procsilas' universe

ahir no sé com va acabar la cosa que vaig anar a sopar a un restaurant de luju-luju, concretament al Dos Cielos, on em vaig cascar un menú de degustació que sóc incapaç de reproduir però que us diré que era espectacular, i que vaig pagar espectacularment però content i amb la panxa plena…

el restaurant té poques taules, però ahir dimecres, nit de fútbol, totes ocupades, la majoria fent el menú de degustació

suposo que pels xefs deu ser una mica frustrant, ja que el menú és força creatiu i un bon aparador del domini dels materials i de les tècniques, però que no permet recrear-se en cap aspecte en concret

sigui com sigui, si puc repetir-hi ho faré!!!

ahir vaig veure “Up in the air“, dirigida per en Jason Reitman per a la major glòria d’en George Clooney, que apareix el 82.6% del temps en pantalla per a gran deliri dels seus fans…

en plena crisi econòmica, fer una pel·lícula “cómica” sobre l’acomiadament és una mica arriscat, especialment si s’adopta una visió superficial, centrant-ho tot en la forma de viure i de fer del personatge principal, un descregut amb un únic objectiu, ser el número 7 d’una llista exclusiva; és una llàstima perquè la idea bàsica de la pel·lícula és interessant, però acaba sent molt irregular, amb quatre situacions tòpiques i a punt de tenir un final feliz que ni les perruqueries xineses!!!

no diré prescindible, però la cartellera té altres cintes més interessants ara per ara!!!

…només cal obrir els ulls i somiar…

vinc de veure “Up“, dirigida per Pete Docter i Bob Peterson; una pel·lícula animada de només 175M$, la número 20 segons la llista de la sempre atenta wikipèdia…

una mica ramplona, ñoña (nyonya?) i, és una opinió, a anys llum de Wall-e, que per cinc millions de dolars més crec que va quedar força més rodona; però clar, una pel·lícula amb nen i animals, què pots esperar?

dedicada a tots aquells que van fer la mili i van sortir a caçar gamusinos…

…o cómo el 30 (XXX) atrae más que el 69 (LXIX)

m’afegeixo al que es discuteix aquí

trailer de tres dies amb la família

vinc de veure “The visitor“, dirigida per Thomas McCarthy, un actor que fa els seus pinitos amb la direcció i la veritat és que el resultat en forma d’aquesta pel·lícula és força rodó

la història és senzilla (no així el seu significat o missatge) i està explicada també de forma senzilla i directa, sense embolics: un professor va a una conferència a NY per a presentar un article del qual és “coautor” i un cop arriba al seu apartament es troba una parella instal·lada; estranyament (però es pot entendre perquè) els convida a quedar-se mentre no trobin un altre lloc per viure

no vull explicar-la pel·lícula, ja que qualsevol cosa que digui ja dóna moltes pistes; només faré una reflexió al voltant del tema principal, que és el poder, el poder del professor sobre l’estudiant, el poder del policia sobre el ciutadà, el poder del sistema sobre l’individu; el poder i la impotència, un poder absolut que resulta incomprensible per al que és sotmés…

recomanable i la treuran aviat, així que ja podeu anar-la a veure

una persona amb la qual havíem compartit moments lúdics i alguns de professionals ens ha deixat, deixant-nos a tots encara pensant com pot ser cert o si és una broma de mal gust d’aquest univers que regeix les nostres vides i que fa i desfà sense cap ordre ni concert

el seu perfil a facebook segueix actiu, impassible, esperant comentaris, missatges, converses, bitstreams que ja no tindran resposta…