parlaré de la pel·lícula, millor l’aneu a veure que realment val la pena; parlaré (bé, faré un parell de comentaris) de la dualitat que representa el tenir-ho tot i perdre-ho, una esquerda que s’amplia i es fa precipici per on l’ésser humà es precipita (evidentment) en una destrucció i, en aquest cas, en un fos a blanc final magnífic… l’obsessió per quelcom ens destrueix fins obtenir-ho i, poc després, perdre-ho, tot i que podem gaudir de l’instant ínfim al cim del procés, com una delta de Dirac que separa dues meitats antagòniques però que l’una sense l’altre no tenen sentit per si mateixes…

uff, m’he posat profund, però em va deixar trasbalsat, excepte un parell de tonteries i recursos facilons, la pel·lícula té unes imatges brutals, el director aconsegueix que siguem Nina i gaudim/patim el que ella gaudeix/pateix, brutal!!! la Portman com a Nina estupenda, la mare (Barbara Hershey) tremenda, quin personatge!!!

de visió obligatòria!!!

fa ja uns dies vaig anar a l’assaig de “el gordo de Minnesota“, un grup d’un company de la feina que només havia escoltat però tenia curiositat per anar a fer fotos; vaig fer unes tres-centes de les quals en la primera passada ja vaig borrar més de cent, ni l’espai, ni la llum, ni l’òptica ni, especialment, el fotògraf donaven per més!!!

eps, que també tenen un blog!!!

fa un parell de dies vaig veure “Hereafter” (aquí “Más allá de la vida”), dirigida per Clint Eastwood sobre una novela de Peter Morgan

el tema és interessant, tres persones que tenen contacte amb la mort d”una manera o altra i, mentre dues volen saber-ne més i entendre els perquès, la tercera fuig per tenir una vida “normal”; ens morim i després què? tot negre? tot en silenci? tot buit? tot res?

correcta, impecable, ben explicada, dues hores i deu minuts que passen volant…

…però previsible, facilona, tirant de recursos bàsics, massa explícita…

l’escena inicial, rotunda; l’escena final, uffffffff…

tot i així, recomanable dintre de la mediocritat de la cartellera actual, no hi ha bones pel·lícules??? no deien que les crisis incitaven la creativitat???

avui hem sabut que fa ja unes setmanes va morir Isabelle Caro, aquella “model” “famosa” per aquelles fotos on sortia anorèxica perduda (pesava 32 kilos) i nua, un esquelet vivent que “pretenia” concienciar a la gent de la realitat del negoci de la moda, on les corbes no estan ben vistes i es porten més aviat les arestes…

si mai em faig anorèxic, em doneu un cop de puny i un plat de pernil de gla amb una cervesa ben freda…

no, no ho firma pas en Julian Assange, ho fa Leonard Cohen però m’encanta que m’ho canti Enrique Morente que ha mort avui, deixant-nos orfes de petites joies per a puristes, entesos i profans…

jo, quan sento la paraula “fusión”, si no és freda em venen basques, però escolto això i em reconcilio amb el món…

la línia recta no sempre és la més còmoda…

nada como un par de palabrejas para atraer a los incautos…

avui, aprofitant que estic passant una època lectora, he passat per l’Abacus i han caigut quatre cosetes, les tres primeres les tenia ja clitxades i la quarta ha estat recomanació del noi de la botiga, això és un venedor!!!

Arthur Nersesian: Staten Island
Bret Easton Ellis: Suites imperiales
Kingsley Amis: Lucky Jim
Miqui Otero: Hilo musical

començaré per aquest darrer i ja us aniré explicant què tal…

ahir vaig veure “The social network“, dirigida per en David Fincher que, al meu parer, porta un carreron una mica irregular, combinant fast food amb menjar de qualitat com el que ara ens ocupa

bé, tots coneixem més o menys la història de Facebook i del “seu creador”, Mark Zuckerberg, el típic nerd que interpreta PHP amb una mirada perduda en l’infinit (l’actor, Jesse Eisenberg, excel·lent); la veritat és que la pel·lícula ens l’explica de forma excepcional, dues hores que passen volant amb un ritme trepidant, sense cap excés ni estona perduda, chapeau… de fet el final (vull dir quan s’acaba, no com s’acaba) em va sobtar per inesperat, m’hagués agradat una mica més de metratge

una curiositat és que els bessons Winklevoss estan interpretats pel mateix actor, ves quina cosa! de fet hi ha un moment de la pel·lícula que un dels dos ve a dir que l’un és una còpia de l’altre, jeje, en digital, clar…

molt recomanable!!!