dícese de aquella persona que se confunde con un personaje y acaba dando risa; ejemplos conocidos son Pasqual Maragall, Ángel Acebes a.k.a. H3BO3 y, como no, la grande e inimitable Lina Morgan, que aprendan!!!
PD: la de la foto es Gracita Morales
bueno, bueno, bueno, acabo de veure un “peliculón”, més encara sabent que és l’òpera prima d’un director novell anomenat Florian Henckel von Donnersmarck; la joia en qüestió es diu “Das leben der anderen” (la vida de los otros, en castellà) i tracta sobre un policia de l’omnipresent, omnipotent i omniscient Stasi a l’extinta RDA que vigila uns artistes subversius però que descobreix unes quantes veritats que el trastoquen profundament
la Stasi pretenia saber-ho tot de tothom, en tot moment; una espècie d’ontologia de la realitat gairebé a escala 1:1, mig pais vigilant l’altre meitat, recollint informació i usant-la per a recollir-ne més; si la Stasi existís avui dia (qui ha dit que no? els xinesos?) amb la tecnologia disponible la pressió seria simplement insostenible: com es pot viure sabent que ets en Truman al show d’en Truman? ni t’atreveixes a posar-te el dit al nas!!!
la pel·lícula està molt ben feta, amb una estètica molt cuidada, una llum perfectament estudiada, i uns actors molt competents; el capità Gerd Wiesler (Ulrich Mühe) fa un paper absolutament galàctic (tot i que aquest és un adjectiu realment devaluat), amb quatre gestos ens explica com tot un ésser responsable pot canviar a partir de descobrir la realitat que l’envolta
no explicaré els detalls ja que prefereixo que l’aneu a veure, és del tot imprescindible, gosaria a dir al respecte; la història incideix en la privacitat privadesa de la vida de les persones, en l’antagonisme entre societat i individu, i la facilitat per convertir l’atzar en necessitat i a l’inrevés quan s’és el motor d’inferència de l’ontologia; així que, quan feu cerques a Google, useu la vostra VISA, parleu pel mòbil o treieu diners d’un caixer, saludeu a la càmera!!!
per acabar, una queixa: no és la primera vegada que als Icària Yelmo Cineplex veiem una pel·lícula lleugerament desenfocada!!! com s’ho poden permetre!!! quina incompetència, desídia o mala fe s’ha de demostrar per alterar d’aquesta manera el producte original!!! quina poca vergonya!!!
ja ho va dir en David Lynch, que en sap molt d’aquestes coses, especialment de la segona: “tenderness can be just as abstract as insanity“
ho he llegit mentre escoltava la banda sonora de “the straight story“, i m’ha semblat una justificació innecessària, però molt adequada
acabo de veure al Gran Teatre del Liceu un ballet de la companyia de l’Opéra National de Bordeaux, amb tres peces, “Parade”, “El sombrero de tres picos” i “Icare”, amb teló, escenografia i vestuari dissenyats per Pablo Picasso, que torna a demostrar que a més de ser un geni, era molt llest
Només comentaré la primera peça, que és la que m’ha agradat més per la musica d’Erik Satie, la presència absurda d’un cavall que m’ha recordat a l’encara més absurda vaca de Top Secret, i pels caminars dels mánagers d’estètica cubista, dignes tots dos de ser membres del Ministry of Silly Walks
no importa on ens posin o ens posem la ratlla, sempre tenim ganes de creuar-la per veure que hi ha més enllà