fa uns dies ja vaig veure “Take shelter“, dirigida per Jeff Nichols i protagonitzada per un inmens Michael Shannon que ja feia un petit paper estupendo a “Revolutionary Road”
la desintegració de la nostra integritat mental, sent conscient de tot el procés, ha de ser el pitjor que li pot passar a un, ser conscient de la degradació i lluitar però no poder sortir-se’n és terrorífic
què puc dir? molt recomanable!
perdoneu-me el joc de parauletes però ahir vaig anar a veure “Αλπεις” (“Alps”), dirigida per en Giorgos Lanthimos, creador de la brutal “Canino”; tot el que tenia aquella de creible i transgresora ho té aquesta d’artificiosa i inversemblant, ja ho he dit…
potser és que esperàvem molt del director, però ja ben aviat costa fer-se una idea de tot plegat; anem entenent el perquè dels protagonistes però em resulta increible que a algú li proposin el que li proposen i ho accepti, per molt que als assiàtics els encanti jugar a ser el que no són, segons el director; l’escena final, on el director ens fa veure que ha estat jugant amb nosaltres tota l’estona em va resultar una mica irritant, com dient “ho heu pillat?” doncs no!!! uff, va dir ell!!!
recomanable? pse…
i els edificis també
ahir al cinefórum (que torna a arrencar amb força força) vàrem veure “Spider“, de David Cronenberg, una pel·lícula excel·lent sobre la locura, que és presentada de forma que al principi és quelcom que li presumim al personatge i poc a poc ens hi ahem endinsant com a espectadors…
és una pel·lícula de línies, rectes i corbes, d’interseccions; genial l’ús del recurs “omnipresent” del personatge principal
obligatòria!
ahir vaig veure em van portar a veure “Pegados“, un musical al Club Capitol sobre una parella de joves que en el fragor de la batalla va y se encalla!!!
tonteries a part he de dir que em va agradar per diferents motius: 1) és curt; 2) és divertit, fa riure o almenys somriure de tant en tant; 3) canten bé i 4) toquen millor, felicitats al pianista!!!
no sé si queden gaires funcions, així que espabileu!!!
ahir al Liceu vaig veure “Il burbero de buon cuore”, de Vicent Martín i Soler, “competidor” de Mozart tal i com ens el presenten…
però li falta molt per poder “competir” amb Mozart, de fet l’obra d’ahir la vaig trobar molt avorrida, musicalment plana, repetitiva (tot i que això era el canon de l’època) i, de fet, les dues millors àries són de Mozart!!! era costum “regalar-se” àries entre compositors, pel que es veu, això o no tenien clar el copyright…
la crítica de veritat, com sempre aquí
fa un parell de dies vaig veure “Les aventures de Tintin” (sí, en català, i a més en 3D!!!), dirigida per Steven Spielberg i que reprodueix més o menys (com falla la memòria) el títol “El secret de l’Unicorn”, la primera part (que en són de llestos!) d’una història escrita per Hergé
poca a cosa a dir, un 3D brutal, mareja a estones, acció in crescendo, especialment l’escena a la ciutat portuària, Indiana Jones a tope, divertida i entretinguda
jo el que vull veure és “Les set boles de cristall” i “El temple del Sol”, probablement la meva història favorita de Tintín, les acabaran fent totes? aquesta ha costat 135 millions de $ (em sembla poc) i ha recaptat ja 207 millions, no gaire més
no diré recomanable, però no cal fer massa esforç (excepte visual, millor si el seient no està prop de la pantalla) per gaudir-ne
fa un parell de dies vaig anar al Liceu a veure “Escenes del Faust de Goethe“, amb música de Rober Schumann, una versió concert amb cantants que anaven amunt i avall ocupant diferents faristols segons el moment, funcional, suposo, però una mica casolà, ja sé que es deuen avorrir molt quan no canten però això d’entrar i sortir d’escena (de vegades amb una mica de cara de “ja està fet/perpetrat, marxo”) se’m fa estrany; no parlarem del programa de mà, miserable…
he de dir que, tot i l’orquestra (i el director “extra”, en Josep Pons), la música em va agradar i els cantants els vaig trobar prou bé, el que fa la ignorància!!! com sempre, la crítica de veritat (més demolidora) la trobareu aquí
sigui com sigui, entre “per llogar-hi cadires” i “fer volar coloms” no sé per què he optat per la segona…
