fa uns dies (el ds106 em té atabalat!!!) vaig veure “True grit” (aquí “Valor de ley”), el remake dels germans Coen sense John Wayne però amb un Jeff Bridges espectacular…

un western clàssic però amb el toc habitual dels Coen, una mica de violència explícita i uns tocs d’humor i mala baba, però poca cosa més, suposo que fer un remake i a sobre basat en una novela (de Charles Portis) ja ho té, això…

he de dir que el western no és un dels meus géneres favorits, si en lloc dels Coen hagués estat qualsevol altre director no sé si l’hagués anat a veure

de totes formes, més que recomanable!!!

ahir vaig anar al Liceu a veure “Il Trovatore”, un dels gri-jits de Giuseppe Verdi, amb una música preciosa, una estructura perfecta i una història amb tots els elements tràgics; en definitiva, rodona, rodoneta, rodonetes!!!

l’orquesta com sempre, amb tot el que això significa; els cantants, regular, aplaudiments i “brava” per unes (Fiorenza Cedolins com a Leonora, força bé; Luciana d’Intino com a Azucena, excel·lent) mentre que molts xiulets i “buuuuuuu” per als personatges masculins, m’estalviaré els noms per no ferir sensibilitats…

el que em va semblar IM-PRE-SEN-TA-BLE és l’escenografia d’un tal (ara sí que s’ho mereix, nom i cognoms i el NIF si el tinguès) William Orlandi, una caixa escènica buida, amb quatre teles que anaven canviant de tant en tant, hem abandonat l’expressionisme abstracte i estem a l’època del “nuevo traje del emperador” i no ens hem enterat encara!!! si us plau, que algun dels experts ho digui en veu alta, encara que sigui la caverna mediàtica madrilenya, PROU!!! volem escenaris de veritat!!! he de dir, en canvi, que la il·luminació (Joël Hourbeigt) aconseguia omplir l’escenari, genial l’ombra d’Azucena ocupant tot el fons amb una llum rogenca, engolint la de Manrico…

per altra banda, el vestuari dels soldats, amb cascos de plàstic vermells i blaus amb uns guants a joc daurats i platejats, feia que semblessin des de la distànca clicks de famobil, ara playmobil, que els temps avancen una barbaritat… i els ballarins que amb les espases representaven un dels moments preparatoris de l’assalt a la ciutat, uff, gairebé vaig sentir vergonya aliena, quin espant!!! em va tornar a semblar un conjunt de nens preparant el ball de fi de curs, no nego la dificultat tècnica però l’execució em va semblar horrible!!!

us enllaçaria la crítica de veritat com sempre, però em temo que en Joaquim de In Fernem Land no estava per aplaudir i/o xiular, des d’aquí una abraçada ben forta!!!

ahir vaig veure “Aruitemo aruitemo” (aquí no traduïda per “Still walking”), una altra pel·lícula japonesa (quina sèrie) dirigida per Hirozaku Kore-eda

i un altre cop històries de família, que últimament donen molt de suc per a explicar lo mesquins que podem arribar a ser els humans; en aquest cas, per motiu de commemorar la mort del fill gran, els altres dos germans i les seves respectives famílies van a casa dels pares, ja grans, a passar el dia junts

la pe·lícula és un sol dia on els personatges són mostrats una mica com en un “documental”, què fan, les converses que tenen, com es relacionen, etc., i de tant en tant deixen veure les seves misèries, especialment els pares grans, que l’edat ha convertit en dos monstres plens de rancúnia que, de forma dolça i suaument, van repartint a tort i dret; la llàstima és que aquestes píndoles queden recobertes d’un sucre general que les fa semblar innocues, no hi ha confrontació, suposo perquè als japonesos els hi deu semblar impensable…

una mica llarga, decau el ritme de tant en tant, però la veritat és que tres o quatre frases tallants són com un cop de puny a l’estómac acompanyat d’un somriure als llavis, fa pensar “ara és quan l’escanya”, però no, la reserva de les emocions és total; el detall de convidar al noi al qual el germà gran va salvar de morir-se donant la seva vida és de lo més recargolat, no surt per enlloc cap katana però no cal, les paraules i els gestos són també dolorosos…

l’altre detall, que relaciona una cançó amb un fet podrit que enverina tot l’ambient, és impagable, mostra com preferim putejar a l’altre en lloc de perdonar-lo, com gaudim d’una venjança de baixa intensitat però prollongada en el temps

molt interessant, però amb una mica més de mala llet hagués estat molt millor…

avui he tingut a la mà CDs interessants a 3€ i de sobte he tingut una sensació estranya; allò era erroni, comprar un CD? i de segona mà? mai més!

deixem-nos de tonteries, home!!!

si-eres-legal-no-eres-corrupto

una vegada que descubrim al veritable Rajoy i els mitjans de comunicació se’l mengen!!!

sí senyor, té vosté tota la raó!!! quin coñazo!!!

eco, eco, eco…

no som el motor d’Espanya!!!

avui oficialment una marca comercial que no esmentaré per no haver-los de demanar royalties ha donat per finalitzat oficialment el contracte amb en Oleguer Presas, un jugador de fútbol que ha gosat dir la seva sobre el cas de l’etarra De Juana Chaos, i que ha sentat molt malament en l’entorn diguem-ne reaccionari de la marca comercial que ha decidit que no pot seguir patrocinant el jugador

un altre jugador, Salva Ballesta, ha demostrat lo poc intel·ligent que és demostrant la seva manca d’enteniment comparant les declaracions d’Oleguer amb una caca de gos, suposo que aconseguint la riatlla dels periodistes esportius (un oximoron?) i la portada tan desitjada pels mediocres en joc i calents en declaracions

ens agrada creure que els esportistes són éssers superiors que no s’han d’involucrar en els aspectes terrenals de la vida diària de la resta de mortals, i clar, quan un esportista opina sobre política, societat o fins i tot cultura, li saltem al coll no sigui que descobrim que també tenen un cervell i que tenen neguits més enllà de ficar-la (la pilota, la raqueta) tot el que poden

actitud cada vez más frecuente a donde se llega DesPués de comprobar la conocida proposición de Lord John Acton sobre que el poder corrompe, y el poder absoluto corrompe absolutamente