procsilas' universe

la línia recta no sempre és la més còmoda…

nada como un par de palabrejas para atraer a los incautos…

avui, aprofitant que estic passant una època lectora, he passat per l’Abacus i han caigut quatre cosetes, les tres primeres les tenia ja clitxades i la quarta ha estat recomanació del noi de la botiga, això és un venedor!!!

Arthur Nersesian: Staten Island
Bret Easton Ellis: Suites imperiales
Kingsley Amis: Lucky Jim
Miqui Otero: Hilo musical

començaré per aquest darrer i ja us aniré explicant què tal…

ahir vaig veure “The social network“, dirigida per en David Fincher que, al meu parer, porta un carreron una mica irregular, combinant fast food amb menjar de qualitat com el que ara ens ocupa

bé, tots coneixem més o menys la història de Facebook i del “seu creador”, Mark Zuckerberg, el típic nerd que interpreta PHP amb una mirada perduda en l’infinit (l’actor, Jesse Eisenberg, excel·lent); la veritat és que la pel·lícula ens l’explica de forma excepcional, dues hores que passen volant amb un ritme trepidant, sense cap excés ni estona perduda, chapeau… de fet el final (vull dir quan s’acaba, no com s’acaba) em va sobtar per inesperat, m’hagués agradat una mica més de metratge

una curiositat és que els bessons Winklevoss estan interpretats pel mateix actor, ves quina cosa! de fet hi ha un moment de la pel·lícula que un dels dos ve a dir que l’un és una còpia de l’altre, jeje, en digital, clar…

molt recomanable!!!

en un plis-plas, per curt i per rotundament bo, m’he llegit “Submáquina”, escrit per Esther García Llovet, quin descobriment!!!

feia temps que no m’enganxava a un disc així…

si teniu Spotify feu click aquí

nota mental, ja no espero que ningú valori això una setmana tard: vaig veure “War requiem” al Liceu, d’en Benjamin (Scotch) Britten, sorprenent a estones (el cor, l’orquestra), avorridota d’altres (el bariton i el tenor); he de dir que l’he comprat en CD i m’han cascat 21€, perquè després diguin que ningú compra discos!!!

la crítica de veritat aquí, com sempre

ja fa uns dies (aquest blog està moribund) vaig veure “La dama de piques”, al Liceu, música de Tchaikovsky, molt bona en alguns passatges, amb llibret del seu germà, de renom molt més Modest Ilyich…

el que té el joc, et despistes i te la claven!!!

com sempre, la crítica de veritat la teniu aquí