procsilas

why people keep asking me to sign license agreements for using my pictures which already have a CC-BY license?

PLEASE SOMEBODY EXPLAIN THEM WHAT CC MEANS!!!

hay cosas que de tan bonitas que son, deseamos con fuerza que sean ciertas…

pero no, la realidad distorsionada por nuestro deseo nos esconde una verdad incontestable…

ELENA JAMES NO EXISTE!!! ES UNA ESTAFA!!! NO HAY DINERO PARA OBRAS!!! ES SOLAMENTE SPAM!!! ES UN MENSAJE PARA INCAUTOS QUE CORRE POR LA RED!!! NO ME PREGUNTEIS NADA MAS SOBRE ELLA, POR FAVOR!!!

ufff que a gusto me he quedado…

ahir vaig veure “Il y a longtemps que je t’aime“, dirigida i escrita per en Philippe Claudel, la seva òpera prima pel que fa a direcció

una germana surt (Kristin Scott Thomas, EXCEL·LENT en majúscules en un paper per treballar-se un mateix a fons) de la presó per un crim inconfesable (de fet ja no diré res més al respecte) i es retroba amb l’altra germana (Elsa Zylberstein també molt bé) després de 15 anys, que gairebé ni la (vol) recorda(r); la primera s’instal·la a casa de la segona, amb tota la família (el pare, les nenes, l’avi) i mira de començar una nova vida en una societat que mira als presos aterrorida i preferiria no haver-los de veure mai més; a partir d’aquí, una mica a base de tòpics i situacions previsibles, es desenvolupa el procés d’obertura de la germana absent en els tres àmbits, el personal, el familiar i el món exterior; el director obre i tanca petites històries que en alguns casos són com petits exercicis cinematogràfics teixits al voltant de l’eix central de la pel·lícula, de vegades sembla una col·lecció de problemes resolts com a exemples per a estudiants de cinema: com introduir una història secundària i com resoldre-la en tres escenes; m’hagués agradat veure aquesta pel·lícula en versió “raw”, sense tots aquests guarniments, només les dues germanes en un pla fixe durant 90 minuts reconstruint la història…

i també hi ha cine dintre del cine, el director es permet el luxe de criticar el cine estranger i fins i tot els festivals en boca d’un dels seus personatges, un toc una mica gratuït al meu parer

sigui com sigui, molt recomanable

el que va ser el nen prodigi dels Jackson Five, i que en algunes coses encara continua volent ser un nen, en Michael Jackson, fa avui 50 anys!!!

per molts anys!!!

ahir vaig veure “Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal“, d’en Steven Spielberg, ho confeso, mentre tota Espanya (i Europa i el món) veien la final de l’Eurocopa; bé, em vaig perdre els 30 primers minuts, no n’hi ha per tant, vaig poder veure i viure el gol de Torres mentre anava pel carrer i va ser emocionant…

però bé, tornem a la pel·lícula; entretinguda, ben feta, amb un Harrisson Ford una mica iaio però que també fa broma del fet, en fi, res a desmerèixer de les altres tres que ja tenen 20 anys!!! el barret encara s’aguanta i és protagonista, però el fuet ja no s’aixeca com abans, coses de l’edat, suposo…

el problema és voler introduir elements una mica fora d’órbita (mai millor dit) i pretendre que no grinyolin, especialment un final que no per espectacular ens fa pas oblidar altres finals similars; aquest crossover entre Indiana Jones i Expediente X corre el perill de convertir a en Henry Jones Jr. en un superheroi qualsevol més…

nous usos per a trastos vells, i potser no tan vells; el problema el donen els trastos vius, que no volen morir-se ni deixen que els reciclin; em venen al cap les imatges de l’anterior papa de Roma, agonitzant a la finestra del Vaticà intentant dir una oració; el mil cops maleit Pinochet, que finalment va morir quan hauria d’haver sofert la suma de totes les vides que ell va fer patir; l’actual Fidel Castro que s’arrastra amb un xandall de mercadillo i ens anuncia la seva tornada per a finals d’Abril; per no parlar dels Rolling Stones, jejeje, i etcètera…

és la perdició dels dictadors, els seus cossos presoners seguint els dictats de la seva ment; ens cal una mica d’Organització per al Reciclatge de Dictadors, Revolucionaris i altres Espècimens

dícese de aquella persona que se confunde con un personaje y acaba dando risa; ejemplos conocidos son Pasqual Maragall, Ángel Acebes a.k.a. H3BO3 y, como no, la grande e inimitable Lina Morgan, que aprendan!!!

PD: la de la foto es Gracita Morales

bueno, bueno, bueno, acabo de veure un “peliculón”, més encara sabent que és l’òpera prima d’un director novell anomenat Florian Henckel von Donnersmarck; la joia en qüestió es diu “Das leben der anderen” (la vida de los otros, en castellà) i tracta sobre un policia de l’omnipresent, omnipotent i omniscient Stasi a l’extinta RDA que vigila uns artistes subversius però que descobreix unes quantes veritats que el trastoquen profundament

la Stasi pretenia saber-ho tot de tothom, en tot moment; una espècie d’ontologia de la realitat gairebé a escala 1:1, mig pais vigilant l’altre meitat, recollint informació i usant-la per a recollir-ne més; si la Stasi existís avui dia (qui ha dit que no? els xinesos?) amb la tecnologia disponible la pressió seria simplement insostenible: com es pot viure sabent que ets en Truman al show d’en Truman? ni t’atreveixes a posar-te el dit al nas!!!

la pel·lícula està molt ben feta, amb una estètica molt cuidada, una llum perfectament estudiada, i uns actors molt competents; el capità Gerd Wiesler (Ulrich Mühe) fa un paper absolutament galàctic (tot i que aquest és un adjectiu realment devaluat), amb quatre gestos ens explica com tot un ésser responsable pot canviar a partir de descobrir la realitat que l’envolta

no explicaré els detalls ja que prefereixo que l’aneu a veure, és del tot imprescindible, gosaria a dir al respecte; la història incideix en la privacitat privadesa de la vida de les persones, en l’antagonisme entre societat i individu, i la facilitat per convertir l’atzar en necessitat i a l’inrevés quan s’és el motor d’inferència de l’ontologia; així que, quan feu cerques a Google, useu la vostra VISA, parleu pel mòbil o treieu diners d’un caixer, saludeu a la càmera!!!

per acabar, una queixa: no és la primera vegada que als Icària Yelmo Cineplex veiem una pel·lícula lleugerament desenfocada!!! com s’ho poden permetre!!! quina incompetència, desídia o mala fe s’ha de demostrar per alterar d’aquesta manera el producte original!!! quina poca vergonya!!!