procsilas' universe

(anterior)

-¡Lucía! ¿Me está escuchando?- Mafalda (ella no quería ser solamente Lucía, su verdadero nombre, pensaba en si misma como una niña inocente que quería cambiar el mundo siendo buena persona, un poco obsesionada, eso sí) volvió de repente de su ensueño a la realidad de la sala de reuniones. Las nubes y las estrellas que la acompañaban se esfumaron sin más. Su jefe la miraba perplejo, era normal que en aquellas reuniones tan largas perdiera el hilo de tanto en tanto, pero llegar al extremo de no responder una pregunta dirigida a ella era un error imperdonable e impropio de una mujer que iba por la vida sentando cátedra de todo aquello que parecía interesarla, siempre segura y seca. Después de disculparse y responder de forma automática utilizando fragmentos de conversaciones anteriores (era experta en eso), volvió a sus pensamientos alrededor de aquella portada que la había dejado completamente desconcertada, aún no había podido ni echar un vistazo al interior, de hecho la revista seguía enrollada en el fondo de su bolso (suerte que ahora se llevan grandes) esperando un momento mejor, la había tenido que esconder cuando en el ascensor entró en el último momento una compañera que le impidió disfrutar de ese pene erecto, que morbo, ella y aquel pene en un espacio cerrado, con Brian Eno sonando de fondo, hasta le pareció romántico…

(siguiente)

vaig a comprar amb l’ipod en marxa, jo sóc als 80 i la resta de la gent al S. XXI, em penso, la caixera em parla però jo només escolto a l’Alison Moyet dient-me

patriot emotion, is the cause of the commotion
after all there’s really no-one here to blame
soldiers taking orders, ‘cos we must defend the borders
of our nation (and the other side’s the same)

i clar, se’m posa la “gallina de piel”, com deia aquell…

…televisiva, vull dir, no hi ha res com morir-se per a que totes les cadenes recontrareprogramin (excepte el futbol, és clar) i donin pel·lícules d’un fins altes hores de la matinada

q.e.p.d.

he acabat jo el llibre abans que ell la meva paciència, he de dir que tampoc n’hi ha per tant, en cap sentit; es tracta de “El juego del ángel”, d’en Carlos Ruiz Zafón, llibre estrella del passat Sant Jordi 2008, molt esperat després del superboom que va ser “La sombra del viento”

no faré cap crítica, no en sé, tan sols em limitaré a reproduir un paràgraf del llibre que el trobo metaexplicatiu, qui vulgui una crítica de veritat la té aquí:

A veces me detenía a releer lo escrito hasta el momento y me embargaba la vanidad ciega de sentir que la maquinaria que estaba armando funcionaba con una precisión impecable.

la negreta és meva, la resta de l’autor…

ahir vaig anar al Liceu a veure la companyia de la Pina Bausch, en un programa doble però variat i curtet; una primera part amb l’obra titulada “Café Müller” amb música de Henry Pucell i una segona representant “La consagració de la primavera” amb la música del gran Igor Stravinsky

la primera part transcorre en un escenari gris, quatre parets que delimiten una estança amb quatre portes, una d’elles giratòria, plena de taules i cadires, com un annex al hall d’un hotel o una estació on hom pot prendre alguna cosa, tot i que despoblada de cap element que indiqui la seva funció real; sis personatges (no tots alhora) segueixen uns patrons inconnexos al principi que es van coordinant conforme avança la peça; la música, a vegades inexistent, no sembla especialment lligada a cap esdeveniment de l’escena, senzillament “passa”, com tot el conjunt en general, tot i que poc a poc un pot fer-se una idea (pròpia, cadascú la seva) del que se’ns està dient, tot i que com sempre en tot el que porti l’adjectiu “contemporani”, potser l’autor no vol dir res i nosaltres ens empesquem a que tingui un significat, per sentir-nos més tranquils

en la segona part, molt més clàssica, trenta-dos ballarins representen de forma molt dinàmica les corredisses per capturar la jove (entre les setze) que haurà de ser sacrificada, en un escenari nu amb una capa de sorra marron que poc a poc va enganxant-se als cossos dels ballarins, afegint una capa de realisme a l’acció, segons el meu parer; impossible no deixar-se captivar per una música de gran força i una coreografia que fa treballar als ballarins de valent

el que no entenc és la mala qualitat de l’audio, enllaunat, que sonava de tal manera que els amants del vinil haguessin tingut un orgasme; i els amants del so digital què? no podem tenir una sonoritat en condicions al Liceu ni tan sols quan no hi ha orquestra?

llegeixo que Cuatro precipita el final de “Supermodelo 2008″ donat que no ho miren ni les famílies dels concursants… quina gran pèrdua!!!

ahir vaig veure al Liceu “Death in Venice”, de Benjamin Britten (no se puede estar sin él), basada en el llibre homònim de Thomas Mann, una òpera del 1973, el que ja deixa clares vàries coses: primer, la música és, i perdò per l’adjectiu, horrible, crec que no hi ha dues notes juntes, un seguit de sons que semblen més acompanyar que no pas dirigir la història que ens expliquen, només l’inici del segon acte té una petita obertura que em va agradar una mica; segon, els cantants, que no canten, van fent saltironets amb la veu mentre parlen, i no parlo dels cantants en particular, que sé que han de fer un esforç extraordinari, sino de com està plantejat el llibret; i tercer, l’escenografia, que lliga les escenes força bé però que al final els cels blaus amb núvols, les cortines que pugen i baixen i s’obren i es tanquen, i les portes que apareixen i desapareixen acaben cansant, segurament perquè els altres dos elements no conviden gaire… destacaré l’escena del gondolieri que porta a von Aschenbach al Lido, és la més maca de totes

de fet, després del primer acte va haver una bona fugida, però lo més fort és que pel mig del segon acte va haver gent que va marxar!!! és lo més impolite que es pot fer en un teatre, una forma de despreci poc refinada però és que el públic també té el seu dret a protestar!!!

jo tenia dues noies al costat partint-se de riure, no m’estranya, gairebé em contagien, era la mateixa escena de “Small time crooks” quan en David (Hugh Grant) s’emporta a la Frenchy (Tracey Ullman) a una òpera vanguardista i ella intenta entendre el que no té explicació possible…

em rendeixo a criticar res objectivament, si voleu més, aquí teniu els experts

tot i que no és novetat (és del 2005 o del 2006), m’he enganxat a “Storyboard”, d’un grup que es diu “This is your captain speaking”, i immediatament em ve al cap la Laurie Anderson dient-nos que ens la fotem ben fotuda…

però tornem a “Storyboard”, un disc instrumental, com dels que ja no se’n fan, suau, ben fet, ideal per treballar, per llegir, per ______

per cert, avui no toca!!!

ja ho va dir un que en sabia molt, de futbol; “gallina de piel” és com ens va deixar ahir a tots en Leo Messi, el nou messies (per a uns, per altres és un triatleta “corre mucho, hace bicicletas y nada de nada”, jajaja sabeu qui és?) que ens redimirà de tots els nostres pecats i vicis confesats i inconfesables!!!

el contrapunt en forma també de “gallina de piel” ens el posa Cho Seung-Hui, ja batejat com l’assassí de Virginia, amb un video i unes fotos que no sé si fan riure o fan por, o les dues coses a la vegada… l’espectacle mediàtic no ha fet més que començar!!!