procsilas' universe

vinc de veure “District 9“, dirigida per en Neill Blomkamp (també és coguionista) però sobre tot produïda per en Peter Jackson, que és qui l’ha fet possible…

de fet m’imagino a en Peter dient “hay que poner algo de gore, ah, sí, un par de explosiones y unos cuantos rayos tipo cazafantasmas” i en Neill dient “claro, es una idea cojonuda!”; i potser és cert, els ha quedat una pel·lícula divertida, amb ritme, amb tres o quatre detalls intel·ligents, atrevint-se a criticar l’absurditat dels camps de refugiats, creats per al benestar dels refugiats, evidentment, però encara més pel benestar dels que els “acullen”; en Wikus Van De Merwe i la MNU representen la combinació perfecte de poder i incompetència del sector privat, mentre que l’exèrcit, bé, com sempre…

l’estètica, meitat videojoc, meitat documental, no és del tot rodona, especialment les suposades declaracions davant de la càmara d’algun dels implicats que són una mica forçades, al meu parer; el final queda una mica obert, no sé si per una futura continuació (la qual m’agradaria molt) o senzillament per la seva impossibilitat, sent una fugida endavant sense sentit

molt recomanable!

UPDATE

2658 vots (41% approximadament, el cens real es desconeix), 2568 diuen que SI (96.6%, glups!!!), 61 diuen que NO i 29 voten en blanc

m’afegeixo al que es discuteix aquí

vaig dir que no compraria més CDs però crec que m’ho estic rumiant, no puc parar d’escoltar l’últim dels The Faint, “Fasciinatiion”…

Who put this hook inside my mouth…you
your getting so obssesed its all we talk about
were passive hounds on the couch

Predator skills, chemical wars, plastic islands at sea
Watch what the humans ruin with machines

There is no ghost in this machine
I make my own mistakes

I know I’m right and argue on
You get depressed and fall apart
I make my point
But you don’t get it

You know how hate takes shape
Don’t hide those guilty eyes
You gave us guns for toys
Imposed beliefs, then pride

ahir vaig veure “3:10 to Yuma” (aquí “El tren de las 3:10″), dirigida per en James Mangold, que resulta que va dirigir “Heavy”, una pel·lícula estupenda de veritat, així que tenia força crèdit; de fet el crèdit li dura força estona, fins al final, on tot el conjunt esdevé inversemblant, i no, no apareixen UFOs…

la pel·lícula presenta un dolent molt dolent Ben Wade (un Russell Crowe molt correcte) que és atrapat i ha de ser portat a la presó en un tren que surt d’un poblet que està a uns dies de camí; un camperol coix mort de gana, literalment (un loser, vaja, interpretat per un Christian Bale perfecte), s’apunta al carro per portar-lo i treure’s uns calerons que salvaran la seva família i la seva autoestima, no menys important, així com el reconeixement del seu fill gran; no és un argument massa original i de fet la pel·lícula és un remake, però el director presenta al dolent com una persona seductora, atractiva, amb un estil de vida despreciable però amb un punt d’heroicitat (que li diguin als pobres apatxes), el que fa que no sigui només un western sinó que pretén pretenciosament entrar en el terreny psicològic; el ritme no decau en cap moment i està molt ben feta, això si, estereotipada com tots els westerns però què li farem, és el gènere…

el final, que no explicaré, és fatal, un punt de cursi, un punt de soberbi, un punt de surrealista, total, tres punts, suspens

de totes formes, recomanable

estic escoltant “A heart whose love is innocent”, dels Tristesse de la Lune, un grup darkwave alemany format per dues noies, com a projecte paral·lel dels Blutengel, dels quals ja n’he parlat anteriorment

el disc no enganya, melodies rítmiques, sons gòtics, lletres en alemany i en anglès, una veu i uns cors cuidats, etc., amb poques sorpreses, i gairebé cap canço per omplir minuts, el que sempre és d’agrair

em quedo amb “Eiskalte Liebe”, no sé si mai serà un grijit per a omplir pistes però em soprendria molt agradablement escoltar-la en alguna disco vuitantera alguna vegada

a la llista de la compra!!!