procsilas' universe

UPDATE

2658 vots (41% approximadament, el cens real es desconeix), 2568 diuen que SI (96.6%, glups!!!), 61 diuen que NO i 29 voten en blanc

de sobte, tot sembla complicar-se

And I’m feeling tired
And I’m looking slow
And I feel so cheated
But there’s nowhere left to go

Not prepared
Mesh
The point at which it falls apart, 2000

ahir vaig veure “The reader“, dirigida per Stephen Daldry, autor també de les estimables “Las horas” i “Billy Elliot”, i protagonitzada per l’oscaritzada Kate Winslet i en Ralph Fiennes, amb un paperet secondari però molt ben triat per a en Bruno Ganz que s’està encasillant una miqueta en fer pel·lícules de nazis jejeje

la pel·lícula té com tres parts ben diferenciades, amb interseccions d’una a l’altre mitjançant flashbacks, de vegades una mica massa evidents i, al meu parer, innecessaris; la primera part, quan el nen coneix a la dona, no em va agradar gens, dura poc més de mitja hora i se’m va fer eterna; la segona, al judici, és la millor, pel tema en sí mateix i per com està portada; de la tercera part no diré gaire per no xafar la guitarra a qui vulgui veure-la, però em va semblar irregular

una idea de la part central de la pel·lícula és la que pretén sacsejar a l’espectador, però no ho aconsegueix perquè només es tracta de forma superficial; com va ser possible que sis millions de persones fossin exterminades i la població en general no fes res per a evitar-ho? o com a mínim per a dir “not in my backyard!”

el que no em va agradar gens és el tema de les caracteritzacions, la Kate ha de sortir de iaia i fa una mica de riure; però lo pitjor és el paper masculí adolescent / adult, no és gens creible, poc nen a estones i poc adult a d’altres; el nen és en David Kross, que la veritat és que no em va agradar gens, en Ralph se’l menja en la primera escena on apareix (no tots dos junts, és clar)

i per cert, en el present (passat perquè representa el 1998) en Ralph té un ultraportatil super avançat a l’època!!! això o jo ja en un dels múltiples moviments de temps ja m’havia perdut del tot…

ara a la cartellera hi ha molta competència, així que si no sou fans de la Kate, diria que és prescindible en front d’altres ofertes… feu el que en penseu…

avui, mentre esperava l’autobús, he vist un senyor que ha començat a creuar la Granvia, que deu tenir 6 o 8 carrils, no ho sé, i quan estava a un sol carril de completar la seva tasca, el semàfor s’ha posat a fer pampallugues i ell, evidentment, ha apretat el pas, però ha girat cua!!! ha tornat a la vorera d’on havia sortit!!! al següent cicle del semàfor ha creuat sencer, tota una lliçó de coherència…

vaig a comprar amb l’ipod en marxa, jo sóc als 80 i la resta de la gent al S. XXI, em penso, la caixera em parla però jo només escolto a l’Alison Moyet dient-me

patriot emotion, is the cause of the commotion
after all there’s really no-one here to blame
soldiers taking orders, ‘cos we must defend the borders
of our nation (and the other side’s the same)

i clar, se’m posa la “gallina de piel”, com deia aquell…

ahir vaig veure “Vicky Cristina Barcelona” d’en Woody Allen, amb un repartiment estelar, la bleda de la Johansson, la ximpleta de la Pe que es menja l’anterior sense patates (o potser amb patata), un Bardem oscaritzat i una desconeguda (per mi) Rebecca Hall més que correcta; un bonic exercici cinematogràfic on impera la llei del mínim esforç combinada amb les dites “dormirse en los laureles” i “si funciona no lo toques”, al que últimament ens té acostumats el director

un exercici cinematogràfic amb Barcelona (i una mica Oviedo i de rasquis Sevilla) de fons, tot i que distorsionada (el taxista que les porta de l’aeroport és un pirulero, donat la volta que les fa fer) i irreconeixible pels que la vivim cada dia; suposo que els calers que va pagar l’ajuntament ajuden a donar aquest toc d’anunci “americans, Barcelona is waiting”

també cal dir que després d’haver estat sentint a parlar de la pel·lícula tan de temps, per la tele, els mitjans, els amics, etc., és difícil entrar en la sala sense idees preconcebudes; hauria de ser possible eliminar tots els comentaris previs per evitar prejudicis que l’únic que aconsegueixen és que al sortir la frase més repetida sigui “no n’hi havia per tant”, ni de bona ni de dolenta, enfonsant la pel·lícula en una mediocritat molt perillosa; he de dir que em va sorprendre positivament, perquè les quatre cosetes que fa el Sr. Woody Allen sap fer-les molt bé, hi ha escenes on un parell de miradetes permeten veure que allò acabarà malament (al llit o entre matolls, vull dir); en canvi, la veu en off que ens taladra constantment i ens explica ràpidament tot allò que el director no ha volgut/sabut/pogut (tria el teu verb preferit) filmar es fa una mica pesadeta i excessiva, al meu parer

no és en Woody Allen en la seva millor forma, però qui li entra a discutir res a aquest senyor; de totes formes, recomanable tot i que la cartellera comença a posar-se interessant…

escolto l’última compra compulsiva al FNAC pel preu, 7.95€, es tracta del “Hail to the thief” (feia molt de temps que era a la llista de pendents); es tracta de l’últim (encara!!!) disc dels Radiohead, que ve després de tres discos boníssims, “OK Computer”, “Kid A” i “Amnesiac”, aquest últim amb una de les millors cançons d’aquesta década, “Like spinning plates”; una aposta difícil per a un grup que després d’un superhit com “Creep” va optar per un estil molt personal

de moment el disc es deixa escoltar, que ja és molt avui dia, tot i que no és el mateix feeling que amb els altres tres, encara l’hauré d’escoltar un parell de cops més per poder avaluar-lo de forma justa; la primera impresió, però, és de que la fórmula Radiohead comença a esgotar-se…

Barcelona, la millor botiga del món

barcelona: botiga

barcelonins: botiguers

turistes: clients

i no continuo perquè m’enfado!!!

acabo de veure “Perfume: the story of a murderer“, d’en Tom Tykwer, basada en el llibre de Patrick Süskind, que va causar furor allà pels 80, quina época!!!

la pel·lícula està força bé, no es fa llarga tot i les quasi dues hores i mitja, com m’havien dit algunes persones, i això que l’he vista a primera fila perquè hem arribat tard al cine, quin desastre! he acabat amb el coll adolorit i els ulls cansats, mai més!

les capacitats del personatge principal, en Grenouille, em fan pensar en l’astrologia i l’homeopatia, per la capacitat de poder esbrinar un entre un ú seguit d’un munt de zeros, quina sort tenen alguns!

per altra banda, la llegenda dels 12+1 components, en tres grups de quatre, cap, cos i base, amb un tretzè que predomina i domina els altres, no la recordo del llibre, però ja fa molts anys que el vaig llegir i no m’estranya gens no recordar-ho

i l’escena final, amb l’orgia a la plaça del poble, m’ha fet pensar en els montatges de Spencer Tunick, tot de cossos despullats aprentant-se els uns contra els altres, quina impudicícia!

resumint, que la Barcelona actual té carrers que oloren pitjor que el Paris de 1744…

i jo sense enterar-me’n!!!