ahir vaig veure “Le grand macabre”, al Liceu, de György Ligeti, el qual coneixia per formar part de la banda sonora de 2001, d’en Kubrick

em quedaré amb 2001, lo d’ahir va ser espantós, de fet vaig marxar després del primer acte, penso sincerament que l’òpera i la innovació són com l’oli i l’aigua, i si a sobre hi ha la Fura dels Baus pel mig, apaga y vámonos…

i l’escenografia, què voleu que us digui, una figura geganta i unes projeccions, i ja està! no dóna per gaire, al meu parer

em pregunto, quins cantants es presten a participar en aquestes produccions? i el que realment em turmenta, COM ES PODEN AGUANTAR EL RIURE???

no vull dir res, només que si en mig de l’òpera haguèssin sonat uns quants mòbils, ningú s’haguès estranyat el menys mínim, tan de bo!!!

la crítica de veritat, aquí

ahir vaig veure “Pina“, un pal·lícula/documental/flipada rodada en 3D per en Wim Wenders, un homenatge a Pina Bausch fet pels seus ballarins, els quals ella llegeix i els fa crèixer…

visualment molt poderosa, la dança contemporània mai ha estat un dels meus interessos però ara tinc la necessitat de ballar!!! tot i que com a pel·lícula no hi ha un argument real, la combinació d’imatges d’actuacions de la companyia amb entrevistes amb personatges muts és realment impactant

no cal ser guapo per ser ballarí, cal tenir presència i saber desenvolupar-la, més enllà del que llegia Pina; els diferents ballarins que hi participen ho fant creant un concepte com a homenatge: lleugeresa, alegria, … especialment brutal l’escena quan una ballarina s’arrastra pel terra i l’altra li va llençant paletades de sorra que la van cobrint poc a poc…

i el 3D que em feia dubtar una mica realment li dóna el cop d’efecte final, en algunes escenes un pensa que els ballarins el rodejaran

la meva sort és haver vist ja fa uns anys el Café Müller i adonar-me’n ara de lo impactant que era…

molt recomanable!!!

why people keep asking me to sign license agreements for using my pictures which already have a CC-BY license?

PLEASE SOMEBODY EXPLAIN THEM WHAT CC MEANS!!!

hay cosas que de tan bonitas que son, deseamos con fuerza que sean ciertas…

pero no, la realidad distorsionada por nuestro deseo nos esconde una verdad incontestable…

ELENA JAMES NO EXISTE!!! ES UNA ESTAFA!!! NO HAY DINERO PARA OBRAS!!! ES SOLAMENTE SPAM!!! ES UN MENSAJE PARA INCAUTOS QUE CORRE POR LA RED!!! NO ME PREGUNTEIS NADA MAS SOBRE ELLA, POR FAVOR!!!

ufff que a gusto me he quedado…

ahir vaig veure “Il y a longtemps que je t’aime“, dirigida i escrita per en Philippe Claudel, la seva òpera prima pel que fa a direcció

una germana surt (Kristin Scott Thomas, EXCEL·LENT en majúscules en un paper per treballar-se un mateix a fons) de la presó per un crim inconfesable (de fet ja no diré res més al respecte) i es retroba amb l’altra germana (Elsa Zylberstein també molt bé) després de 15 anys, que gairebé ni la (vol) recorda(r); la primera s’instal·la a casa de la segona, amb tota la família (el pare, les nenes, l’avi) i mira de començar una nova vida en una societat que mira als presos aterrorida i preferiria no haver-los de veure mai més; a partir d’aquí, una mica a base de tòpics i situacions previsibles, es desenvolupa el procés d’obertura de la germana absent en els tres àmbits, el personal, el familiar i el món exterior; el director obre i tanca petites històries que en alguns casos són com petits exercicis cinematogràfics teixits al voltant de l’eix central de la pel·lícula, de vegades sembla una col·lecció de problemes resolts com a exemples per a estudiants de cinema: com introduir una història secundària i com resoldre-la en tres escenes; m’hagués agradat veure aquesta pel·lícula en versió “raw”, sense tots aquests guarniments, només les dues germanes en un pla fixe durant 90 minuts reconstruint la història…

i també hi ha cine dintre del cine, el director es permet el luxe de criticar el cine estranger i fins i tot els festivals en boca d’un dels seus personatges, un toc una mica gratuït al meu parer

sigui com sigui, molt recomanable

el que va ser el nen prodigi dels Jackson Five, i que en algunes coses encara continua volent ser un nen, en Michael Jackson, fa avui 50 anys!!!

per molts anys!!!

ahir vaig veure “Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal“, d’en Steven Spielberg, ho confeso, mentre tota Espanya (i Europa i el món) veien la final de l’Eurocopa; bé, em vaig perdre els 30 primers minuts, no n’hi ha per tant, vaig poder veure i viure el gol de Torres mentre anava pel carrer i va ser emocionant…

però bé, tornem a la pel·lícula; entretinguda, ben feta, amb un Harrisson Ford una mica iaio però que també fa broma del fet, en fi, res a desmerèixer de les altres tres que ja tenen 20 anys!!! el barret encara s’aguanta i és protagonista, però el fuet ja no s’aixeca com abans, coses de l’edat, suposo…

el problema és voler introduir elements una mica fora d’órbita (mai millor dit) i pretendre que no grinyolin, especialment un final que no per espectacular ens fa pas oblidar altres finals similars; aquest crossover entre Indiana Jones i Expediente X corre el perill de convertir a en Henry Jones Jr. en un superheroi qualsevol més…

nous usos per a trastos vells, i potser no tan vells; el problema el donen els trastos vius, que no volen morir-se ni deixen que els reciclin; em venen al cap les imatges de l’anterior papa de Roma, agonitzant a la finestra del Vaticà intentant dir una oració; el mil cops maleit Pinochet, que finalment va morir quan hauria d’haver sofert la suma de totes les vides que ell va fer patir; l’actual Fidel Castro que s’arrastra amb un xandall de mercadillo i ens anuncia la seva tornada per a finals d’Abril; per no parlar dels Rolling Stones, jejeje, i etcètera…

és la perdició dels dictadors, els seus cossos presoners seguint els dictats de la seva ment; ens cal una mica d’Organització per al Reciclatge de Dictadors, Revolucionaris i altres Espècimens