procsilas' universe

…o cómo el 30 (XXX) atrae más que el 69 (LXIX)

m’afegeixo al que es discuteix aquí

trailer de tres dies amb la família

vinc de veure “The visitor“, dirigida per Thomas McCarthy, un actor que fa els seus pinitos amb la direcció i la veritat és que el resultat en forma d’aquesta pel·lícula és força rodó

la història és senzilla (no així el seu significat o missatge) i està explicada també de forma senzilla i directa, sense embolics: un professor va a una conferència a NY per a presentar un article del qual és “coautor” i un cop arriba al seu apartament es troba una parella instal·lada; estranyament (però es pot entendre perquè) els convida a quedar-se mentre no trobin un altre lloc per viure

no vull explicar-la pel·lícula, ja que qualsevol cosa que digui ja dóna moltes pistes; només faré una reflexió al voltant del tema principal, que és el poder, el poder del professor sobre l’estudiant, el poder del policia sobre el ciutadà, el poder del sistema sobre l’individu; el poder i la impotència, un poder absolut que resulta incomprensible per al que és sotmés…

recomanable i la treuran aviat, així que ja podeu anar-la a veure

una persona amb la qual havíem compartit moments lúdics i alguns de professionals ens ha deixat, deixant-nos a tots encara pensant com pot ser cert o si és una broma de mal gust d’aquest univers que regeix les nostres vides i que fa i desfà sense cap ordre ni concert

el seu perfil a facebook segueix actiu, impassible, esperant comentaris, missatges, converses, bitstreams que ja no tindran resposta…

(anterior)

-¡Lucía! ¿Me está escuchando?- Mafalda (ella no quería ser solamente Lucía, su verdadero nombre, pensaba en si misma como una niña inocente que quería cambiar el mundo siendo buena persona, un poco obsesionada, eso sí) volvió de repente de su ensueño a la realidad de la sala de reuniones. Las nubes y las estrellas que la acompañaban se esfumaron sin más. Su jefe la miraba perplejo, era normal que en aquellas reuniones tan largas perdiera el hilo de tanto en tanto, pero llegar al extremo de no responder una pregunta dirigida a ella era un error imperdonable e impropio de una mujer que iba por la vida sentando cátedra de todo aquello que parecía interesarla, siempre segura y seca. Después de disculparse y responder de forma automática utilizando fragmentos de conversaciones anteriores (era experta en eso), volvió a sus pensamientos alrededor de aquella portada que la había dejado completamente desconcertada, aún no había podido ni echar un vistazo al interior, de hecho la revista seguía enrollada en el fondo de su bolso (suerte que ahora se llevan grandes) esperando un momento mejor, la había tenido que esconder cuando en el ascensor entró en el último momento una compañera que le impidió disfrutar de ese pene erecto, que morbo, ella y aquel pene en un espacio cerrado, con Brian Eno sonando de fondo, hasta le pareció romántico…

(siguiente)

vaig a comprar amb l’ipod en marxa, jo sóc als 80 i la resta de la gent al S. XXI, em penso, la caixera em parla però jo només escolto a l’Alison Moyet dient-me

patriot emotion, is the cause of the commotion
after all there’s really no-one here to blame
soldiers taking orders, ‘cos we must defend the borders
of our nation (and the other side’s the same)

i clar, se’m posa la “gallina de piel”, com deia aquell…

…televisiva, vull dir, no hi ha res com morir-se per a que totes les cadenes recontrareprogramin (excepte el futbol, és clar) i donin pel·lícules d’un fins altes hores de la matinada

q.e.p.d.

he acabat jo el llibre abans que ell la meva paciència, he de dir que tampoc n’hi ha per tant, en cap sentit; es tracta de “El juego del ángel”, d’en Carlos Ruiz Zafón, llibre estrella del passat Sant Jordi 2008, molt esperat després del superboom que va ser “La sombra del viento”

no faré cap crítica, no en sé, tan sols em limitaré a reproduir un paràgraf del llibre que el trobo metaexplicatiu, qui vulgui una crítica de veritat la té aquí:

A veces me detenía a releer lo escrito hasta el momento y me embargaba la vanidad ciega de sentir que la maquinaria que estaba armando funcionaba con una precisión impecable.

la negreta és meva, la resta de l’autor…